La responsabilitat de la bombolla immobiliària

L’altre dia a la Contra de la Vanguardia entrevistaven a l’autora d’un llibre sobre la bombolla immobiliària. Una entrevista molt il•lustrativa. Mentre la llegia, escoltava una tertúlia de la caverna mediàtica que culpava de tots els mals de l'economia espanyola actual als governs socialistes del Sr Rodríguez Zapatero. Aquesta forma de veure la realitat, en la qual tot és blanc o tot és negre, ha calat en molts sectors de la societat. Però les coses, en aquest món, gairebé mai són només blanques o negres. Vegem la seqüència del que va passar fina arribar a la situació actual, recolzant-nos en el que deia, amb molta gràcia, la protagonista de la Contra.

Hi va haver un temps en què la vida d'una sucursal d'una caixa consistia a obrir cartilles i dipòsits a termini, alhora que regalava vaixelles als dipositants. També donaven hipoteques, però només pel 80% del valor de taxació i únicament a clients solvents. Érem a la meitat de la dècada dels noranta, i començàvem a recuperar-nos de la crisi econòmica ocasionada per l'esclat de la bombolla immobiliària del Japó i l'augment dels preus del petroli, a causa de la guerra del Golf. En vuit mesos, de setembre del 92 a maig del 93, la pesseta es va devaluar un 20%. L'economia va tornar a créixer a partir de l'any 1994, però amb una taxa d'atur que no baixava del 22%. La Seguretat Social tenia problemes per pagar les pensions.

Mentrestant, el preu de l'habitatge va començar a pujar. Els petits constructors van començar a demanar crèdits per a les seves primeres promocions, que van ser un èxit, tant per a ells com per a les caixes d'estalvis, que cobraven els interessos i veien com arribaven nous clients que obrien comptes, demanaven hipoteques i targetes de crèdit.

L'any 1996 el Partit Popular va guanyar les eleccions. L'any 1998 va aprovar la llei de liberalització del sòl, pensant que amb més sòl augmentaria la construcció d'habitatges i baixaria el preu. Però per llavors els habitatges es compraven i es construïen no perquè fossin barates, sinó perquè eren cares i, sobretot, perquè hi havia expectatives que ho fossin encara més en el futur. Així, la llei del sòl va impulsar encara més la bombolla, desencadenant una frenètica activitat requalificadora, gràcies a la qual els governants locals veien com s'omplien les arques municipals (quan no les seves pròpies butxaques).

Tot d'una no és que fossis més llest si et compraves un pis, és que eres tonto si no en compraves dos. Qui vivia de lloguer es va convertir en un pària. Ningú que fos llest comprava un pis sobre plànol, sinó que comprava dos i, després, amb la venda d'un pagava l'altre.

Arribem a l'any 2002. Els promotors havien après i al principi només venien uns pocs pisos (els pitjors) de la seva promoció i després anaven col•locant els bons a preus cada vegada més cars. També en aquest moment els responsables de les caixes es van adonar que el veritable negoci no era a finançar l'obra, sinó en promoure-la i vendre-la, i van crear les seves pròpies promotores. Els alcaldes dels pobles treien diners dels promotors i de les caixes pel finançament d’obres i actes festius o culturals, a canvi d'accelerar els seus expedients.

Les caixes d'estalvis van canviar als directors de sucursal prudents per altres més agressius, als quals donaven un bonus per cada nova hipoteca que col•locaven. A la mateixa persona a qui havien denegat per insolvent un préstec de 3 o 4.000 euros per la fiança d'un lloguer, uns mesos més tard, la mateixa caixa li concedia sense problema 200.000 euros d'hipoteca per que es comprés un pis.

Des de 2002, el Banc d'Espanya havia estat alertant sobre la sobrevaloració de l'habitatge. L'any 2003, aquesta sobrevaloració s'estimava entre un 30 i un 50%, i l'economista José García-Montalvo escrivia que "és molt probable que el mercat immobiliari espanyol sigui una bomba de rellotgeria esperant a ser detonada". Els polítics del Partit Popular estaven, per tant, informats del que passaria, però, davant les eleccions del 2004, el llavors ministre d'economia, un tal Rodrigo Rato, declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model destinat a durar ". No s'havia adonat de res.

I el PSOE? El seu programa electoral parlava d'apostar "per un nou model de creixement més sòlid que l'actual", i el seu candidat, el Sr Rodríguez Zapatero, afirmava que "com que tenim un model econòmic basat en la construcció i en la hipoteca, les famílies espanyoles estan avui més endeutades que mai en la seva història". Van guanyar les eleccions però tot va seguir igual. L'any 2006, la festa estava en el seu apogeu i l'economia espanyola a la Champions League, segons el nou president del govern. L'any 2008 va venir la crisi dels productes tòxics dels bancs americans, els bancs van desconfiar tots de tots, l'aixeta del crèdit es va tancar, i la bombolla immobiliària espanyola va explotar.

¿Es podia haver fet alguna cosa per desinflar aquesta bombolla a temps? Hauria estat bastant fàcil si s'hagués comptat amb l'eina adequada: el control dels tipus d'interès. Però Espanya, en entrar en l'euro (per tossuderia del president Aznar, tot i no estar preparada per a això, com ja hem explicat en una altra ocasió, i com malauradament s'està demostrant actualment), havia deixat els tipus d'interès en mans del Banc Central Europeu, que durant molt temps els va mantenir massa baixos per a les necessitats de l'economia espanyola, contribuint d'aquesta manera a alimentar la bombolla.

Qui va posar les bases de la crisi va ser el govern del PP, i qui va treure la principal eina per poder-la controlar, també. El govern del PSOE va seguir amb la mateixa política, tot i haver diagnosticat, quan estava a l'oposició, que era una política suïcida. Com Rato el 2004, Zapatero no es va adonar, o no es va voler adonar, de res.

Les coses no són totalment blanques ni totalment negres, sinó que la varietat de grisos és infinita. Només si aprenem aquesta lliçó podrem sortir de la situació actual, ja que voldrà dir que encara ens queda capacitat per pensar per nosaltres mateixos.