El funcionarisme a Catalunya

Quan vaig acabar els estudis, el proper mes de juny farà cinquanta anys, tenia la impressió que a Catalunya, contràriament a la resta de Espanya, molt poca gent volia ser funcionari. Almenys aquest era el pensament de la gran majoria dels estudiants de la meva generació. Després, en canvi, les coses em sembla que han anat canviant i que, des dels anys vuitanta, la dèria de ser funcionari també s’ha instal·lat a Catalunya.

Això és el que he pensat tots aquests anys, i m’ha agradat veure que no soc l’únic que opina així. Al llibre Els ponts trencats, d’en Manuel Milián, un home de meva edat, diu:

“El funcionariat, que mai ha estat una opció dels catalans, ara creix a Catalunya, com arreu d’Espanya. Pujar al tren de l’Estat per agafar la motxilla de l’administració pública i anar tirant. Al meu parer, es tracta d’un empobriment, i penso que pot ser una de les grans decepcions si aquest esperit es consolida. No crec que l’autonomia hagi estat positiva en aquest sentit, perquè ha creat una consciència d’autogovern i, per tant, d’autogeneració burocratico-administrativa que tampoc existia. Abans s’administrava a Madrid i des de Madrid, i qui volia formar part de l’administració pública havia de fer oposicions i marxar cap a la capital o arreu d’Espanya. Ara no, aquí es reuneix tot el funcionament característic de tota l’administració publica; per tant, no cal sortir de casa; i, a més, amb el paraigua dels partits polítics es fa cooptació i utilització de l’administració pública per situar persones gairebé sempre mediocres amb carnet de partit. És un escàndol. Això canvia aquesta mentalitat d’iniciativa i de risc a la qual em refereixo, i serà causa de molts problemes i d’una certa decadència, que només el temps sancionarà, si els joves catalans no continuen amb aquesta vocació burgesa de la creació de riquesa a casa nostra. El funcionarisme és un càncer de l’ànima emprenedora i activa, al qual a Espanya s’han dedicat aquells que no tenien altra opció.”

A mi, com a l’autor del llibre, també em sembla que aquesta evolució ha estat negativa per Catalunya.

Malgrat 1916 – Notícies diverses

La Vanguardia del dijous 27 de gener del 1916, avui fa cent anys, publicava unes quantes notícies sobre Malgrat:

-         Un regal votiu a l’església de dues “aranyes” per il·luminar l’altar major.

-         La mort d’un nen, fill de la professora de pàrvuls del col·legi Delatreille.

-         Una previsió no massa bona de les collites de blat i de fruites, però bona la de vi.

Un carlí a la Casa dels Canonges

M’ha estranyat veure com gent de Junts pel Si comencen a criticar els membres del govern del president Puigdemont. He vist crítiques al nou conseller d’economia només després de quinze dies del seu nomenament. Aquestes crítiques, és clar, provenen de la branca convergent de JxSi. Critiquen que el nou conseller (de la branca republicana de la coalició) no tingui ni idea d’economia. I és veritat, la seva formació no té res a veure amb l’economia, el que vol dir que la seva missió serà fonamentalment política. Això pot ser bo o pot ser dolent. Si examinem els resultats dels dos darrers consellers que han ocupat aquesta conselleria, són més aviat fluixos: la Generalitat està escanyada des del punt de vista econòmic. I aquests dos consellers eren experts en economia. El que vol dir que potser un polític hauria fet una feina millor. Ja ho veurem, però criticar el nou conseller al cap de quinze dies, sense esperar els tres o quatre mesos de rigor per veure el que fa, ho trobo poc eficaç.

Però no és d’això del que volia parlar, sinó de l’adjectiu amb el que han qualificat el president Pigdemont, i que no és altre que afirmar que el seu catalanisme és d’arrel carlina. “En Puigdemot prové de l’abrupta i profunda Catalunya vella, on va mamar del tronc més antic del nacionalisme conservador: el tradicionalisme d’origen carlí”, deia l’Antoni Puigvert el passat dia 10.

Confesso que no tinc prou coneixements per jutjar aquesta qualificació, però la trobo plausible. I la trobo plausible per una experiència personal.

A casa sempre hem llegit La Vanguardia, i encara la continuo llegint. Quan estudiava el batxillerat, un dels meus amics era un noi de Sant Pere de Torelló, que, com tothom sap, es troba a la Plana de Vic. Doncs bé, a casa d’aquell noi no es llegia La Vanguardia, sinó el Correu Català, que era un diari marcadament carlí. El Correu Català va arribar a ser el segon diari de Catalunya, darrere de La Vanguardia. Vaig passar una temporada a Sant Pere de Torelló, i vaig començar a entendre el carlisme dels anys cinquanta a les comarques de l’interior de Catalunya, que era un carlisme conservador, però catalanista, ja que al Correu Català es publicaven molts escrits en català, contràriament al que passava a La Vanguardia.

El carlisme, recordem-ho, era defensor dels furs i, per tant, probablement més catalanista que els lliberals.

De manera que quan em diuen que tenim un president el catalanisme del qual prové del carlisme, no ho veig pas impossible, ja que Amer és, com Sant Pere de Torelló, un poble de l’interior i, per tant, més carlista que els pobles de la costa, que eren més aviat lliberals, almenys a la darrera carlinada.

Per cert, haurem de recordar que a Malgrat, el 13 de febrer de l’any 1873, es va proclamar solemnement la Primera República, el que demostra l’esperit lliberal dels malgratencs d’aquella època, probablement perquè, a finals del 1872 i principis del 1873, els carlins explotaven les persones riques i l’ajuntament, exigint-los quantitats de diners importants, que podien arribar als mil duros. Un any més tard de la proclamació de la Primera República, el 27 de gener del 1874, els carlins cremaven l’estació del tren de Malgrat i assassinaven el cap d’estació, davant la seva família, probablement per castigar un poble marcadament lliberal.

Esperem que el president Puigdemont tingui, si les té, unes arrels carlistes més temperades que les dels que varen explotar els malgratencs i varen assassinar el cap d’estació de Malgrat.

La temperatura global de l’any 2015

S’acaben de publicar les anomalies de temperatura globals de l’any passat, que confirmen que ha sigut l’any més càlid des de que es tenen registres, és a dir, des de l’any 1880 per dos organismes americans i des de l’any 1850 per un organisme anglès.

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) dóna per l’any 2015 una anomalia de + 1,33 ºC respecte de la seva base, que és la temperatura mitjana del període 1901-2000

NASA GISS (Godard Institute for Space Studies), pren com a base el període 1950-1980, i dóna per l’any passat una anomalia de + 0,87 ºC.

Finalment, la Met Office Anglesa, a la seva base de dades hadCRUT, dóna una anomalia de temperatura de + 0,75 ºC per l’any 2015, i tenen com a base el període 1961-1990.

Sembla, doncs, que el planeta es continua escalfant. Es, molt probablement, el problema més important que la humanitat té en aquest moment.

El preu dels combustibles

El preu del petroli Brent, el que es fa servir a Europa, era de 43,4 $ / barril a principis de l'any 2009, i actualment és de 33,5.

L'euro cotitzava a 1,324 $ el gener del 2009, i actualment està en 1,085 $, el que vol dir que el preu del barril de petroli, a principis de 2009 era de 32,8 euros, mentre que actualment és de 30,9. El petroli ha baixat, doncs, un 6% en euros.

El dièsel d'automoció es pagava, al gener de 2009, a 0,87 euros/litre impostos inclosos, i a 0,44 sense impostos. El seu preu és actualment de 0,98 euros/litre impostos inclosos, i de 0,44 sense impostos.

 Per tant, podem dir que el dièsel, abans d'impostos, està un 6% més car que si s'hagués aplicat íntegrament la baixada del preu del cru (2,5 cèntims de diferència)

Notem que a principis de 2009 es pagava un 49% d'impostos sobre el preu final del gasoil, mentre que ara es paga un 55%

Malgrat 1916 – Assumptes tractats per la Mancomunitat de Catalunya

La Vanguardia del dimecres 19 de gener del 1916 portava dos assumptes sobre Malgrat, tractats a la comissió de foment de la Generalitat de Catalunya.

El primer, sobre la nominació d’un diputat per la recepció de la carretera de Malgrat a Blanes, al seu tram des de Malgrat al riu Tordera.

El segon tracta de la competència de la Mancomunitat sobre el contenciós que oposava l’alcalde de Malgrat, el senyor Fèlix Cardona, contra la Societat de les mines de Ferro.

La decadència del imperi xinès

Llegir el que escriu en Sala i Martin és gairebé sempre molt instructiu. Al seu darrer llibre, Economia en Colors, explica la influència de l’elecció de les elits que governen un país sobre el seu devenir. En dono la meva versió.

Quan Marco Polo, recorrent la ruta de la seda, va visitar la Xina entre els anys 1271 i 1291 durant la dinastia mongol, va quedar enlluernat pel progrés que havia aconseguit aquella societat: els xinesos tenien pólvora, paper, impremta amb blocs de fusta, porcel·lana, paper moneda, correus, vaixells amb timó de popa, brúixola magnètica i tota una varietat de tecnologies molt superiors a les que llavors es podien trobar, no només en la seva Venècia natal, sinó a tot Europa. Una de les raons que expliquen la superioritat xinesa d'aquella època és la seva gran xarxa comercial. No només la Xina comerciava amb l'Índia, Orient Mitjà i Europa a través de la ruta terrestre de la seda, sinó que, gràcies a una flota molt nombrosa i ben equipada, també comerciava per l'oceà Índic amb Àfrica, Aràbia, Índia, Indonèsia i altres punts d'Àsia. L'època de màxima riquesa xinesa coincideix amb l'època de màxima activitat comercial.

La dinastia xinesa Song (entre 960 i 1239), però sobretot la dinastia Ming (entre 1.368 i 1.662) van introduir un sistema d'exàmens per triar els buròcrates que havien de dirigir el país. Aquest sistema de «exàmens imperials» recorda les actuals oposicions a funcionari de l'Estat a Espanya. Eren una espècie d'exàmens molt complicats que requerien la memorització dels clàssics de Confuci. Els estudiants també havien d'estudiar altres textos de filosofia, poesia i història. Fins al 1313, els exàmens també incloïen preguntes de matemàtica i astronomia, però aquests temes van desaparèixer a partir d'aquest any. La idea era que, perquè un país funcionés, havia d'estar governat pels millors, i per elegir els millors no hi havia cap solució millor que un examen que fes competir a tots els joves del país. En eliminar dels tests imperials la matemàtica i l'astronomia, l'examen va ser encara més memorístic, la qualitat més important era la de tenir memòria, no la de ser intel·ligent. Els exàmens es van anar complicant cada vegada més. Els aspirants es passaven bastants anys de la seva vida preparant-lo i, per tant, no tenien ni un minut de temps per reflexionar sobre qüestions que quedaven fora dels tests imperials. D'aquesta manera, les ments més grans de la Xina, les elits confucianes, de mica en mica van deixar de tenir la capacitat de pensar en noves idees per millorar el seu país.

Uns anys després que Marco Polo va visitar la Xina, la dinastia Ming va arribar al poder, després d'enderrocar a la dinastia mongol. Els orígens humils dels Ming els van fer desconfiar, al principi, de la classe dirigent confuciana, però a poc a poc aquesta va anar recuperant la seva influència. Amb el temps, els emperadors Ming van perdre l'interès per mantenir els llaços comercials amb l'exterior. Més ben dit, els que van perdre aquest interès van ser les elits confucianes que preconitzaven l'aïllacionisme, probablement per no enfrontar-se a canvis que perjudiquessin el seu enorme poder. De fet, a mitjan segle XV van arribar a desmantellar aquella gran flota que havia solcat l'oceà Índic a la recerca d'oportunitats comercials, pensant que, com eren el país més avançat del món, no necessitaven per res les relacions comercials i intel·lectuals amb l'exterior , que es bastaven a si mateixos per mantenir el seu avenç sobre els altres. Aquest tancament de l'economia xinesa coincideix amb la seva decadència intel·lectual i econòmica, de manera que va passar de ser el país més ric del món en els segles XIII i XIV a ser un dels més pobres.

Molts historiadors creuen que aquesta és la veritable raó que explica el declivi de la cultura xinesa després de la seva època daurada en l'Edat Mitjana.

Quan les millors ments d'un país es dediquen a memoritzar temes en lloc de fer-se preguntes sobre el perquè i el com de les coses, la decadència està assegurada. Quan el govern d'un país queda en mans de persones que han hagut de dedicar uns quants anys de la seva vida a preparar oposicions, siguin registradors de la propietat o advocats de l'estat, hi ha moltes probabilitats que portin al país pel camí que les elits xineses van portar al seu, ja que no han tingut temps de fer-se les preguntes necessàries per a millorar les coses. I quan en un país únicament es donen facilitats als funcionaris per dedicar-se a la política, amb excedències que poden durar diversos decennis, mentre que els membres de la societat civil tenen molt més complicat l'accés a la política, aquestes possibilitats de portar el país a la decadència augmenten encara més.

I ara què?

Ja tenim un dels dos presidents de partits finançats de manera irregular que ha deixat el càrrec de president de govern. Em refereixo, és clar, al senyor Mas. Ha estat substituït pel senyor Puigdemont, que era alcalde de Girona, i del que l’únic que puc dir és que, quan parla, té un accent gironí que m’agrada. Queda l’altre, el senyor Rajoy, a qui és probable que li quedin poques setmanes de president de govern.

I ara que tenim nou president i que demà tindrem un nou govern, què? Analitzem-ho de manera raonada. 

Si el nou govern, en un termini més o menys llarg,  fa una declaració unilateral d’independència, el conflicte haurà petat. Una Espanya sense Catalunya no podria pagar el seu deute. Europa no disposa dels diners suficients per rescatar una Espanya insolvent. Si Espanya cau, Itàlia no trigarà en seguir-la, i França vindrà després. Es un escenari que ni Alemanya ni França poden considerar. Per tant, el govern espanyol tindrà enormes pressions per què no hi hagi una declaració unilateral d’independència.

Un altre escenari és que el govern espanyol, amb o sense en Rajoy, esclafi una Catalunya que es rebel·li contra la llei, amb la guàrdia civil (ja ho ha dit el ministre de l’interior) i l’exèrcit, ja que no tindrà cap altre alternativa davant la determinació del govern català. Ni França ni Alemanya donaran suport a aquesta opció.

Queden, doncs, dues opcions. La primera és que el senyor Rajoy i el partit que el recolza tinguin intel·ligència política per fer un referèndum que tindria molt probablement la solució d’una integració de Catalunya dins d’una Espanya federal. La segona és que la Unió Europea intervingui per fer canviar d’opinió el govern espanyol i fer-lo entrar en raó per començar una negociació, el que molt probablement destruiria tant el PP com el PSOE, donant una oportunitat a Ciutadans i a Podem.

Com que la intel·ligència política del senyor Rajoy i de la gent que l’aconsella és molt limitada, i cada vegada que enraona augmenta la quantitat d’independentistes, el més probable serà una intervenció forta de la Unió Europea per iniciar una negociació. I, tenint en compte els resultats de les eleccions, que no han donat majoria als partidaris de la independència, aquesta negociació s’acabarà amb una integració de Catalunya dins d’un estat federal.

Es clar que els anàlisis raonats com aquest acostumen a no ser gaire encertats.

Empat a 1.515

Avui tots els diaris parlen de la decisió de l’assemblea de la CUP. Hi ha opinions per tots els gustos. Un resultat sorprenent, però un resultat tan vàlid com qualsevol altre.

El que m’ha sorprès més és la reacció de molta gent, fonamentalment de Junts pel Si, fins i tot de gent que fins ara considerava que sabien analitzar els fets. Acusen a la CUP d’irresponsables, de no saber què volen, de dinamitar el “procés”. I, des del meu punt de vista, això no és ben bé així. La responsabilitat d’haver deixat la investidura del president de la Generalitat en mans d’aquest grup que molts qualifiquen d’antisistema és única i exclusivament dels votants, que són els que, ahir va fer tres mesos, van decidir la composició del parlament.

La gent de la CUP, si per alguna cosa se’ls ha de criticar, és de no haver sigut suficientment coherents. Van dir que no votarien al senyor Artur Mas, i ara dubten. El mandat dels votants de la CUP va ser clar, el seu vot no havia de servir per fer president al senyor Mas. Per a mi, la votació d’ahir sobrava. Si CdC + ERC són incapaços de trobar recolzaments suficients al parlament per investir president al senyor Mas, s’ha d’anar a noves eleccions, tal com diu l’estatut.

Que això dinamitaria el procés? Només si els ciutadans decideixen que el procés s’ha de dinamitar. Probablement el procés quedaria més tocat si el senyor Mas repetís com a president amb la composició actual del parlament que si es fessin noves eleccions.

I recordem que el passat 27 de setembre, els que van votar clarament SI a la independència de Catalunya no eren majoria.

Els pressupostos municipals pel 2016

Encara que els pressupostos municipals de Malgrat es modifiquin de manera substancial durant l’any, el que vol dir que no s’han previst moltes de les coses que es volen fer, i que hi ha molta improvisació, comentarem els de l’any 2016.

Els pressupostos de l’any 2016 preveuen un resultat equilibrat, sense dèficit ni superàvit, per un total de 18,94 milions d’euros. Al quadre següent es poden veures els comptes reals del 2010 al 2014, el pressupost actualitzat del 2015 (que serà aproximadament el real de l’any) i el pressupost del 2016.

Al capítol d’ingressos hi trobem, com a partida més important, la dels impostos directes, 8,63 milions, dels que

6,46 milions són de la contribució (IBI urbana)

900.000 euros corresponen a l’impost de vehicles de tracció mecànica

700.000 euros venen de l’impost d’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana

550.000 euros són de l’impost sobre activitats econòmiques

La segona partida en importància és la de taxes i altres ingressos, amb 4,44 milions, dels que:

ú       1,92 milions són de la taxa de recollida i tractament d’escombraries

ú       335.000 euros venen de les multes

ú       250.000 euros corresponen a la compensació companyies elèctriques i de gas

ú       155.000 euros són de les entrades de vehicles i reserves espai a la via pública

ú       131.100 euros del Conveni Ecoembes (reciclatge de residus)

ú       125.000 euros venen del que es cobra per la llar d’infants

ú       112.500 euros són de la taxa de clavegueram

ú       95.000 euros són del recàrrec de constrenyiment

ú       90.000 euros venen de sancions per incompliment d’ordenances

ú       80.000 euros corresponen a taules i cadires

ú       I així fins a 75 ítems

La tercera partida és la de transferències corrents, amb 4,38 milions, dels que:

ú       3,34 milions corresponen a la participació dels tributs de l’estat

ú       203.775 euros venen del fons de cooperació local de Catalunya

ú       145.425 euros provenen del suport a la reactivació econòmica de la Diputació

ú       133.000 euros del Consell Comarcal del Maresme, subvencions finançament EBASP (equip bàsic d’atenció primària)

ú       I així fins a 40 ítems

Finalment, hi ha uns ingressos de 1,09 milions corresponents als passius financers:

ú       175.000 euros d’ajuts de caixa de la Diputació

ú       915.000 d’un préstec a llarg termini

En resum, un pressupost d’ingressos clàssic, on no es preveu gairebé res en transferències de capital (només hi ha 60.000 euros de la Generalitat pel barri del Castell), el que vol dir que no hi ha, per ara, cap ajuda ferma per fer inversions, i on hi ha uns ingressos patrimonials de 143.000 euros, dels que 20.000 euros són d’interessos i 85.000 de la concessió administrativa de l’aprofitament de les platges

Pel que fa al capítol de despeses, la partida més important, com sempre, és la de personal, que s’endú 8,00 milions, dels que 283.750 euros són de les assignacions als regidors, i 93.500 euros corresponen a la seguretat social dels càrrecs electes. El total de les despeses en seguretat social és de 1,72 milions (un 21,5 5 del total)

La segona partida de despeses són les despeses en béns i serveis, amb un total de 7,04 milions, un caixó de sastre on hi ha totes les compres de l’ajuntament. Destaquem:

ú       1,26 milions de contractes de neteja, dels que 795.000 són per la neteja dels carrers i 104.000 per la neteja de les platges

ú       744.500 euros per la recollida de residus urbans

ú       571.000 euros pel consorci de tractament de residus urbans

ú       385.000 euros per la gestió dels residus urbans de la mancomunitat de l’Alt Maresme

ú       530.050 euros de subministrament elèctric, del que 269.000 són per l’enllumenat públic

ú       340.000 euros pels serveis de recaptació

ú       325.175 euros de conservació d’edificis, parcs, camps d’esport, etc

ú       254.000 pel contracte de l’escola bressol

ú       238.900 euros d’arrendaments diversos

ú       210.625 euros de manteniment d’ascensors, climatitzacions, vehicles, xarxes informàtiques, etc.

ú       200.000 euros pels serveis d’ajuda domiciliària

ú       193.000 euros per festes populars

ú       164.775 euros per activitats

ú       141.000 euros de material divers

ú       121.000 euros pel servei de socorrisme de les platges

ú       85.000 euros del contracte d’atenció telefònica i informació de seguretat

ú       80.275 euros de material d’oficina, informàtic, etc.

ú       68.000 euros del contracte de la grua municipal

ú       59.450 euros de telèfon

ú       58.900 euros de subministrament de gas

ú       52.550 euros d’assegurances

ú       50.250 euros de vestuari, dels que 36.000 són per la policia municipal

ú       46.200 euros de combustible

ú       45.225 euros de despeses de funcionament

ú       34.000 euros de subministrament d’aigua

ú       26.000 de despeses en comunicacions postals

Després venen les inversions reals, amb un import de 1,92 milions, de les que podem veure el detall al quadre següent. La més important correspon a la urbanització de l’avinguda de Barcelona.

 Finalment, tenim els passius financers, per 1,09 milions, corresponents a l’amortització de préstecs (1,03 milions) i a l’amortització de les ajudes de caixa de la Diputació (60.000 euros)

En resum, un pressupost equilibrat, en el que es veu, per ara, molt poca cosa de les promeses electorals de millora del poble. Esperarem i veurem, ja que l’any 2015 ens han sorprès amb unes despeses molt més importants que les previstes i amb un dèficit, no previst al pressupost inicial, de més de 2 milions d’euros.

Malgrat 1965 – Premi cinematogràfic

El dimarts 20 de desembre de 1965, ara fa mig segle, la Vanguardia publicava que l’Ernest Aldea Garriga havia obtingut un premi al concurs de cine amateur de Mataró.

Malgrat 1915 – Nova imatge a l’església

El dimecres 15 de maig de 1915 La Vanguardia publicava que s’havia beneït una nova imatge de Santa Llúcia a l’església parroquial, i que havia visitat Malgrat, durant la Festa Major, l’escriptora Sara Llorens.

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2015

Volia mirar el pressupost de l’ajuntament per l’any que ve, però abans he donat una ullada a l’execució del pressupost d’aquest any. La sorpresa és que per l’any 2015 el pressupost inicial era de 18,8 milions d’euros, però que amb l’actualització del pressupost ha passat a ser de 22,8 milions: 4 milions d’euros més, o sigui, una desviació del 21 %!!!

Si mirem les despeses, ens trobem que es gasten 536.000 euros més en personal, 380.000 euros més en bens i serveis i, sobretot, es preveu gastar més de tres milions més en inversions que el que s’havia pressupostat. Es veu que és any electoral.

 En efecte, el pressupost d’inversions actualitzat al final del mes de maig era ja de 4,7 milions d’euros. Aquest augment de les inversions el va fer l’antic equip de govern. Com sempre, les inversions augmenten quan venen eleccions.

Si algú es vol entretenir a veure l’evolució del capítol d’inversions, aquí hi ha el quadre detallat del pressupost inicial, del pressupost actualitzat al 31 de maig i al 30 de novembre, i les despeses efectuades al 31 de novembre.

 I d’on surten aquests 4 milions no pressupostats inicialment? Veiem al quadre que provenen, fonamentalment, de les transferències corrents (+ 530.000 euros), de les transferències de capital (una mica més d’un milió) i de les operacions financeres (+ 2,28 milions)

ú       Les transferències corrents estan perfectament justificades: servei d’ocupació de Catalunya (+ 190.000 euros), agència de residus de Catalunya (+ 53.000 euros), diputació de Barcelona per programa d’ocupació (+ 230.000 euros) són els augments més importants.

ú       Pel que fa a les transferències de capital, també estan detallades, tal com es pot veure a aquest quadre, al capítol 7.

ú       Pel que fa al joc de mans que es fa als capítols 8 i 9, corresponents a les operacions financeres, apareixen 2,3 milions d’euros, que provenen de dues partides: la primera, corresponent al capítol 8, prové de que es polirà tot o gairebé tot el que queda a la caixa, el que en diuen de manera elegant el "romanent de tresoreria", i que puja a 3,5 milions; la segona, que s’han donat compte que no es poden endeutar, i han tret 1,2 milions de préstecs.

Els pressupostos es van aprovar el desembre de 2014, i dos mesos més tard, el febrer de 2015, ja es van modificar substancialment. Els pressupostos inicials eren equilibrats: despeses no financeres de 17,6 milions i ingressos no financers de 17,6 milions. Els pressupostos resultants de les modificacions són clarament deficitaris: despeses no financeres de 21,6 milions i ingressos no financers de 19,3 milions, un dèficit de 2,3 milions.

Un no ha treballat mai a una administració pública, de manera que no sap ben bé com es manegen els comptes a un ajuntament. Però si un hagués presentat aquestes variacions del pressupost inicial a les empreses privades on ha treballat, a un li haurien assenyalat ràpidament el camí de la porta de sortida. 

Es veu clarament que, tant l’equip de govern anterior (del que l’alcalde actual formava part) com l’oposició, tenen un concepte molt elàstic dels diners públics. A l’empresa privada ets responsables dels diners dels accionistes, que et vigilen, a l’ajuntament de Malgrat, que ha d’administrar els diners del contribuent, sembla que pensin que els diners públics no són de ningú. I després volen presumir de bona gestió.

Queda clar que els polítics locals ens tracten com si fóssim tontos. El problema és que deuen tenir raó, ja que els hem continuat votant.

L’atur a Malgrat

El número de malgratencs apuntades a l’atur ha anat disminuint cada mes d’aquest any respecte del mateix mes del 2014. La mitjana d’aquesta disminució, de gener a novembre, és de 139 persones, el que significa una baixada del 11,5 % del número d’aturats.

Segons els serveis estadístics de la Diputació, el percentatge d’aturats registrats a Malgrat sobre la població activa ha sigut del 17,98 % el mes de novembre, mentre que una altre estadística de la mateixa Diputació dona una xifra del 18,64 %, el que vol dir que el percentatge d'atur s’ha de prendre amb pinces, ja que està basada en una estimació de la població activa, no en una xifra real.

Llistes d’espera a la sanitat pública

Fa dos o tres dies a la web del Partit Popular hi havia un vídeo que explicava que, gràcies a la seva gestió, les llistes d’espera de la sanitat pública havien caigut un 50 %. La realitat és que la conseqüència de les retallades a la sanitat pública es veu perfectament quan mirem l’evolució dels dies d’espera per entrar al quiròfan, que ha augmentat notablement: va ser de 73 dies en mitjana des de l’any 2003 al 2011, mentre anava disminuint per arribar als 65 dies l’any 2010, i ha augmentat molt des de l’any 2012.

Evidentment, el vídeo ja no es pot veure a la web del PP.

Malgrat 1915 – Detenció per la Guàrdia Civil

La Vanguardia del 7 de desembre de 1915 publicava la detenció , par la Guàrdia Civil de Malgrat, d’un veí de Figueres per fer servir indegudament un uniforme militar.

I a això li diuen democràcia?

Reprodueixo un article publicat avui mateix al diari digital Público. Després de llegir-lo, a qui hem de votar? I em sembla que aixó no només passa a nivell estatal. A Catalunya, ídem de ídem.

Les pensions estan pagant el rescat de la banca

 

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona

 

La banca privada està sobredimensionada a Espanya, i això és una cosa que té conseqüències molt negatives per a l'economia d'aquest país, ja que ocupa un espai massa gran dins de l’economia. En realitat, i en termes proporcionals, el sector bancari espanyol és més llarg que el sector bancari dels Estats Units, i en conseqüència, ha estat consumint un nombre excessiu de recursos que es podrien haver aplicat a altres activitats més necessàries. I per complicar encara més les coses, les seves inversions, en lloc de dirigir-se a una funció pública com és l'oferta de crèdits a les famílies i a les petites i mitjanes empreses (que són les que creen més ocupació en aquest país), s'han centrat en la història recent en activitats especulatives, com en el sector immobiliari, creant-se les bombolles que porten aquest nom, amb les conseqüències tan negatives que tots coneixem. Tothom és conscient que la crisi financera ha tingut un impacte molt perjudicial per a l'economia espanyola.

 

Una de les causes d'aquest sobredimensionament de la banca privada és la seva enorme influència (que arriba en ocasions categoria de control) sobre les institucions polítiques i mediàtiques d'aquest país. En part aquesta influència s'exerceix a través de l'endeutament d'aquestes institucions, fent-les molt vulnerables a l'exercici de la pressió bancària. Quan Joan Torres, Alberto Garzón i jo vam escriure el llibre “Hi ha alternatives. Propostes per crear ocupació i benestar social a Espanya” (2011), l'editorial que anava a publicar-ho, propera a El País, ens va demanar que eliminéssim seccions del llibre crítiques amb la banca privada perquè estaven en procés de renegociació del seu deute amb ella i no volien que apareguessin aquestes crítiques en un moment delicat d’aquestes negociacions. En negar-nos a aquesta revisió, es va cancel·lar la publicació del llibre, i vam haver de recórrer a una editorial molt més petita a fi de poder publicar el llibre. Això és un exemple, dels milers que existeixen, que una conseqüència de l'excessiva influència d'aquestes institucions financeres en els mitjans d'informació i persuasió en aquest país, és que aquest està (dels països de la Unió Europea) entre els menys variats ideològicament i els menys crítics de l'estructura del poder econòmic, centrada en el capital financer. Com he indicat en diverses ocasions, estem aconseguint una falta de diversitat ideològica alarmant per a un país que es defineix com a democràtic.

