L’obligatorietat de conèixer el català

Comentava l’altre dia que els dos punts de l’Estatut que semblen fer figa al Tribunal Constitucional eren que Catalunya és una nació i l’obligatorietat de conèixer el català per part dels catalans.

Sobre el primer punt, deia que el considero una criaturada. Per a mi, no té ni la més mínima importància.

El segon punt, a la meva manera de veure, és molt més important que l’anterior. Si Catalunya té una identitat pròpia, aquesta té molt a veure amb tenir un idioma propi. Com que la gent que voldrien que Catalunya fos una regió com les altres ho saben, des de fa molts anys voldrien fer desaparèixer el català. Alguns posen l’exemple d’Irlanda, que ha conservat la seva identitat perdent la seva llengua i agafant la dels seus opressors, els anglesos: però Irlanda és una illa, i Catalunya un país de pas. Estic segur que Catalunya, perdent el seu idioma, perdria aviat la seva identitat.

Però, que diu la Constitució al seu article 3?

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

Dedueixo de l’apartat 1 que si tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà és degut a que el castellà és l’idioma oficial d’Espanya. Per tant, si apliquem el mateix raonament a l’afirmació constitucional de l’apartat 2 de que les altres llengües espanyoles (entre elles el català) són oficials a les respectives Comunitats Autònomes (en el nostre cas, Catalunya), hem, de deduir lògicament que la Constitució espanyola afirma que tots els catalans tenen el deure de conèixer i el dret a utilitzar el català.

Penso que la discussió s’hauria d’acabar aquí. Però, diuen els que no volen que sigui obligatori pels ciutadans de Catalunya el conèixer el català, que aquesta obligació restringeix l’article 19 de la Constitució (Los españoles tienen derecho a elegir libremente su residencia y a circular por el territorio nacional...), ja que l’Estatut posa traves a establir-se a Catalunya, obligant a parlar català. I, en efecte, l’article 33 de l’Estatut dona arguments als que així pensen (...els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d’acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball... l’Administració de l’Estat situada a Catalunya ha d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de Treball). Trobo que aquí, l’Estatut és massa explícit, donant arguments fàcilment utilitzables, ja que afecten a certs grups de persones, als que s’oposen a la identitat catalana. I desprès ens queixem de les reaccions...

Això dit, personalment penso que els drets dels usuaris (que són més nombrosos que els funcionaris que es puguin traslladar a Catalunya) han de pesar més que els drets dels que es traslladin a viure aquí. Es des d’aquest punt de vista que considero que la obligació, par part dels catalans, de conèixer el català no hauria de ser declarada contrària a la Constitució.

Els problemes lingüístics són complicats, allà on hi ha un estat amb vàries llengües, com és el cas de Bèlgica, on els enfrontaments són extrems, però també és el cas de Suïssa, on la convivència del francès i de l’alemany no és tan pacífica com molta gent es pensa. Els que, per destruir la identitat catalana, s’oposen a l’article de l’Estatut que exigeix l’obligació de conèixer el català als catalans estan encenent una guerra que ells mateixos són incapaços de veure com pot acabar. Espero que, pel bé de tots, el Tribunal Constitucional sigui, en aquest punt, coherent amb la lletra i l’esperit constitucional.