Malgrat 1915 – Puntes

La Vanguardia del divendres 26 de novembre de 1915 publicava una nota sobre una exposició de puntes. La indústria de puntes de Malgrat era molt important fa cent anys.

El millor alumne de la classe

Fa unes setmanes es va reunir a Madrid la plana major dels conservadors europeus, presidits per Angela Merkel, patrona major de l'austeritat amb les conseqüències que patim els ciutadans de mitja Europa. Al costat d'ella, Nicolás Sarkozy, el que anava a refundar el capitalisme quan va començar la crisi, Jean-Claude Juncker, actual president de la Comissió, que quan era primer ministre de Luxemburg va autoritzar la signatura d'acords fiscals amb centenars d'empreses, el que va fer que altres països europeus, entre ells Espanya, perdessin milers de milions d'euros. No van faltar dirigents tan pintorescos com l'italià Silvio Berlusconi, conegut pels seus excessos de tota mena, o l'hongarès Viktor Orban, que té unes tendències autoritàries que no se les salta un gitano.

Tots aquests personatges es van reunir per festejar al seu alumne model, Mariano Rajoy, el que ha fet millor els deures. L'altre candidat, Pedro Passos Coelho, havia comès l'error de perdre les eleccions. Què mèrits ha fet Mariano Rajoy perquè els seus col·legues conservadors li fessin aquest homenatge? Hem sortit de la recessió, encara que no de la crisi, tenim més deute, menys població activa, més desocupats, treballs més precaris i mal pagats, en resum, més pobresa. Som els campions europeus de la desigualtat. Ha defensat els interessos dels creditors estrangers i de les entitats financeres, d'aquí la seva aposta per l'austeritat, sense que les seves conseqüències socials li importessin gaire.

Per als espanyols la principal herència que ens deixarà Mariano Rajoy és un deute públic inassumible per les generacions futures. Sota el seu mandat, el muntant de deute de les administracions públiques, si atenem als comptes financers del Banc d'Espanya, s'aproxima als 1,4 bilions d'euros, fet que suposa un increment de gairebé 600.000 milions d'euros. Mentre el deute augmentava, els serveis públics empitjoraven, les prestacions socials disminuïen i es retallava la despesa social.

El segon mèrit de Mariano Rajoy ha estat el d'aplanar el camí perquè molts espanyols haguessin d'anar a treballar fora d'Espanya. Molts d'aquests nous emigrants són mà d'obra qualificada, formada a costa de l'erari espanyol, i de la qual s'aprofiten, gratis, els països receptors.

Un altre mèrit atribuïble a Mariano Rajoy és el de la reforma laboral, dissenyada per abaratir salaris i acovardir els treballadors. Aquesta reforma laboral ha tingut com a conseqüència menys població activa, més desocupats, més contractes temporals i parcials, en resum, una precarietat extrema. S'ha estat repartint misèria. Hi ha un empitjorament generalitzat de la situació social a tot Espanya des de l'any 2009. Les xifres s'han vist agreujades en 2014. En aquest any, es van aconseguir xifres rècord en pobresa, desigualtat i privació material severa, amb 13,6 milions de persones que vivien en risc de pobresa i / o exclusió social a Espanya, un 29,2 % de la població, comparat amb un 24,7 % l’any 2009, com es pot veure a la gràfica. D'aquest total, 3,2 milions vivien en situació de pobresa severa, és a dir, per sota del llindar del 30% de la mediana de la renda des espanyols, el que equival a uns ingressos inferiors a 332 euros mensuals per a una llar d'una sola persona.

Per totes aquestes raons, Mariano Rajoy ha estat elegit pels seus col·legues conservadors com el millor alumne de la classe. Queda per veure si els electors opinaran el mateix el proper 20 de desembre.

AROPE (At Risk of POverty and/or Exclusión) = Risc de Pobresa i/o Exclusió Social

La sorra del Cap de Tordera

Parlàvem fa uns mesos de la solució que les autoritats de Costes, del Ministeri de Medi Ambient, havien decidit aplicar a la part malgratenca del Cap de Tordera per intentar salvar la platja de la zona, platja que és la base perquè els càmpings situats allà tinguin clients.

