Les “cases” de la platja

A principis del segle XX, prop de l’actual estació del tren, hi havia a la platja la resta d’uns vaixells vinguts de Cuba, convertits en cases, com podem veure a la fotografia.

Hi podem observar també la gran amplada de la platja en aquells temps, amplada que, deien els nostres pares, era de mig quilòmetre, i on, a la festa major, s’hi posaven les fires i l’envelat (Sempre m'he preguntat quina o quines van ser les causes de que, cap a principis dels cinquanta, aquesta immensa platja hagués desaparescut gairebé totalment).

Aquestes “cases” les va descriure en Joaquim Ruyra en la seva obra La tragicomèdia de la Miquela:

La Miquela enfilà un d’aquells rectilinis carrers i, en acabar-lo, atenyé la via del ferrocarril i, tot seguit, la platja, immens jaç de sorra que s’estén, per ponent i per llevant, fins s perdre’s de vista. Allà hi avia una munió de barquetes pescadores, disperses al davant i a banda i banda de dos grans bastiments mig partits i enteulats que causaven un singular efecte. Les petites barques tenien un aspecte tot mariner, mentre que els grans bastiments, mutilats i encoberts de teules vermelles, feien pensar, com les reinetes amb dues potes i mitja cua, en una metamorfosi per virtut de la qual estaven canviant de naturalesa, subjectes a un treball sord que, despullant-los de llur primitiva lleugeresa aquàtica, tendia a convertir-los en feixucs edificis costaners. Un d’aquells éssers monstruosos, ja no nous i encara no cases, era la mitja barca d’en Pou Bot.