 

El silenci dels mitjans sobre l'assalt al Fons de Reserva de Pensions de la Seguretat Social per part del govern Rajoy i els seus amics de la banca

 

Un dels exemples de l'abusiva influència política de la banca privada a Espanya és el que està passant amb el Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat Social. Aquest Fons, que es va establir el 1997 i es va iniciar l'any 2000, tenia com a objectiu anar acumulant una reserva de diners procedents de les cotitzacions socials, generat en moments de bonança i creixement econòmic, de manera que el superàvit que s'anava generant durant el procés àlgid de l'economia servís per cobrir els dèficits que poguessin aparèixer en moments de recessió.

 

Aquest fons va arribar a aconseguir la xifra més que respectable de 66.815.000 d'euros el 2011. Ara bé, des de llavors, el govern del PP (el partit més proper a la banca privada que hagi governat Espanya durant el període democràtic) va treure més i més diners d'aquest fons de reserves (7.003 milions el 2012, 11.648 milions el 2013 i 15.300 milions el 2014) amb la intenció d'anar pagant les pensions, ja que no s'estava ingressant prou diners a la Seguretat Social, com a conseqüència de les polítiques imposades a la població (i dic imposades, ja que no estaven en l'oferta electoral dels partits governants, el PSOE i el PP) pels governs espanyols presidits pel Sr Zapatero i pel Sr. Rajoy. Aquestes polítiques, com ara les reformes laborals aprovades pels dos governs, van produir un descens del nombre de cotitzants a la Seguretat Social (a causa de l'augment de la desocupació) i una disminució de les cotitzacions socials (conseqüència del descens dels salaris, creat també per tal reforma laboral) provocant un problema devastador per a les pensions públiques que el govern Rajoy va intentar pal·liar recorrent al Fons de les Pensions de la Seguretat Social, sostraient les quantitats esmentades. No cal dir que qualsevol dificultat que tinguin les pensions públiques és causa d'alegria per a la banca que està intentant convèncer la població que les pensions públiques no són sostenibles (que vol dir que l'Estat no podrà pagar) per tal que la gent vagi corrent al banc més proper a fer-se un pla privat de pensions (que incidentalment ha tingut un índex de col·lapses molt superior al d'altres inversions financeres).

 

El que els mitjans d'informació i persuasió no han dit sobre el Fons de les Pensions Públiques

 

Ara bé, el que els mitjans d'informació més importants no han comunicat a la població espanyola és l'enorme escàndol - denunciat per la premsa estrangera, però no per l'espanyola - que significa que els diners acumulats al Fons General de les Pensions (que inclou el Fons de Reserves citat en la secció anterior) ha facilitat que l'Estat espanyol hagi pogut rescatar els bancs. M'explico.

 

Quan, com a resultat de les inversions especulatives de la banca privada, la bombolla immobiliària (que va absorbir una enorme quantitat de recursos) va esclatar, la banca privada estava a punt de col·lapsar. Però a causa de l'enorme influència de la banca, l'Estat la va rescatar, realitzant el major programa de beneficència que l'Estat espanyol hagi realitzat a la seva història. L'Estat espanyol, que en teoria - però no en la realitat - ens representa a vostè, lector, i a mi, es va gastar ni més ni menys que l’enorme quantitat de 61.000 milions d'euros per rescatar la banca. Aquests diners procedien, de nou, de vostè, lector, i de mi.

 

Ja que l'Estat no disposava d'aquests diners, els va haver de demanar prestats, amb la conseqüència de que el deute públic es va disparar. Que el deute públic augmenti vol dir que algú o alguna institució ha prestat tal diners ¿I qui va ser el que va prestar diners a l'Estat per poder pagar el rescat bancari? Aquí hi ha el gran escàndol que vostè no ha llegit en cap mitjà d'informació espanyol. Aquests diners procedeix del Fons Públic de les Pensions. En realitat, el 97% dels diners acumulats en aquest fons s'ha prestat a l'Estat comprant fons públics. En altres paraules, l'Estat ha agafat aquests diners i els ha utilitzat per pagar el rescat de la banca, entre d'altres despeses. I mentre, els mitjans han guardat un silenci ensordidor. No així la premsa estrangera. Diversos diaris econòmics com el Wall Street Journal (03.01.13) i l'alemany Deutsche Wirtschafts Nachrichten (04.01.13), han parlat del que han anomenat el saqueig dels fons de pensions públiques per a comprar bons del govern d'Espanya. Aquest últim afegia que "com a mínim el 90% dels actius totals dels fons de pensions de l'Estat espanyol estan convertits en bons a Espanya". En realitat, es va quedar curt, ja que no és el 90%, sinó el 97%.

 

Aquesta actuació posa en perill a les pensions públiques, ja que el valor del deute públic varia enormement, ja que està subjecta a vaivens especulatius dels mercats financers, amb la qual cosa, el futur de les pensions públiques pot estar en perill, i tot això sense que la població tingui ni idea del que està passant. I això passa en un sistema polític que es defineix com una democràcia. El millor indicador que no ho és, és que aquest article no es publicaria en cap dels rotatius més importants del país.

