Tornant sobre la previsió de riscs

Una de les satisfaccions de qui escriu és la de veure que algú el llegeix, però, sobretot, el veure que algú fa comentaris intel•ligents al que un ha escrit. Es el cas del comentari fet per l’amic Marc, arquitecte, a la meva darrera reflexió sobre la gestió de la prevenció dels riscs.

En efecte, en Marc té raó quan em corregeix sobre una cosa que he escrit probablement massa de pressa, i que, per conseqüent, no ha quedat prou clara. En efecte, no hi ha ningú més ben preparat que l’autor d’un projecte per certificar les condicions que compleix l’edificació en qüestió. Però entre els documents que l’autor del projecte hauria de fornir al client hi hauria de figurar la resistència al vent presa com a base pels càlculs, així com la sobrecàrrega per neu, etc. Només quan l’autor del projecte no fos conegut o hagués desaparegut sense deixar aquestes dades s’hauria de fer intervenir un altre tècnic que revisés si el projecte de l’edifici en qüestió compleix la reglamentació.

També és cert que el vent mesurat en un punt de control pot no tenir res a veure amb el vent a 100 metres de distància, amb corrents acanalades per carrers o altres estretors. Completament d’acord. Quan he citat que la velocitat “bàsica” dels vents prevista pel Codi de l’Edificació a la nostra zona és de 104 km/h, ho fet amb l’únic propòsit de demostrar que el vent d’aquests dies no és un vent que “no s’havia vist mai, extraordinari”. Pel càlcul de les estructures dels edificis, no és aquesta velocitat “bàsica” la que s’ha d’agafar, sinó que pot ser una velocitat més reduïda, si l’edifici es troba en un lloc protegit del vent, o una velocitat més important si es troba en un lloc desprotegit i, com sembla ser el cas de Sant Boi, situat en una línea profunda d’una petita vall (segons s’ha publicat) que és un lloc que pot fàcilment canalitzar el vent.

Ja la norma tècnica de l’any 1962 (modificada el 1988) preveia que, per una zona exposada (costes, crestes topogràfiques, valls estretes, voreres d’altiplans, etc), per edificis d’alçada inferior als 30 metres s’havia de calcular l’edifici per vents de 140 km/h, i, en llocs protegits, per vents de 102 km/h si l’edifici tenia menys de 10 metres d’alçada. Es a dir, que el fet que l’actual Codi Tècnic de l’Edificació no existís l’any 1993 quan es va construir l’edifici de Sant Boi no vol pas dir que aquest edifici no s’hauria d’haver calculat per resistir vents de 140 km/h. Cosa que segurament que l’arquitecte redactora del projecte, i actual regidora de Sant Boi, haurà fet, i que ho podrà demostrar.

Finalment, dir que cap ajuntament, mai, ha revisat el compliment de la normativa estructural, ni de gairebé cap altre, com diu en Marc, no és més que una mostra del poc interès que es té per la prevenció del risc del personal.

Repeteixo que jo, si fos alcalde, i potser degut al que he vist al llarg de la meva vida professional, no dormiria tranquil sense saber si els edificis tipus poliesportius, destinats a estar ocupats pel públic o pels que els fan servir, tenen la resistència estructural adequada i que la seva estructura no presenta falles importants degudes a l’envelliment de l’edifici.

Així i tot, estic totalment d’acord que no podem pretendre eliminar el risc. Però sí que el podem minimitzar.

I donar les gràcies a l’amic Marc per les seves precisions i pels seus comentaris sobre aquest tema.