Ara fa setanta anys, el mes de gener de l’any 1939, es vivia a Catalunya i, per tant a Malgrat, una situació particular: l’exèrcit “nacional” havia trencat les defenses republicanes de l’Ebre i començava a avançar en terreny català. Un canvi important s’anunciava.
M’imagino l’estat d’ànim dels diferents grups que constituïen la societat malgratenca d’aquell temps: d’una part, els que havien estat expropiats per règim republicà i que esperaven l’arribada de les tropes alliberadores; d’altra, els que havien recolzat la república i que tenien davant seu el dilema de exiliar-se, amb un exili incert, o quedar-se, amb força probabilitat de ser empresonats o afusellats. I, al mig, la majoria de la gent del poble, molts dels quals només volien que s’acabés aquella guerra i, amb ella, la fam. I es que s’havia patit molta fam. Segons una expressió molt gràfica d’alguns testimonis, “teníem les orelles transparents”.
En aquest ambient de fi d’una època, el dia 12 de gener del 1939 es publica a la Vanguardia la notícia que el conseller de Governació i Assistència Social va rebre una comissió del Front Popular de Malgrat, acompanyada del senyor Arnau Cortina, ex alcalde malgratenc i diputat al Parlament de Catalunya.
No sabem de què es va tractar en aquesta reunió, però és possible que es parlés dels refugiats bascs que hi havia llavors a Malgrat, i que havien tingut algun problema amb la població, per causa de la manca de queviures.
Probablement ni els membres del Front Popular ni el senyor Arnau eren conscients del poc temps que els quedava i del que passaria a Malgrat abans d’acabar el mes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada