El clima del darrer mil•lenni (1)

És molt probable que en l’últim mil•lenni, especialment a Europa, hagin existit dos períodes amb diferències tèrmiques apreciables: un Període Càlid Medieval, que dura del 700 al 1300, aproximadament, i una Petita Edat de Gel posterior, que dura del 1400 al 1850, més o menys, als quals ha seguit, probablement, un escalfament recent.

El Període Càlid Medieval i la Petita Edat de Gel van ser fluctuacions climàtiques que han estat més estudiades a Europa que en la resta del globus. Les variacions climàtiques seculars de l’últim mil•lenni en el clima d’Europa es relacionen amb el comportament dels corrents profunds i superficials de tot l’Atlàntic. També es poden relacionar amb la radiació solar.

Existeixen, no obstant això, encara bastants incerteses sobre la durada i l’abast geogràfic d’aquests períodes. Fins i tot, el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) no considera provada la seva existència. En efecte, es fa difícil de tenir mesures precises de les temperatures dels segles passats: per exemple, una de les maneres de mesurar la temperatura es la variació de la densitat dels anells anuals del tronc d’alguns arbres. Aquesta mesura té dos avantatges:

1) que els anells poden ser datats per simple comptatge i amb una precisió anual, i

2) que les seves sèries s’estenen fins a molts segles abans que s’obtinguessin mesuraments instrumentals.

Però el creixement dels arbres només es realitza durant les hores diürnes i, excepte en les latituds tropicals, solament durant la primavera i l’estiu. Per tant, no pot oferir indicacions directes sobre la tendència de les temperatures nocturnes, ni sobre les temperatures hivernals. A més, a part del factor tèrmic, moltes altres variables tenen influència en el creixement dels arbres: factors climàtics (humitat, insolació ...), incendis, canvis en la fertilitat del sòl del bosc, contaminació atmosfèrica i, també, l’augment de la concentració de CO2 en l’aire, que potencia la fotosíntesi i ha pogut afavorir el desenvolupament vegetatiu des que la seva concentració atmosfèrica augmenta significativament.

Malgrat això, hi ha un cert consens sobre les temperatures indicades en el gràfic (blau), pel continent europeu (en el gràfic es donen les “anomalies” tèrmiques, és a dir, la diferència entre la temperatura estimada i les temperatures del darrer mig segle). En aquest gràfic hi podem veure clarament els dos períodes citats. Es més, a la Petita Edat del Gel hi trobem tres mínims, Spörer, Maunder i Dalton, a les dècades 1470, 1690 i 1820, relativament ben documentats a Europa.

En el mateix gràfic hi podem trobar les estimacions fetes de la radiació solar d’aquest darrer mil•lenni (vermell). Aquestes estimacions han estat fetes amb els isòtops del beril•li i del carboni i, pels darrers tres-cents anys, també amb l’evolució de les taques solars. Hi ha una correlació excel•lent entre la radiació solar i la temperatura.

Més endavant mirarem amb més detall aquests dos períodes.