El negoci alimentari i la fam

Impressionant, almenys per mi, la Contra de la Vanguardia d’avui. En aquesta entrevista titulada "Acabem pagant diverses vegades cada llauneta de tonyina", Gustau Duch espanta amb la llista d'atropellaments i insensateses comeses en nom del déu "diner" i d'haver convertit l'aliment en una mera mercaderia més. Ha escrit un llibre, “Lo que hay que tragar”, que em sembla que llegiré més aviat que tard.

Explica el cas de la perca del Nil al Llac Victòria, a l'Àfrica, on les multinacionals extreuen diàriament tones de perques per al consum a Europa, mentre dos milions de persones riberenques passen gana, després de que aquest peix fos introduït al llac per la FAO per alimentar els riberencs.

Denúncia no només la gestió del segrest del pesquer ALAKRANA, sinó l'existència d'aquest negoci, i defensa els pirates somalis. Els pescadors somalis vivien decentment de la seva pesca artesana, però els nostres tonyiners plomen la seva pesca: arruïnats, els somalis passen fam. Els que anomenem pirates han aconseguit retirar les grans flotes pesqueres lluny de la costa, i ja hi torna a haver pesca pels somalis, que poden tornar a començar a viure decentment. Qui són, doncs, els pirates? No serem nosaltres, que practiquem la rapinya, i la protegim amb els nostres vaixells de guerra?

Critica les granges de porcs que els EUA han deslocalitzat a Mèxic, contaminant les seves terres (100.000 porcs cagant i pixant plegats contaminen molt) i arruïnant els productors locals de blat de moro, ja que l’importen dels EUA a baix preu, i sense donar feina a Mèxic: una granja de 100.000 porcs es mena amb només 14 persones. Es estrany que la grip A comencés a Mèxic?

Parla també de l’arròs “humanitari" que enviem a Haití, que està arruïnant els productors locals. I segueix i segueix explicant escàndols del mateix tipus per concloure amb l'única solució possible: "apostar per petits pagesos, ramaders i pescadors artesanals, locals, ecològics".

Afegiré que la passada setmana es va reunir a Doha, a Qatar, la Comissió Internacional per la Conservació de les Tonyines Atlàntics (ICCAT). Van decidir, segons sembla, el contrari: no conservar la tonyina, del que segons els científics només en queda un 15%, a causa principalment de les exportacions a Japó, on un grapat de milionaris paga barbaritats per cada peça pescada i importada . A TVE van presentar aquest acord com uns gran victòria pels interessos espanyols. Visca la presidència espanyola de la Unió!

És que hi ha alguna persona honesta, que pensi en les persones i en la Terra i no en la seva butxaca, que no cregui que la solució de la que parla en Gustau Duch és la única possible?