L’educació del personal a Catalunya

Una vegada més, un estudi sobre el sistema educatiu català ens diu que anem malament. Molt malament. Els 1.136.000 alumnes de primària i secundària, els 88.000 professors, sofreixen d’un sistema que aboca als primers al fracàs, i als segons al desànim. El darrer estudi publicat ens diu que, si a la Unió Europea dels 25 l’abandó escolar és del 15 %, a Espanya és del 31 % i a Catalunya, del 34 %. Catalunya només té, a l’estat espanyol, Canàries al darrera.

Aquestes dades negatives sobre l’efectivitat del sistema educatiu català no són cap novetat. Fa relativament poc, un altre estudi ens deia que Catalunya va a la cua pel que es refereix a l’aprenentatge d’idiomes estrangers. Una altra manera de dir que l’educació va malament. I és difícil dir que la culpa és, com sempre, de Madrid.

Falta de mitjans? Segurament. A Catalunya es dedica a l’educació un 2,2 % de Producte Interior Brut, al conjunt d’Espanya, el 3,0 %, a la Unió Europea, el 4,0 %. Però a la Comunitat de Madrid, que no té dades tan dolentes com Catalunya, només s’hi dedica l’1,7 %. En euros comptants i sonants, el País basc dedica a l’educació 5380 €/alumne, Catalunya, 3540, i Madrid només 3052. Hi ha un problema de mitjans econòmics, és clar i notori, però això no ho explica tot, ja que a Madrid, amb menys mitjans, estan millor. Però és cert que, amb més mitjans econòmics, menys alumnes per classe i més eficàcia.

Molta emigració? Es veritat. Catalunya té un 12,3 % d’alumnes estrangers, per un 8,7 % al conjunt de l’estat. Catalunya tenia, el curs 98-99, només un 1,9 % d’alumnes estrangers. El canvi ha estat molt ràpid, i el sistema no s’hi ha pogut adaptar. Però el mateix ha passat a Madrid i al País Basc, i l’educació, sense ser perfecte, és millor que la d’aquí.

Massa canvis dels consellers d’educació? Si i no. Na Carme-Laura Gil ho va ser del 1999 al 2003. En Josep Bargalló, del desembre del 2003 a febrer del 2004. Na Marta Cid, del 2004 al 2006. En Joan Manuel del Pozo, del maig al novembre del 2006. L’Ernest Maragall, del novembre del 2006 fins ara. Quatre consellers en quatre anys és un canvi difícil de pair. Però el sistema és com un mamut, té una inèrcia important, i el canvi de conseller no és determinant. Un conseller comença a tenir influència sobre el sistema al cap de dos anys. Això vol dir que els darrers quatre anys el sistema ha funcionat per inèrcia. Però el mal ja ve d’abans.

Ensenyament públic o ensenyament privat? Hem de saber que, dels 4270 centres escolars de Catalunya, 2880 són públics i 1390 són concertats. Un 62 % dels alumnes van als centres públics. Als centres públics hi trobem un 19 % de repetidors de quart d’ESO, mentre que als centres privats, el nombre de repetidors de quart d’ESO és del 7 %. Encara que el percentatge d’escolars estrangers sigui més important als centres públics, aquesta diferència tan important mostra que els centres públics donen un ensenyament menys bo que els centres privats. Cosa que, per altra banda, ja la sabíem tots, inclòs el president Montilla, que, per si de cas, no porta les seves criatures a un centre públic (i jo el felicito, per què en això almenys, demostra ser una persona intel•ligent).

Mestres poc preparats i poc valorats? Que els mestres estan poc valorats és un fet. En els centres públics, cobra el mateix un professor que no fa res que un mestre motivat i inquiet. Els professors no haurien de ser funcionaris amb la feina assegurada de per vida. Cada centre hauria de poder “fitxar” els professors que trobés que són eficaços, i hauria de poder desfer-se dels que no serveixen. Això, més o menys, és el que fan els centres privats. Probablement per això obtenen millors resultats. L’administració hauria de fer atractiva la feina de professor, oferint sous que fessin que la gent brillant no tingués cap reserva en fer de professor.

Model d’ensenyament equivocat? Si, i des de que es va voler que l’ensenyament fos per tothom, encara més. Hi ha un petit percentatge d’alumnes que no volen estudiar, i que, pel seu comportament, no deixen que els altres estudiïn. No s’hauria de tenir remordiments de poder sortir aquests alumnes del sistema. Amb ells a classe, el ritme escolar es redueix, s’adapta als alumnes menys dotats o més ganduls, quan s’hauria d’adaptar, com a mínim, a la part mitjana de la classe.

Classes en català? Encara que sigui tabú el parlar d’aquest tema com un dels motius del fracàs del sistema educatiu català, hem de dir que el fet de fer les classes en català a alumnes de parla castellana no afavoreix gens el seu aprenentatge. I no diguem quan es tracta d’alumnes estrangers. No critico la decisió de fer les classes en català, ja que tots volem la defensa de la nostra llengua, però hem de tenir clar que això té un cost pedagògic. I el voler-ho amagar no resol el problema.

Solucions? Mentre el Parlament de Catalunya es dediqui a discutir coses per les que no té cap competència (la dimissió d’un ministres del govern central, per exemple), mentre els líders dels diferents partits estiguin més preocupats per dret a decidir que pels problemes reals del país, no hi haurà solució al problema. Un pacte nacional per l’educació, basat en premisses serioses, que definís una política d’ensenyament que es mantingués al llarg del temps, malgrat canvis de govern, hauria de ser el tema més important que es tractés al Parlament. Més important que tot aquest enrenou de la manca d’inversions. Perdent el temps amb tonteries, com fan ara els prohoms que ens representen, estem preparant la davallada de Catalunya cap a un país de serveis de poc cost per la gent més espavilada que nosaltres.

En resum, un problema molt important que, pel que sembla, ningú tracta com caldria. A molts se’ls hi omple la boca parlant de la societat del coneixement mentre, sota la seva responsabilitat, ens estem dirigint cap a la societat del desconeixement. Cal ser optimista sobre el futur del país?