L’augment sense fi de les despeses sanitàries

A França li diuen “le trou de la Sécu”, o el forat de la Seguretat Social, augmenta cada any, i el van tapant, més malament que ve, posant nous impostos al personal i als beneficis financers. A Catalunya, el pressupost de despeses sanitàries també té la mateixa tendència, i augmenta any rere any. Des de l’any 1991, en que el pressupost era de 2.277 milions d’euros, fins a l’any 2010, on el pressupost va ser de 9.548 milions d’euros, el pressupost s’ha multiplicat per més de quatre.

Però aquestes xifres brutes no volen pas dir gran cosa. Les hem de corregir amb la inflació i amb el número d’habitants de Catalunya. La inflació de l’any 2010, respecte de l’any 1991, va ser del 74 %, i el nombre d’habitants va passar dels 6,06 milions de l’any 1991, als 7,51 de l’any 2010. El que ens dóna unes despeses per habitant, en euros constants, de 655 € l’any 1991 i de 1.271 l’any 2010. Gairebé el doble, i segueixen augmentant.

Aquest augment anual en euros constants per habitant va ser en promig de 23 € per any durant 11 anys (del 1991 al 2002) i s’ha accelerat a 45 € des del 2002 fins al 2010.

Probablement sigui aquesta l’amenaça més important que té el que anomenem estat del benestar. Els comptes són els que són, i s’haurà de fer el que sigui necessari per no augmentar aquestes despeses. Serà complicat, ja que la tendència a l’augment és general per tot arreu: la gent és cada cop més exigent amb la salut, i els nous aparells d’anàlisi i de diagnosi són cada vegada més cars. Amb unes despeses sanitàries que representen, l’any 2010, prop del 40 % del pressupost de la Generalitat, si continuen creixent com ho han fet els darrers anys, correm el risc d’una suspensió de pagaments de la institució.

O bé aquestes despeses es poden controlar, o bé s’hauran d’augmentar els ingressos. O amb el copagament o amb un augment dels impostos.

Es clar que hi haurà qui dirà que si l’espoli fiscal fos com l’alemany, podríem anar tirant de la rifeta uns quants anys més. Però, per ara, això no deixa de ser una utopia. I amb utopies no resoldrem el problema.