Ai, Kioto del meu amor

Espanya i les seves fanfarronades

Em fa gràcia escoltar les declaracions de la ministra del Medi Ambient, en el sentit de que l’any 2006, Espanya ha disminuït les seves emissions de CO2, gràcies a l’acció del govern central, només faltaria, i que anem per bon camí per complir els compromisos de Kioto.

A Kioto, el que va signar Espanya és que es comprometia a no emetre més CO2 a l’atmosfera, els anys 2008 a 2012, que el que emetia l’any 1990, augmentat del 15 %. Però, l’any 2006, Espanya ha emès gairebé un 48 % més de CO2 que el que va emetre l’any 1990!

La senyora ministra, en comptes de ser clara i d’acceptar que Espanya no pot complir el seu compromís, s’enravenxina i es retrata davant d’una instal•lació de plaques fotovoltaiques que aneu a saber si estaven endollades, tot dient que l’any 2006 ham reduït les emissions del 4 %. El que no explica la senyora ministra és que l’any 2006 va ploure molt i que la producció d’electricitat hidràulica va augmentar, és a dir, que la producció d’electricitat de les centrals tèrmiques va disminuir, el que va disminuir l’emissió de CO2. I que l’any 2007, molt més sec, les emissions de CO2 augmentaran fins al 49 % de les emissions del 1990 per exactament la raó contrària i, també, perquè el preu del gas s’ha apujat, raó per la que es crema menys gas i més carbó per generar electricitat (recordem que 1 kWh procedent da la combustió del carbó emet més CO2 que 1 kWh procedent de la combustió de gas).

Com hem de qualificar les declaracions de la senyora Narbona, de mentida piadosa, de mitja veritat o de cinisme?


Alemanya i els seus trucs

En canvi, Alemanya havia de reduir un 21 % les seves emissions, i el 2006 n’havia reduït ja el 17,5 %. Però no per haver fet un esforç mitjançant els molins de vent o la reducció del consum energètic, sinó per haver tancat les indústries pesades de l’Alemanya de l’Est. Que, de tota manera s’haurien tancat, ja que eren antieconòmiques.

I és que, ens agradi o no, el protocol de Kioto va néixer trucat, i Espanya no ho va saber, o voler, veure.


Els Estats Units

Tothom sap que els Estats Units d’Amèrica del Nord no han signat mai el protocol de Kioto. I és que són molt dolents, els americans. Però algú s’ha preguntat per què els americans no han signat el dit protocol?

Resulta que hi ha dues maneres de comptabilitzar les emissions de carboni a l’atmosfera: l’emissió bruta i l’amissió neta. Es parla d’emissió bruta quan es calcula l’emissió deguda a la combustió de combustibles fòssils, i d’emissió neta la que resulta de mesurar l’augment de CO2 de l’atmosfera. Es el que veiem en el gràfic:

 Les emissions brutes han anat augmentant any rere any, amb dos escalons, el de la crisi del petroli del 1979 i la de la crisi de l’URSS del 1992. Actualment s’emeten unes 7 gigatones de carboni cada any.

 Les emissions netes varien molt d’any en any, però, en mitjana, augmenten menys que les brutes. Això és degut, principalment, a l’absorció del CO2 per les plantes. Les fortes variacions anuals depenen de si hi ha hagut més o menys incendis, si hi ha hagut més o menys pluja, més o menys insolació.

El que realment compta són les emissions netes. Avui, aquestes emissions netes per país es calculen relativament bé. Els Estat Units d’Amèrica del Nord tenen una emissió bruta de 1,4 gigatones de carboni per any, i l’augment dels boscos del seu territori permet una absorció de 0,6 gigatones per any. La seva emissió neta és, doncs, de 0,8 gigatones per any.

Si els Estats Units d’Amèrica del Nord no han signat el protocol de Kioto és perquè el tal protocol només es fixa en les emissions brutes, i no vol saber res de les emissions netes, que són les que en realitat compten.

Es a dir, que els malvats americans potser tenien raó.

Nota: 1 gigatona = mil milions de tones.