Del 1618 al 1648, Europa va estar submergida en una sèrie de conflictes brutals coneguts com la Guerra dels Trenta Anys, en la que van morir uns vuit milions de persones. Es tractava, en part, d'un conflicte entre el sistema imperial de govern i el dels estats nació que començaven a agafar força. La majoria dels historiadors estan d'acord que el sistema modern d'estats nació va cristal•litzar al final d'aquests conflictes, al Tractat de Westfàlia, l'any 1648.
Ningú pot predir el futur, però almenys podem fdonar una ullada a com serà probablement el nostre subministrament d'energia l'any 2042, d’aquí a trenta anys, ja que en general es triguen uns trenta anys abans que es deixin sentir totes les conseqüències de la inversió i les decisions polítiques que prenem avui.
Què podem dir sobre el món de l'energia a l'any 2042? És inevitable que les decisions d'avui siguin induïdes per dos esdeveniments importants. El primer és que no hi haurà prou petroli suficient per fer front a l'augment del 40 % de la demanda mundial de petroli que pronostiquen els experts. El segon és que el canvi climàtic serà tan evident que els polítics no tindran més remei que prendre mesures dràstiques contra la utilització a gran escala de combustibles fòssils, en particular petroli i carbó.
Això significa, doncs, que el món es veurà obligat a substituir a més del 60 % del seu proveïment energètic actual, molt aviat i molt ràpidament. I això conduirà inevitablement a una guerra de l'energia que es jugarà a tot el món durant els propers trenta anys, amb enormes conseqüències tant per a les nacions del món com per algunes de les empreses més poderoses, que no podran sobreviure a l'hecatombe . Els guanyadors determinaran com (i com de malament) viurem i treballarem d’aquí a trenta anys, i en resultaran enormement beneficiats. Els perdedors desapareixeran o seran desmembrats, tant si es tracta d'estats com si es tracta d'empreses.
Encara que no puguem fer pràcticament res per evitar aquesta guerra de l'energia, almenys podem tractar de posicionar-nos entre els guanyadors d'aquesta nova Guerra dels Trenta Anys. Ningú pot saber, és clar, com serà el nou Tractat de Westfàlia que posi fi a aquesta guerra, ni qui seran els guanyadors i qui seran els perdedors. Durant els propers 30 anys, però, és indiscutible que hi haurà molta violència i molt patiment. Tampoc ningú pot dir avui quina de les diferents formes d'energia resultarà dominant al 2042: gas natural, nuclear, eòlica i solar, biocombustibles i algues, hidrogen o noves energies desconegudes.
Si hagués d'apostar, potser la millor aposta seria la de sistemes d'energia descentralitzats, que són fàcils de construir i d’instal•lar i que requereixen nivells relativament modestos d'inversió inicial. Per analogia, pensem en l'ordinador portàtil del 2011 en comparació amb els ordinadors gegants de les dècades de 1960 i 1970. Com més a prop arribi un proveïdor d'energia al model d'ordinador portàtil, probablement més èxit tindrà.
Des d'aquesta perspectiva, els reactors nuclears i les enormes plantes de carbó tenen, a llarg termini, menys probabilitats de prosperar, excepte en llocs com la Xina, on els governs autoritaris encara tindran l'última paraula. Molt més prometedors, una vegada que els avenços tècnics necessaris arribin, seran les fonts renovables d'energia i els biocombustibles avançats, que es poden produir en un format més petit i amb menys inversió, de manera que es podrien integrar en la vida quotidiana, fins i tot a nivell d'una comunitat o d'un barri.
Els països que avancin més ràpidament per adoptar aquests o similars tipus d'energia, i que siguin capaços de disminuir la quantitat d'energia que necessiten per mantenir la seva economia, seran els que tindran més possibilitats d'estar en condicions d'arribar a l'any 2042 amb les seves economies pròsperes. Les altres nacions ho passaran molt malament.
No cal dir que no tothom està d'acord que la producció de petroli (i molt menys de carbó) sigui incapaç de satisfer la demanda futura, ni en què el canvi climàtic sigui un desastre. El que està clar, però, és que el petroli serà cada vegada més difícil de trobar i més car d'explotar, però també és possible que el clima s'escalfi prou per obrir noves i potencialment enormes reserves de gas i petroli a l'Àrtic. Algunes nacions ja s'estan preparant tècnica, política i militarment per accedir a aquests jaciments. Algunes companyies petrolieres també, com ExxonMobil, amb les seves recents acords amb la russa Rosneff, propietat del Kremlin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada