Les eleccions d’aquest cap de setmana

Dues eleccions importants aquest cap de setmana a Europa, les eleccions gregues i les franceses.

El resultat de les eleccions gregues no ha d’estranyar a ningú. Fa un parell d’anys ja sospitàvem que el rescat de Grècia no era viable, com s’ha demostrat. Als grecs se’ls ha retallat tot el retallable i més. Se’ls ha maltractat, se’ls ha insultat, no se’ls ha donat temps per fer funcionar l’estat (veure la Contra de la Vanguardia d’avui). Els grecs s’han sentit humiliats i, amb el seu vot, saben que poden fer molt mal a l’euro i a Europa. I tot perquè els alemanys (i el president que ha perdut a França) tenen menys vista que un miop. I amb líders així, Europa no va enlloc. Diumenge va ser Grècia, demà, hi ha moltes probabilitats que siguem nosaltres.

A França hi haurà canvi de president. Ja era hora, ja que el senyor Sarkozy es movia molt, però realment, ni ell mateix sabia cap a on. Ha sigut un president diferent de tots el altres presidents de la cinquena república pel seu protagonisme exagerat. Ni hem sentit parlar del seu primer ministre, el senyor Fillon, un tipus molt més seriós que el president.

Això no vol dir que m’agradi la victòria del senyor Hollande. També ell serà un president diferent dels altres de la cinquena república: és l’únic que no ha tingut cap experiència de govern abans de ser president. Veurem què passa a les properes eleccions al parlament: si no la guanyen els socialistes, hi haurà cohabitació, i llavors el president serà un simple comparsa, com ho va ser el president Chirac durant la seva cohabitació amb el primer ministre socialista Jospin. Però si guanyen els socialistes, encara pot ser pitjor. Quan va guanyar el president Mitterrand, va nacionalitzar la indústria (podeu imaginar que l’estat produeixi alumini?) i va passar l’edat de jubilació als 60 anys; la quantitat de diners que es van llençar a l’aigüera va ser fabulós, i ho dic perquè ho vaig viure. Quan el senyor Jospin va guanyar les legislatives, la seva ministra de Treball, la senyora Aubry (la filla de Jacques Delors), va implantar les 35 hores. El fracàs va ser sonat, però ella encara està convençuda de que va ser una decisió molt encertada. I aquesta bona dona és el primer secretari del PSF! Per cert, durant un temps aquesta senyora va ser vicepresidenta de l’empresa on jo treballava, i cada vegada que vaig tenir l’ocasió de parlar amb ella em vaig fer insultar, junt amb tots els meus col•legues, ja que teníem molta agitació social a les fàbriques, i era tot per culpa nostra, i no dels sindicats. Una dona cegada per la ideologia, una dona perillosa.

De manera que si els socialistes guanyen les legislatives, no sé si el president serà capaç de frenar les seves tropes. Hem de pensar que, si a Espanya, on l’estat dit del benestar té un pes del 25 % del PIB, i no el podem sostenir, a França el seu pes és del 35 %. I que França és una nació on l’estat és molt potent, però on el parlament no té cap pes: manen més els manifestants que els parlamentaris. I la conflictivitat social és molt important.

En resum, independentment de qui hagi guanyat les eleccions a França, sóc pessimista sobre la capacitat d’aquest país per liderar (o coliderar) Europa.