Els socialistes que ens governen

Ja m’ho deia el pare: “no et fiïs mai dels socialistes, que són els que acabaran arruïnant el país”.

I ara li puc donar la raó. Hem escollit governs socialistes tant a l’administració central, com a la regional, com a la local, que fa anys que governen, i ens trobem que la crisi actual és més important a casa nostra que als països del nostre entorn. I això que som una economia de Champions League (per cert, no entenc que un president del govern que no parla anglès empri aquesta llengua quan hi ha la mateixa expressió en l’idioma cervantí). Però els nostres aimats socialistes que ens governen no varen saber veure que l’economia del rajol i de l’especulació ni creava realment riquesa ni era eterna. No solament no varen preparar el futur creant les bases per noves fonts de riquesa, sinó que varen fer tot el possible per afavorir l’especulació i el rajol. I el que havia d’arribar arribà.

Malgrat no en va ser una excepció. Enformigonament, especulació, i visca la Pepa. Mentre la llet rajava, els nostres socialistes locals anaven munyint la vaca, sense donar-se compte que la vaca s’estava morint. Es clar, els pobres no són veterinaris, no tenen cap preparació, i no veien (o no volien veure) el que li passava a la vaca. En cap moment varen tenir una política industrial. Mai varen destinar el més mínim esforç, ni personal ni pressupostari, per crear una oficina destinada a atraure empreses a Malgrat. La vaca seguia rajant i es pensaven que el seu raig seria etern. Ara tenim 1.420 parats.

El problema és que els mateixos que han acompanyat sense veure-la, la creació de la crisi, els mateixos que han fet tot el possible perquè aquesta crisi sigui més important aquí que als països veïns, són els que en gestionen la sortida. I ho fan de la única manera que saben: gastant alegrement no només els nostres diners, sinó els dels futurs impostos, els diners que encara no tenim. El govern central reparteix aquí i allà milers de milions d’euros, que haurem de pagar més aviat que tard, el govern regional pren el mateix camí, i el local sembla que, davant la crisi, li ha entrat una alegria gastadora digna de tot encomi.

Alguns exemples a escala local. El camp de futbol, per exemple. Tots estem d’acord que Malgrat necessita un camp de futbol en condicions. Però, és necessari gastar tres milions d’euros per fer-ne un de nou, en moments de crisi? No es podia haver arreglat el camp actual? No senyor, i tot per permetre als feliços signataris d’un conveni amb l’ajuntament de canviar terrenys per poder, quan arribi el moment, especular. I Malgrat es quedarà sense un espai verd al seu lloc. Per cert, com és que fa poc temps es va dir al butlletí municipal nº 8 que el nou camp costaria uns dos milions i mig d’euros i ara se’n demanen tres? Aquesta diferència de cost en temps de crisi mereixeria una explicació.

L’ARE, un altre exemple. No es venen pisos i se’n volen construir més. I es construeixen amb una densitat molt més elevada que la que marca el POUM. Probablement per fer un ghetto, amb les conseqüències socials que es poden preveure fàcilment. Però el cas és que es gastaran alegrement uns diners que no es tenen per fer uns pisos que no es necessiten. Ben socialista com solució.

Tallar el carrer del Carme per fer-hi un tram per vianants n’és un darrer exemple (darrer per avui). Res d’això estava previst al pressupost d’inversions del 2009, i ara ens diuen que es demana als fons europeus una subvenció de entre el 20 i el 50 % dels tres milions que costarà transformar el casc antic i el tram del carrer del Carme. Tot això per fer realitat una posició purament ideològica: la voluntat del consistori és crear un espai lliure de cotxes al centre del municipi. S’ha estudiat com quedarà la circulació un cop el carrer del Carme tallat des de l’ajuntament a la plaça darrer l’esglèsia? Sí, ens diran, es canviarà la direcció del tram nord. Que jo sàpiga, el carrer del Carme és un carrer transversal. Al tallar-lo, com anirà el personal al centre? S’han previst suficients places d’aparcament? La meva resposta és que es tracta d’una repataneria de qui no té cap consideració amb els inconvenients que la seva decisió purament de tossuderia pugui tenir pel personal (no seria la primera). Però el problema que vull tractar ara és la manca de credibilitat de qui presenta un pressupost fa poc més d’un mes, i que avui ens sorprèn amb una despesa de tres milions, a començar aquest mateix any, no prevista enlloc. I, a més, una part la pagarà el veïnat, vulgui o no vulgui, pugui o no pugui.

I així és com els nostres socialistes ens volen ajudar a sortir de la crisi i només ens ajudaran a caure: gastant i gastant els nostres impostos en coses que no tenen cap pressa ja que no són necessàries, que no estan ben estudiades, que no estan previstes o que es presenten amb un sobre cost inexplicat (i, probablement, inexplicable).

Mentrestant, apugen el 4,5 % el preu dels serveis municipals quan la inflació ha estat tres vegades inferior, sense que ningú expliqui si aquesta diferència es tornarà d’alguna manera al contribuent. Mentrestant, els sous dels funcionaris s’apugen el doble que la inflació, oblidant que no només els que es queden aturats s’haurien d’estrènyer el cinturó en èpoques de crisi.

I així, amb alegria i bon humor, els nostres socialistes que ens governen, democràticament elegits, ajuden a que la crisi sigui més llarga i més crua aquí que als països veïns. Potser és que es volen cuidar de la nostra salut ja que és ben sabut que, en temps de crisi, baixa el colesterol del personal.

El pare tenia raó.