Malgrat 1959 – Un noi assassinat

El 24 de juliol d’ara fa cinquanta anys era assassinat a Malgrat un noi de tretze anys. Aquest fet va commoure tot el poble, com és natural. La Vanguardia publicava la notícia dos dies més tard, el dia 26.

En Lluís Garriga, director de La Voz de Malgrat i poeta, va dedicar al noi assassinat un poema, que va ser publicat a la Voz del mes d’octubre, data a la que aquesta revista malgratenca va reaparèixer desprès d’uns mesos en que no va ser publicada. Reprodueixo el poema:


Arran de la mort del nen En Jaume Ribas i Serra, ocorreguda el 24 de juliol d'enguany.

Dins l’harmonia d'una vida clara
vares viure, germà, fins els dotze anys,
gaudint ensems d’una amorosa mare,
d’un pare amant i els jocs dels teus companys.

Jorn rere jorn anaves a l’escola
alegre el cor i amb aire adolescent
i a cada pas i amb la il•lusió que vola
deixaves rastre de captivament.

Fill terrassà, t’atreia la sembrada,
t’atreia el camp amb tots els seus esplets,
i del fruiter i el poncellic que es bada
hi endevinaves novençans secrets,

i te n’anaves a portar minestra
per sadollar-te mes del viure sà
que contemplaves des de la finestra
que, de ta llar, domina tot el pla...

I al teu entorn tot era joia vera.
Unic fillet, tot era per a tu,
car dels teus pares l’afany llur, sols era
el d’ofrenar-te un avenir segur,

un avenir que una ma vil occia
anorreant la pau, l’afany, l’esforç
I fou cruel i horrible l’agonia
que imaginem entre els punyents records.

Era vigília del teu Sant. Venies
d’aquelles feixes de verdeig tendral
taral•lejant alegres melodies
per tal d’omplir-ne vostra llar pairal.

El sol d’estiu, que et feia la pell bruna,
insinuat t’havia a rebre un bany
i llanguia, roent, a cadascuna
fulla vivent bo i colltorçant llur tany...

Fresc i content cap cosa sospitaves
ni cap cosa et mostrava greu perill...
Tu pensaves, potser, amb les nines blaves
que, maternals, guiaven el seu fill...

Fou un instant només. D’entre unes mates
surt l’assassí... Sangonejant la pell
clames socors... I aquelles mans ingrates
t’obren el cor amb l’homeier coltell...

Ara lívid, silent, en pau reposes
i comprens clarament des dels estels
com són en aquest món totes les coses,
des de l’alt cimerol fins les arrels.

Ara et ploren els teus i et plora el poble
bo i evocant l’horripilant succés,
i veus com, entristit, sencer s’acobla
per donar-te l’adéu per sempre mes.

Aquest adéu que et dic amb senzillesa
i de tot cor, germà. El postrer adéu
que bé mereix qui mor amb la puresa
encar que el viure grat li sigui breu.
Que el meu pietós record voli envers Déu!!

LLUIS GARRIGA