La solució ha consistit en fer una aportació de 112.000 metres cúbics de sorra procedents d’un dragat que s’ha fet davant del port d’Arenys. Aquesta aportació de sorra, que no duraria massa temps, ja que no seria estable, s’ha reforçat amb la construcció de sis espigons “tous” i submergits, formats per tubs de geotèxtil plens de sorra, d’una llargada d’uns vint metres. El cost total de l’operació s’estimava en 1.150.000 euros.

Aquesta aportació de sorra s’ha fet sobre una llargada de platja d’uns 800 metres.

Doncs bé, resulta que aquesta solució no ha aguantat la primera llevantada de la temporada. Unes ones de cinc metres durant un parell de dies han acabat amb els espigons de geotèxtil i s’han endut el milió llarg d’euros que ha costat la prova pilot. Els espigons tous no han aguantat.

Molts, entre ells els que formen la Plataforma en Defensa del Litoral, pensen que s’ha de continuar investigant, que es poden treure resultats positius del fracàs. Diuen que potser el problema es troba en l’orientació dels espigons. I és possible que tinguin raó. Possible, sí, però probable? Perquè siguem francs, el mar no l’entén ningú, per molt que hi hagi gent que cregui que hi entén alguna cosa.

Una altra prova tornarà a costar un milió llarg d’euros. I sense cap seguretat. A més, a Arenys és probable que s’oposin a una nova extracció massiva de sorra. Per ara, la única defensa que sembla funcionar són les barreres de roques, com les que fa anys es van posar davant Malgrat per protegir les vies del tren. Però que tenen l’inconvenient que deixen la zona protegida sense sorra.

S’han de seguir enterrant milions? No és temps de llençar els diners a la claveguera, si aquest temps ha existit alguna vegada. No seria millor indemnitzar els propietaris dels càmpings perquè es busquessin una altra manera de guanyar-se la vida i deixar que el mar agafi el que li correspon? Així la inversió només s’hauria de fer una vegada.

O algú a l’Ajuntament té una altra idea?

Les despeses i els ingressos públics

Al blog “Nada es Gratis” hi trobem una entrada interessant, titulada “A vueltas con el déficit”, o hi ha unes dades interessants.

La primera fa referència a l’evolució de les despeses de les Administracions Públiques entre els anys 2009 i 2014, que podem veure al quadre següent:

 Entre els anys 2009 i 2014, les Administracions Públiques (Administració Central, Autonomies, Corparacions Locals i Seguretat Social), han passat de gastar 493.865 milions a gastar-ne 461.850, o sigui, un estalvi de 32.015 milions d’euros.

D’aquest estalvi, l’Administració Central no hi ca col·laborat gens, ja que ha augmentat les seves despeses en 2.745 milions. La Seguretat Social ha augmentat les seves despeses en 12.440 milions. Les Comunitats Autònomes han reduït les seves despeses en 28.143 milions, i les Corporacions Locals ho han fet en 15.414 milions. L’esforç (si a això se li pot dir esforç) ha recaigut exclusivament sobre les CCAA i les CCLL.

És a dir, que, si bé la Seguretat Social podria justificar l’augment de despeses en l’envelliment de la població i l’augment de les pensions, l’augment de despeses de l’Administració Central és inexplicable, sobretot havent caigut els interessos del deute públic.

Si analitzem els ingressos de les Administracions Públiques, en percentatge del Producte Interior Brut, veiem que a Espanya aquest percentatge és del 38 %, sent la mitjana europea del 45 %. Aquests 7 punts percentuals es corresponen a una quantitat de 70.000 milions anuals que no s’ingressen. I encara ens volen fer creure que baixaran impostos!

Aquesta gràfica mostra que hi ha països amb pressions fiscals baixes i estat del benestar petit. N’hi ha d’altres amb una pressió fiscal alta i un estat del benestar generós. Espanya, que com sabem és diferent, té una pressió fiscal petita i vol tenir un estat del benestar gran. Fins que Espanya no decideixi el camí a seguir, si desmantellar l’estat del benestar o augmentar la pressió fiscal, no anirem bé.

Els que defensen la independència de Catalunya volen fer-nos viure en un país com Dinamarca. La figura ens explica clarament que ens haurem de rascar molt la butxaca.

La declaració del Parlament

Tornarem a parlar de la independència de Catalunya, tema que ocupa molt de temps, potser massa, i pren molta energia als que s’haurien d’ocupar del dia a dia de l’administració. I així va tot...

Molta gent ha dit que la declaració sobre l’inici del procés polític a Catalunya, aprovada ahir al Parlament no és un encert. Jo també ho penso així: per a mi és com donar a l’adversari un bastó perquè et pugui donar més fàcilment garrotades. Aquesta declaració sembla escrita per una banda d’aficionats, i segueix la tendència actual a que les coses aprovades als diferents parlaments, que són moltes i variades, tenen una qualitat molt millorable, i són carn de demandes judicials degut a les seves contradiccions i mala redacció.

La reacció del govern central ha estat tan desencertada com la redacció de la declaració: que el Tribunal Constitucional, al que el Partit Popular ha fet tot el que ha pogut per desprestigiar-lo, sigui el que tombi la declaració. I, un cop la declaració suspesa, si es segueix endavant, es podria acusar de delicte de desobediència i ficar algun dirigent polític català a la presó. Si ho fessin així, és probable que la quantitat de partidaris de la independència augmenti. Potser és el que volen els autors de la declaració.

El problema de veritat vindrà quan el Parlament aprovi les lleis de la Hisenda catalana i de la Seguretat Social catalana, lleis que, per altra banda, ja deuen estar redactades. A qui hauran de pagar els impostos els contribuents, a qui hauran de pagar les cotitzacions socials els empresaris? I si uns paguen a Catalunya i els altres a Espanya, qui pagarà les pensions, que, com tots sabem, es paguen amb les cotitzacions? Per a mi, el problema, més que en la declaració, quan aquesta es vulgui concretar. No sé si els que han aprovat la declaració saben què faran quan arribi aquest moment. I, si ho saben, s’ho guarden per ells.

Solucions? Ja s’ha arribat molt lluny. La única solució és la que proposa Podem: un referèndum a Catalunya. Però ni Podem guanyarà les eleccions ni, si les guanyés, li deixarien fer fàcilment el referèndum, ja que el que vol el PP, C’s i bona part del PSOE, inclòs del PSC, és guanyar per KO i, si és possible, deixar l’adversari ferit de mort. És que té la cultura castellana, totalment incapaç de pensar que hi ha solucions en les que cada part ha de cedir.

L’ascensor inclinat del Castell

Llegíem ahir a elmalgratenc:

“L’ascensor inclinat, que connecta el barri del Castell i el centre de Malgrat de Mar, està tancat des de fa uns dies. El motiu és una avaria al motor. S’estan duent a terme les feines per arreglar-lo que consisteixen en desmuntar el motor, canviar el bobinatge i tornar a muntar-ho. Des del consistori, s’assegura que el servei es restablirà en breu. La previsió és que pugui fer-se aquest dilluns.

Usuaris habituals de l’ascensor es queixen d’interrupcions freqüents del servei, sigui per fer tasques de manteniment o per a reparacions. Consideren que s’espatlla massa sovint i demanen solucions definitives. Els usuaris amb qui ha pogut parlar elmalgratenc també apunten la possibilitat que no es fes bé en inici o que estigui assumint més trànsit de persones del previst. Una de les queixes que fan els usuaris és la que fa referència als mals usos per part d’algunes persones.”

Ara fa cinc anys i mig vaig dir que l’ascensor inclinat del Castell tindria problemes importants de funcionament. Pensava que els problemes es veurien al cap de dos o tres anys. Em vaig equivocar, els problemes seriosos han sortit més tard, però han acabat sortint. Era fàcil de veure. I no són més que els primers.

Farà falta molta voluntat política de la part dels responsables de l’Ajuntament i estar disposats a despeses importants perquè aquest ascensor inclinat segueixi funcionant d’una manera raonable (per exemple, tenint un motor de recanvi, ja que parlem de l’avaria actual, motor que no és gratuït). I és que, encara que alguns no ho hagin volgut acceptar mai, les inversions requereixen un manteniment, i les inversions en aparells mòbils a l’aire lliure i a disposició del públic, requereixen un manteniment molt important.

Malgrat 1915 – Bolets i altres notícies

La Vanguardia del diumenge 24 d’octubre de 1915 publicava una ressenya sobre Malgrat, de la que podem destacar la gran abundància de bolets d'ara fa cent anys.

Els comptes del govern: cotitzacions a la Seguretat Social

Ja que a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ningú ha parlat de les coses de menjar, seria bo que, per les properes eleccions al Parlament espanyol toquéssim una mica de peus a terra. És a dir, que parléssim de les propostes econòmiques dels diferents partits. Començarem pels pressupostos del govern per l’any que ve.

La Comissió Europea ha advertit al Govern del senyor Rajoy que el seu pressupost per al 2016 no complirà l'objectiu de dèficit i que després de les eleccions haurà d'aplicar 7.000 milions d'euros de retallades addicionals.

Fixem-nos només en els pressupostos de la Seguretat Social. Els ingressos per cotitzacions van ser de 99,2 milers de milions d'euros l'any 2014. Per a l'any 2015, els pressupostos preveuen unes cotitzacions de gairebé 110 mil milions, un augment del 10,7%. I quins seran els ingressos per cotitzacions en 2015? Tot fa preveure que seran de l'ordre dels 103.000 milions, de manera que hi haurà un desfasament, d'arribar-se a aquesta quantitat, de 7.000 milions d'euros. Aquest desfasament ve de les bonificacions a les contractacions, la baixada dels salaris mitjans i la precarietat dels nous llocs de treball creats. En resum, les noves ocupacions pràcticament no augmenten la cotització.

Doncs bé, els pressupostos de l'any 2016 preveuen un augment dels ingressos per cotitzacions del 6,5%, però no sobre el probable del 2015, sinó sobre el pressupost de 2015. Els ingressos per cotitzacions previstos són de 117,2 milers de milions . El més lògic és que en el 2016, per les mateixes raons que les de l'any 2015, es produeixi un nou desfasament de, almenys, la mateixa quantia, si no superior (hi ha qui parla d'un desfasament de gairebé 25.000 milions entre 2015 i 2016)

I el govern segueix dient que baixarà impostos el 2016 i que, tot i així, respectarà el dèficit previst. Fa l'efecte que tornen a estar a la negació de la realitat com en 2011, fent promeses que sap que hauria de incomplir.

La meravella espanyola

Des de fa uns quants dies, per terra, mar i aire ens diuen que l’economia espanyola va com un coet. Es clar que la Comissió Europea fa algunes remarques a aquesta meravella, però com tothom sap, Comissió Europea ens té mania.

Ara diuen que Espanya no complirà, aquest any ni el que ve, amb els objectius de dèficit. Ràpidament, el senyor President del Govern respon que no entén com gosen dir això del seu govern, ja que des de que el PP governa, sempre s’han complert els dèficits. Resposta convincent, però amb un petit detall, que és falsa. A la taula següent es pot veure el dèficit públic, en % del PIB, des de que governa el PP.

 Què sabran aquests ximples de la Comissió de l’economia espanyola, si som el país que creix més d’Europa? Una altra resposta convincent, si no fos per un altre petit detall, que es falsa, tal com es pot veure a la taula següent, on hi ha els creixements reals de l’any 2014, segons Eurostat, de diferents països, i les previsions del Fons Monetari Internacional 2015.

 És clar que, fora d’aquests petits detalls, l’economia espanyola és una meravella i va com un coet. O serà que s’acosten les eleccions i ens prenen per imbècils?