 

En aquest país, el que no està indignat és que no sap el que està passant. I els grans mitjans d'informació i persuasió es passen quatre hores al dia treballant per assegurar-se que vostè, senyor lector, continuï sense conèixer el que està passant. Si la gent ho sabés, i sabés també que hi ha alternatives a tant d’escàndol, hi hauria una revolta general. D'aquí que el silenci ensordidor imposat continuï. I el que és fins i tot pitjor és que els partits polítics més propers a la banca, és probable que guanyin les eleccions legislatives del 20 de desembre a nivell de l'Estat. I a això, repeteixo, li diuen democràcia.

Baixar impostos?

Parlàvem l’altre dia de la pressió fiscal agregada (impostos més cotitzacions a la Seguretat Social), que a Espanya és del 38 % de Producte Interior Brut (PIB), i que la mitjana de la Unió Europea és del 45 %. La pregunta és, es pot mantenir un estat del benestar amb una pressió fiscal com l’espanyola, o no?

Fa pocs dies, el Partit Socialista, al presentar el seu programa econòmic, deia que vol augmentar aquesta pressió fiscal un parell de punts, fins el 40 o 41 %, mentre que els actuals responsables del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques afirmen que amb una pressió fiscal del 38 o del 39 % del PIB es pot mantenir l’estat del benestar, i que quan es supera aquesta barrera es poden plantejar rebaixes impositives.

En un cicle econòmic, la pressió fiscal, “sense fer res”, baixa quan hi ha crisi i puja quan l’economia va bé. Si la previsió de millora econòmica es confirma, doncs, la pressió fiscal pujaria un o dos punts, ja que els ingressos públics augmentarien. En realitat, als anys del boom econòmic, la pressió fiscal agregada va arribar gairebé al 41 %

Les despeses publiques, sempre “sense fer res”, disminuiran pel cantó dels interessos del deute públic, ja que els interessos han baixat, i per les prestacions d’atur, ja que cada vegada hi ha més aturats que han arribat al final dels seus drets a rebre la prestació, mentre que les prestacions de la Seguretat Social augmentaran a causa de l’augment dels pensionistes i que les pensions dels nous pensionistes són més elevades que les dels més antics. Probablement l’augment de les despeses de pensions serà més important que la disminució de les despeses financeres i de les prestacions d’atur

Per aquesta raó, quan el Partit Popular ens diu que ara es poden baixar els impostos, no diu tota la veritat, ja que si es baixen els impostos és molt probable que s’hauran de baixar les prestacions. Que un partit que durant el seu mandat ha hagut de fer servir més de 30.000 milions d’euros del fons de la Seguretat Social per pagar les pensions ens digui que baixarà impostos sense tocar l’estat del benestar, és que ens pren per imbècils.

Però, en realitat, el Partit Popular ens diu el que volem escoltar. Si ens digués la veritat perdria vots. És per aquesta raó que els polítics són uns mentiders: si ens diuen la veritat, no els votem.

La investidura del President

Com molta gent, em miro amb un ull escèptic i un altre ull burleta el que està passant a la política catalana. Molta gent havia pensat que la independència, o la desconnexió amb Espanya, era cosa senzilla, i que n’hi havia prou amb sortir al carrer a manifestar-se per tenir una passaport que digui Catalunya. La realitat ha sigut molt diferent.

D’una part, la quantitat de vots de les darreres eleccions no és clarament favorable a la independència, el que vol dir que a Catalunya hi ha més o menys la meitat dels votants que volen ser independents i que l’altra meitat opinen el contrari. Amb uns resultats així, la independència és gairebé impossible.

D’altra part, a més de dos mesos de les eleccions, l’embolic per formar govern és sensacional. La CUP no vol votar al senyor Mas, i aquest fa equilibris funambulescs perquè els de la CUP li donin el seu vot. Penso que la CUP fa bé de no voler votar el senyor Mas, per diferents raons.

1. Ha demostrat ser un polític que no coneix el país, ja que cada vegada que convoca eleccions anticipades perd diputats.

2. Per altra banda, és el president d’un partit que té moltes paperetes per que es demostri que s’ha finançat de manera irregular, i és molt probable que algú s’hagi beneficiat personalment d’aquest tipus de finançament.

3. I, finalment, ha dirigit les retallades socials a Catalunya, que han afectat a les capes més necessitades de la societat catalana.

Fa bé la CUP de no votar la investidura del senyor Mas. El camí cap a la independència de Catalunya no es ressentirà si el senyor Mas desapareix de la política. I de tota manera, el camí cap a la independència no està gens madur en aquest moment. Potser un altre líder serà capaç de reconduir la situació, però l’actual president ja ha demostrat que, en aquest tema, trenca tot el que toca.

Malgrat 1915 – Festa Major i subhasta de les mines de ferro

El dissabte 4 de desembre de 1915, La Vanguardia publicava una notícia sobre la celebració de la propera Festa Major de Sant Nicolau.

Un parell de dies abans, el 2 de desembre, podíem llegir al mateix diari l'anunci de la subhasta de les mines de ferro, per un valor de mig milió de pessetes.