La crisi econòmica de l’any 33

Fa temps que volia escriure aquest post, arran d’un article publicat en la revista d’història Clio, en el seu número 85. Recordeu aquella frase que més o menys ve a dir “el poble que desconeix la seva història està condemnat a repetir-la”?

El món no ha canviat en 2000 anys, de seguida veurem moltes coincidències: banquers usurers, corrupció, habitatge indigne i a pagar els plats trencats els de sempre. Haurem avançat en ciència i tecnologia, però pel que fa a la estultícia humana, estem igual o pitjor que els romans. I el pitjor no és que fa quatre dies va tornar a succeir... sinó que dintre d’uns anys tornarà a passar. Em refereixo a la crisi econòmica que estem patint, que es vol arreglar amb una massiva injecció de fons a l’economia. Fa dos mil anys hi va haver una altra injecció massiva de fons: la que va ordenar l’emperador romà Tiberi l’any 33 per a superar una crisi bancària que va sacsejar l’imperi romà.

L’any 33, l’any que Jesucrist va ser crucificat, segons el càlcul oficial de l’Església, es correspon al que l’historiador Tàcit va descriure com el del “crash” econòmic romà, que va posar fi a una llarga etapa inflacionista. Per a contextualitzar la història breument només és necessari dir que des de mig segle abans (malgrat viure en ambient de guerra civil contínua) el nivell de vida dels ciutadans romans va augmentar considerablement, encara que també les diferències socials, a causa principalment de l’expansió de les fronteres i l’arribada contínua d’or i plata dels llocs recentment conquistats. Tot això que va provocar un endeutament massiu. Els preus del mercat immobiliari s’havien disparat a Roma perquè els seus habitants s’havien endeutat per sobre de les seves possibilitats. Qui volia fer carrera política sol•licitava emprèstits per a comprar habitatges sumptuosos i organitzar espectacles de gladiadors que els donessin prestigi i la simpatia de la plebs. Aquella bombolla econòmica i social, que contradeia l’austera moral de la República, havia germinat durant el regnat d’August, una era de prosperitat (la “pax romana”) en la qual van baixar els tipus d’interès i la capital del Imperi va créixer urbanísticament fins a tenir un milió d’habitants gràcies a les riqueses conquistades a Egipte.

Molts romans rics invertien en cases de pisos, que llogaven. La riquesa clàssica dels romans era la possessió de la terra, però amb el creixement massiu de Roma, es van donar compte que el rendiment de les cases urbanes era molt més elevat que el de les propietats al camp. Roma es va omplir de cases de pisos, llogades a preus desorbitats als seus habitants, que hi vivien en condicions miserables. El gran perill era que, com que el seu manteniment era molt defectuós, i per poder pagar el lloguer els inquilins havien de rellogar habitacions, amb la consegüent aglomeració, hi havia molts incendis. Un incendi, a més de les desgràcies personals, era una pèrdua econòmica molt important pel propietari, raó per la qual en volia treure el màxim profit en el temps més curt possible.

La crisi de l’any 33 va ser un crack econòmic en tota regla. Tot va començar sota el regnat de Tiberi, amb una gran queixa pública contra els prestadors de diners que practicaven la usura, amb uns interessos massa elevats, i que obtenien guanys superiors als permesos per la llei. El col•lapse es va produir quan Tiberi, successor d’Octavi August, va exigir als banquers de l’època (els argentarii) que posessin els seus comptes en ordre, tal com estipulava una llei que havia estat ignorada durant anys. La norma, que datava dels temps de Juli Cèsar, fixava límits als tipus d’interès que es podien cobrar i obligava a invertir els beneficis en la Península Itàlica. Per a reorganitzar els seus llibres, els financers (alguns dels quals eren senadors, malgrat que ho tenien prohibit) van demanar una moratòria de divuit mesos, que van obtenir i, mentrestant, van començar a reclamar la devolució dels préstecs que havien concedit, deixant, al mateix temps, d’aprovar nous crèdits.

Es a dir, davant l’apressament de l’estat, els usurers van voler executar ràpidament els crèdits que tenien pendents, provocant el col•lapse del sistema financer. El nivell de deute de molts ciutadans era tal que només podien plantar-li cara venent propietats. I això va ser el que va ocórrer: les vendes van ser tan massives que van provocar l’enfonsament dels preus. En altres paraules, el nivell de deute era tan alarmant que al voler aplicar la llei que obligava a invertir els beneficis de la usura a Itàlia es va produir una gran deflació de preus, primer en els béns immobles i després es va estendre a la vida quotidiana, per partida doble: al augmentar l’oferta de terres i cases els seus preus van baixar i ho van arrossegar tot amb ells (la tan temuda deflació), i a més els prestadors acumulaven gran part de la moneda que hi havia en circulació. El comerç i la indústria es van quedar sense liquiditat perquè els bancs es van dedicar a acumular moneda per a arreglar els seus balanços. Per si no fos poc, el treball d’aquests banquers es va tornar enormement difícil, ja que havien de bregar amb els impositors que intentaven retirar els seus fons per a satisfer als creditors. Molts banquers van tancar la “finestreta” a causa de les massives peticions de reemborsaments i van demanar ajuda a altres col•legues per a sortir del tràngol. El pànic es va propagar per tot el sistema, i no se’n van lliurar ni els prestadors més poderosos. Una cadena de fallides va recórrer l'Imperi, des de Roma fins a Alexandria, passant per Lió, Cartago i Bizanci. Encara que no existia internet, el món antic estava connectat entre si igual que el modern i tractava desesperadament de “desapalancar-se”, com dirien els economistes actuals.

Segons l’historiador Tàcit, la solució de l’emperador Tiberi va ser prestar diners "de l’estat" sense usura (o a molt baix interès), una mesura excepcional per a pal•liar la falta de liquiditat en el sistema. Enfrontat al mateix drama que Ben Barnake i el G-20, va decidir inundar el mercat amb un milió de peces d’or del seu propi patrimoni perquè els bancs prestessin diners a tres anys, sense interès, i pal•liessin la falta de liquiditat. Però, a diferència del que ha succeït ara, els diners no van sortir del tresor públic (dels impostos), sinó que es van confiscar terres i béns dels enemics polítics de Tiberi. Entre ells, el de Sisè Màrius, un magnat a qui Tàcit descriu com l’home més ric d’Hispània. Amo de mines d’or a “Mons Marianus”, la regió que avui es coneix com Sierra Morena, aquell potentat va ser acusat de incest i després executat, juntament amb la seva filla, per l’implacable procediment que Roma reservava als traïdors: el despenyaren des de la Roca Tarpeia, un pronunciat desnivell situat en el Mont Capitolí.

El periodista i historiador Indro Montanelli va sostenir a la seva “Història de Roma”, que la política de Tiberi “va servir per a revigoritzar l’economia, descongelar el crèdit i retornar la confiança”. Montanelli diu també que l’emperador Tiberi, dinou segles abans de la Gran Depressió, i a contracor, “va haver de rendir-se a la idea que la deflació no és més sana que la inflació”.

Ara bé, hagués estat interessant conèixer l’opinió del infortunat Sisè Màrius.

Però la fórmula que utilitzava l’emperador per a augmentar els seus ingressos particulars resulta suggeridora gairebé dos mil anys després, a la llum de l’escàndol que han provocat als Estats Units els paradisos fiscals dels milionaris i els sobresous percebuts pels directius de les entitats reflotades amb diners públics. Hauríem de trobar la Roca Tarpeia del segle XXI.