Balances fiscals i manipulacions

Quan anava a cal mestre, tenia la seguretat que la comptabilitat era una ciència (o una tècnica) exacte: els asientos, l’haber i el debe donaven un aire de solidesa als resultats comptables que et feia sentir segur davant els avatars de la vida.

Més tard, a darrer curs de la carrera, em vaig empassar el totxo d’en Paul Samuelson sobre economia (totxo que continuo, més de quaranta anys més tard, rellegint amb profit), i les certeses obtingudes a cal mestre es varen estovar com els rellotges d’en Dalí: les provisions i les amortitzacions relativitzaven la pretesa exactitud de la comptabilitat.

Finalment, quan treballava, vaig veure com els resultats de l’empresa podien ser modificats al gust del consell d’administració, presentant pèrdues o hi havia hagut beneficis, si el que interessava era no pagar impostos, i al revés si es volien demanar calés als accionistes per ampliar capital. I tot dins de la més gran ortodòxia comptable. I no parlem de les enginyeries financeres, que permetien de finançar inversions sense posar un duro sobre la taula.

Dic tot això com a preàmbul del meu comentari sobre la balança fiscal que ara està de moda demanar, més ben dit, exigir, al govern central. Volem que tothom sàpiga que Catalunya és la vaca lletera de l’estat espanyol, que paguem més del que rebem, que el madrileny ens xucla la sang, i que el balanç negatiu de la nostra fiscalitat és la causa i el motiu de totes les nostres desgràcies.

I en Janí em pregunta: què és això de la balança fiscal?

Doncs mira, Janí, és la diferència entre el que nosaltres paguem a l’estat central i les despeses públiques fetes al nostre territori.


El problema, però, comença quan volem calcular la balança fiscal.

Començarem per la distribució dels impostos, amb un exemple: Endesa paga l’IVA i l’impost de beneficis a Madrid, que és on té la seva seu central. Però Endesa no té cap client a Madrid, ni tampoc cap centre de producció d’electricitat. Per això, els impostos pagats per Endesa no s’han d’afectar a Madrid, sinó, en part allà on es produeix la corrent i, en part, allà on es consumeix. Això no és gaire senzill de fer, ja que, quina part donarem a la producció i quina a la distribució? I quan això s’ha de fer per milers d’empreses, el treball és molt gros i la imprecisió del càlcul esdevé massa important.

Els experts, reunits a Madrid, entre els que hi havia representants catalans, varen decidir homologar dues maneres de calcular les despeses públiques fetes a un territori:

- El mètode del flux monetari, que atribueix la despesa pública al lloc on es materialitza la despesa, o sigui, on es localitza el personal, l’ús de bens corrents i serveis, la percepció de les transferències i la realització de les inversions.

- El mètode del flux del benefici, que atribueix la despesa pública al lloc on resideix el beneficiari de la despesa, independentment d’on es produeixi el servei públic o d’on es realitzi la inversió.

A més, es pot o no corregir els resultats trobats amb el dèficit dels comptes de l’estat central.

Amb això veiem clarament que la precisió d’una balança fiscal és més aviat minsa. Per exemple, l’any 2005 un grup d’experts catalans (la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Administració de l’Estat – Generalitat de Catalunya) varen fer el càlcul per l’any 2001, i varen trobar:

- segons el mètode del flux monetari, Catalunya havia aportat a l’estat central 36.240 milions d’euros, i n’havia rebut 24.932, el que generava un dèficit fiscal de 11.307 milions d’euros, un 9,2 % del PIB (Producte Interior Brut) de Catalunya.

- segons el mètode del flux del benefici, el total dels impostos, és clar, no variava, mentre el que Catalunya rebia de l’estat central era de 27.833 milions d’euros, el que generava un dèficit fiscal de 8.407 milions d’euros, un 6,8 % del PIB de Catalunya.

- si neutralitzem aquestes balances amb el dèficit de l’estat central, ens trobem que el dèficit fiscal català calculat pel flux monetari passa de 11.307 a 9.266 milions d’euros, i el calculat pel flux del benefici passa de 8.407 a 7.526 milions d’euros.

Entre el balanç més elevat i el més reduït, la diferència és del 50 %, més o menys! Per dir si el càlcul d’aquestes balances fiscals és precís...


La setmana passada, els senyors Uriel de la universitat de València, i Barberán, de la de Saragossa, varen presentar les balances fiscals de les comunitats autònomes amb l’Administració Pública Central, corresponents als anys 1991 – 2005. Pels ingressos, es va prendre el criteri de la càrrega (els ingressos es comptabilitzen als territoris on finalment es suporta la càrrega, independentment del lloc de la seva recaptació), i per les despeses es va prendre el criteri del flux del benefici.

Els resultats que aquest dos senyors han trobat mostren que Catalunya ha tingut un dèficit fiscal mitjà de 6.933 milions d’euros anuals, des del 1991 al 2005, i que l’any 2005 aquest dèficit va ser de 11.003 milions d’euros, és a dir, un 6,5 del PIB català, 1.604 euros per barba catalana.

Fins aquí, tot clar: Catalunya és la vaca lletera d’Espanya, el madrileny ens xucla la sang, no és estrany que a Madrid tinguin les infraestructures que tenen, que allà tot vagi bé i a casa nostra tot vagi malament, etc, etc.

Però, ai las, els senyors Uriel i Barberán també ens diuen que la Comunitat de Madrid ha tingut un dèficit fiscal mitjà de 12.394 milions d’euros anuals, des del 1991 al 2005, i que l’any 2005 aquest dèficit va ser de 20.938 milions d’euros, és a dir, un 13,1 del PIB madrileny, 3.561 euros per barba madrilenya.

Que el madrileny té un dèficit fiscal doble que el català? Això no entra dins els nostres esquemes mentals. Això no pot ser. Els senyors Uriel i Barberán són uns venuts. El seu càlcul és, forçosament, fals. Però el càlcul, amb totes les seves imprecisions, és el que és. I les coses, ens agradi o no, són com són.

Per això m’ha decebut el senyor Ridao, a qui tenia per persona intel•ligent, quan ha dit que les dades d’aquest estudi són errònies.

En aquest estudi s’hi troba també, una anomalia en la balança fiscal: el País Basc i Navarra, amb un PIB per càpita semblant a Catalunya i a Madrid, tenen superàvit fiscal! Ai, si tinguéssim un règim foral com ells...


El que em sorprèn és que encara hi hagi polítics que demanin, exigeixin, la publicació de les balances fiscals, tot i sabent que no són gens exactes, que no diran res de nou, i que ens faran callar la boca davant del madrileny. Per a mi, es tracta d’una altre moda de demanar per demanar, per després haver de callar quan ens diguin que d’altres són més tant o més solidaris que nosaltres. Una moda que, al meu entendre, no condueix a res. Només a manipular l’opinió pública catalana. La que es vulgui deixar manipular.

Vols dir que no exageres una mica?, em diu en Janí.

Em penso que no, li responc, i això per dues raons:

- la primera és que, si tenim en compte la imprecisió del càlcul, quan es publiqui una xifra que no convingui al senyor Ridao i a d’altres com ell, no tindran cap vergonya d’afirmar que la xifra és falsa. I si la xifra no convé a la senyora Esperança Aguirre, dirà el mateix.

- la segona és que ens volen vendre el dèficit fiscal català com la causa de tots els mals presents, pretèrits i venidors de Catalunya, quan no és així. Ni el país Basc té una economia més dinàmica que la catalana malgrat tenir superàvit fiscal, ni la regió de Madrid en té una menys dinàmica que la nostra, malgrat tenir un dèficit fiscal més important. El dèficit fiscal, Janí, no és més que una petita part de les transferències econòmiques entre els diversos territoris de l’Estat.