Malgrat 1915 – Inauguració del Col•legi Delatreille i altres notícies

El divendres 15 d’octubre La Vanguardia s’ocupava de Malgrat d’una manera bastant extensa:

-         Inauguració del col·legi Delatrille

-         Premi del concurs de tir de Sant Sebastià

-         Pel·lícules que es projectaven als cines de Malgrat

-         Avís sobre la censura de les pel·lícules

-         Gran quantitat d’ocells

-         Bones collites de blat de moro i de fesols

La guerra de Síria i el canvi climàtic

A un article publicat al mes de març, titulat Climate change in the Fertile Crescent and Implications of the recent Syrian drought, s'estudia la sequera que va assolar la regió de Síria durant els anys 2007 a 2010, i s'arriba a les següents conclusions:

- aquesta sequera va ser la pitjor des que es tenen registres instrumentals, i va causar una disminució important i generalitzada de les collites, el que va donar lloc a emigracions massives de famílies camperoles cap a les ciutats.

- Síria és un país amb polítiques agrícoles i mediambientals poc sostenibles, de manera que aquesta sequera va tenir un efecte catalític que va conduir a desordres polítics.

- és molt probable que aquesta sequera es degui al canvi climàtic provocat per l'activitat humana.

La tendència de les precipitacions, temperatura i pressió al nivell del mar dels últims cent anys, juntament amb els models climàtics, suggereixen amb força que, com a conseqüència de l'activitat humana, principalment a causa de l'emissió de diòxid de carboni i altres gasos d' efecte hivernacle, la probabilitat de sequeres persistents en aquesta regió ha augmentat molt. La probabilitat que ocorrin sequeres de tres anys de durada, com la dels anys 2007 a 2010, és de dues a tres vegades més gran que la deguda a la variabilitat natural. D'on s'arriba a la conclusió que la influència humana sobre el sistema climàtic és una de les causes principals de l'actual conflicte sirià.

El govern sirià hauria pogut fer front a la conseqüències socials de l'emigració massiva de camperols cap a les ciutats si no hagués estat que la seva producció de petroli estava disminuint, alhora que augmentava el consum intern. Tot això va fer que els recursos de l'estat per fer front als problemes socials també van disminuir. Mentre aquests recursos van ser importants, es van fer servir per subvencionar els productes bàsics i les compres de material agrícola, el que va conduir a un augment important de la població siriana.

A l'article es mostra que la disminució recent en les precipitacions de Síria és una combinació de la variabilitat natural del clima i d'una tendència a llarg termini, i que la severitat de la sequera observada és altament improbable sense aquesta tendència a llarg termini.

Els canvis a les precipitacions de Síria estan lligats a l'augment de la pressió al nivell del mar a la Mediterrània oriental, que també mostra una tendència a llarg termini. També hi ha hagut una tendència a llarg termini d'augment de les temperatures, que també ha contribuït a la disminució de la humitat del sòl.

(A) Precipitació mitjana àrea de Síria durant els sis mesos d'hivern (mitjana de novembre-abril), utilitzant dades CRU3.1 quadriculada.

(B) CRU temperatura anual prop de la superfície (l'ombrejat vermell indica la persistència recent per sobre del que seria normal a llarg termini).

(C) Índex de Severitat Palmer de Sequera (Palmer Drought Severity Index - PDSI) anual, auto-calibrat.

(D) Població total de Síria.

No hi ha cap causa natural que expliqui aquesta tendències a llarg termini, mentre que l'augment de la temperatura i la disminució de les precipitacions són coherents amb els models que estudien la resposta a l'augment dels gasos d'efecte hivernacle. És més, els models assenyalen pel futur un augment de les temperatures i una disminució encara més important de les precipitacions a la Mediterrània oriental, el que no pot més que agreujar els problemes actuals.

En resum, la guerra de Síria i el seu corol·lari d'emigracions massives es deuen, molt probablement, al canvi climàtic provocat per les activitats humanes, agreujat per la disminució dels recursos de l'estat derivats del petroli, i és possible que no sigui més que un preludi del futur que ens espera.

Malgrat 1915 – Venda de dues cases

A La Vanguardia del divendres 1 d’octubre de 1915 hi venia un anunci de la venda de dues cases al carrer de Boters.

