Una esquela al diari d’avui

Avui anem d’esqueles. Quan arribes als setanta, no pots passar sense mirar les esqueles del diari. Ho feia l’àvia i ho faig jo. Vas mirant les edats dels finats, i vas veient com cada any n’hi ha més de la teva edat o que són més joves. Una manera com una altre de passar el temps. I de reflexionar.

Avui n’he llegit una d’original, de la que copio la part que no és privada. El finat tenia una bona manera de veure les coses. L’envejo, sobretot per haver donat tantes voltes a l’entorn del Sol i també perquè es considerava un ésser pensant. N’hi ha tan pocs...

En ineluctable viatge damunt el planeta Terra, després d’haver donat 94,243849 voltes a l’entorn del Sol ha arribat la fi i ha deixat d’existir com a vianant i com a ésser pensant.

Quina culpa tenen les flors que jo m’hagi mort?
Per què han de patir elles també la meva sort?
Jo no necessito pas flors per a mi,
deixeu-les que visquin a sa planta,
deixeu-les que morin a es jardí.