Un ensenyament eficaç

Llegia l’altre dia al suplement dominical de la Vanguardia un article sobre dos experiments (si es poden qualificar així) d’ensenyament, l’un a Xile i l’altre als Estats Units. El xilè és la Fundació Astoreca, i el nord-americà el fan les escoles Kipp. Ambdós tenen uns resultats espectaculars. I ambdós es dirigeixen, fonamentalment, a estudiants sense gaires mitjans econòmics.

A la Fundació Astoreca s’agafen els nens des de petits, se’ls donen objectius que estiguin al seu abast (una criatura que no pot assolir el que se li demana es desmotiva) sense ser massa fàcils, i se’ls felicita quan els assoleixen. Els professors són gent motivada. Les regles són clares, i no es deixa passar una falta sense sancionar-la, però es passa molt de temps a explicar el perquè de cada norma. A l’escola es llegeix, els alumnes tenen una biblioteca a la seva disposició, es poden emportar llibres a casa. L’aprenentatge del llenguatge a través de la lectura és considerat fonamental: qui no sap expressar-se ho té difícil per tenir idees clares.

Les escoles Kipp (knowledge is power program) estan finançades per fons públics, però estan gestionades per equips independents. Tenen una llibertat total per innovar, per allargar els horaris de les classes, per acomiadar els professors que no compleixin com cal, i per incentivar econòmicament els que siguin bons, segons els resultats dels seus estudiants. El 95 % dels alumnes acaben l’educació secundària, contra el 30 % als Estats Units i el 50 % si són de zones difícils. El seus lemes són work hard, be nice (treballa fort, sigues amable) i tots aprendrem.

L’èxit de l’educació d’aquests dues institucions es pot comparar amb l’èxit educatiu de Finlàndia, i es basa en aquests principis:

- equitat del sistema (igualtat d’oportunitats)
- professorat de qualitat
- llibertat per aplicar continguts i mètodes

A Espanya i a Catalunya, on més del 30 % dels alumnes no acaben la secundària, fora bo que l’educació respongués a aquests principis. Però és molt difícil que sigui així: els ministeris d’educació i les conselleries corresponents no volen donar llibertat a ningú per aplicar continguts i mètodes (no fos cas que es demostrés que molts dels dirigents i experts del sistema no tenen cap utilitat), i els sindicats no volen sentir a parlar de professors de qualitat, que es puguin acomiadar si no són suficientment bons i premiar si tenen bons resultats, no fos cas que la majoria dels seus afiliats acabessin al carrer.

Un dia, ja fa temps, parlava del mamut, referint-me al immobilisme de l’estament ensenyant. Les escoles Kipp i la Fundació Astoreca han aconseguit alliberar-se del mamut. A Finlàndia, també. Ho farem nosaltres algun dia?