Perque unís, guañén

Ara resulta que el políglota màxim de la nació, el senyor Mariano Rajoy i Brey, se’ns posa romàntic i diu que ens estima molt, i ho diu en català. Li perdonarem l’accent, i li agraïm la bona voluntat.

Però diuen que “fets i no paraules”, i perquè el senyor Mariano ho entengui, “obras son amores, y no buenas razones”. Les paraules, molt boniques, els fets, no tant. Si agafem el percentatge de la inversió estatal territorialitzada que s’ha pressupostat anualment per Catalunya, el resultat és decebedor. Catalunya té el 15,8 % dels habitants d’Espanya, i el seu PIB és el 18,8 % del total espanyol. Bon any mal any, si no ens estimessin tant però fossin raonablement justos, el percentatge de la inversió territorialitzada corresponent a Catalunya hauria d’estar entre aquestes dues xifres. El gràfic és parlant.

Durant l'època del senyor Aznar López (pressupostos 1997 – 2004), aquest percentatge va ser, en mitjana, del 12,6 %.

Durant la del senyor Rodríguez Zapatero (pressupostos 2005 – 2011), va ser del 15,0 %.

Quan ha governat el senyor Rajoy Brey (pressupostos 2012 – 2016), la mitjana corresponent a Catalunya ha caigut al 10,6 %.

Units, guanyem, ens diuen. Però no especifiquen qui guanya.

Independència i Déu

Ara sí que l’hem fet grossa. Resulta que a València, el bisbe-cardenal Cañizares ha convocat rogatives per la unitat d’Espanya. De la mateixa manera que els indis s’encomanaven a Manitú i els cristians, abans que hi hagués l’home del temps, s’encomanaven al Senyor quan feia temps que no plovia, a València s’encomanen a Déu per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya. Com si a Déu li importés el més mínim aquesta qüestió.

De la mateixa manera que les rogatives perquè plogués tenien un percentatge d’èxit molt relatiu, és d’esperar també que les rogatives per preservar la unitat d’Espanya tinguin el mateix èxit. Però, de la mateixa manera que un conseller del tripartit, declaradament ateu, es va encomanar a la Moreneta perquè plogués quan hi va haver la darrera sequera a Catalunya, i va ploure, no hem de menystenir la possibilitat que les instàncies superiors escoltin al bisbe de València i els seus fidels.

De manera que recomanaria a les senyores Forcadell i Casals, als senyors Mas, Romeva i Junqueras, i fins i tot a l’entrenador de futbol que tanca la llista de Junts pel Sí, que es vestissin de sac i, descalços, pugessin a peu a Montserrat per fer rogatives per la independència de Catalunya, per contrarestar les rogatives valencianes. L’experiència demostra que si l’èxit de les rogatives a Déu és molt relativa, les rogatives a la Moreneta tenen un èxit assegurat.  

Malgrat 1915 – Topada de trens

El dia 21 de setembre de 1915 es va produir una topada de dos trens a la vora de Malgrat, segons ressenyava La Vanguardia del dia 24 del mateix mes.

Malgrat 1915 – Carretera de Blanes

La Vanguardia del dijous 23 de setembre de 1915 publicava que la Mancomunitat de Catalunya, presidida pel senyor Prat de la Riba, es va reunir. Un dels temes tractats va ser el referent a la carretera de Malgrat a Blanes. Aquesta carretera va ser l’obra de la seu.

L’extensió del gel marí

Mentre aquí estem atrafegats amb les nostres polítiques locals o amb el problema dels refugiats de les guerres que hem contribuït a que es produeixin, la naturalesa continua al seu ritme indiferent a les nostres misèries.

Així, l’extensió del gel marí àrtic ha arribat al seu mínim anual el passat 8 de setembre, assolint una extensió de 4,34 milions de km², segons la Universitat de Colorado Boulder.

L’extensió mínima del gel marí àrtic ha anat disminuint, ja que a la dècada dels 80 era de 6,96 milions de km, i els darrers sis anys ha sigut de 4,48 milions de km², un 35 % menys. Pel que fa a l’extensió màxima, era de 16,04 milions de km², mentre que els darrers sis anys ha sigut de 14,80 milions de km², un 8 % menys.

El gel marí àrtic disminueix, en valors relatius, més de pressa a l’estiu que al hivern. És possible que d'aquí a alguns anys, l'Artic quedi lliure de gel a l'estiu.

Si anem a l’altre banda del món, el gel antàrtic ha arribat a la seva extensió màxima el passat 5 de setembre, assolint els 18,45 milions de km², segons la mateixa universitat.

A l’oceà Antàrtic, al revé que a l'Àrtic, l’extensió del gel marí augmenta: l’extensió mínima mitjana dels anys 80 era de 2,70 milions de km², i els darrers sis anys ha sigut de 3,17 milions de km², un 17 % més, mentre que l’extensió màxima, que en mitjana era de 18,62 milions de km², els darrers sis anys ha passat a 19,26, un 3 % més.

Tot això confirma que el gros del canvi climàtic s’està produint a l’hemisferi nord, i dins de l’hemisferi nord, a les regions polars.

Pensions i independència

Fa un parell d’anys, el Partit Popular publicava El Dret a Saber. Entre els diferents temes que va tractar hi estava el de que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Com a prova, donava les dades de que la Seguretat Social catalana havia tingut dèficit durant els anys 2010 al 2012, és a dir, que les prestacions (pensions majoritàriament) havien sigut més importants que les cotitzacions.

Com que al conjunt de l’estat també les prestacions havien sigut superiors a les cotitzacions, es va haver de recórrer al fons de pensions que s’havia anat alimentant abans de la crisi per poder anar pagant les pensions. Aquest dèficit ha continuat fins al 2014, segueix aquest any i previsiblement continuarà durant els propers anys fins que aquest fons s’esgoti.

De manera que, si una Catalunya independent no podria, segons el Partit Popular, pagar les pensions, el mateix passarà a Espanya.

Els amics de Junts pel Sí han publicat un full dient que les pensions estan més assegurades en un estat propi, el que en sí no es pot demostrar, com tampoc es pot demostrar el contrari. El que m’ha cridat l’atenció és que també diu que “des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya, mentre que a l’estat espanyol té dèficit”. I això no es correspon a la realitat actual. La Segureta Social té, des de fa uns quants anys, dèficit tant a Catalunya com a Espanya. El dèficit de la Seguretat Social catalana dels anys 2009 al 2011 (darrer any del que es tenen dades) és de 8.051 milions d’euros (suplement econòmic del País del 20.09.2015).

Amb una Catalunya independent, la Seguretat Social catalana seguiria tenint dèficit, encara que l’economia seguís igual. Com que es pot preveure que durant un temps l’economia tindria problemes per mantenir-se al nivell d’abans de la independència, és molt probable que el problema de les pensions s’agreujaria. Per pagar-les, s’hauria de recórrer al seu finançament mitjançant impostos.

Trobo contraproduent que es diguin coses que no es corresponen a la realitat. Des de fa cinc anys, a Catalunya les prestacions de la Seguretat Social són superiors a les pensions. La gent de Junts pel Sí ho saben o ho deurien saber. Dient que, des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya o bé ens menteixen o bé demostren que no coneixen la realitat.

En definitiva: Junts pel Sí = gent poc de fiar. Tant poc de fiar com el PP amb els seus pamflets del Dret a Saber. És una llàstima.

Els valors intangibles

Tots hem pogut seguir les mobilitzacions dels ramaders per aconseguir que els industrials lactis no els hi paguin la llet a un preu per sota dels seus costos de producció. Unes mobilitzacions que el govern, escudat en la lliure competència a què ens obliga Europa, contempla, no sé si impassible, però sí, almenys impotent. La lliure competència a la qual estem sotmesos per pertànyer a la Unió Europea impedeix que els països membres puguin actuar sobre els preus. Aquest problema de la llet s'ha accentuat ara que a Europa s'han suprimit els límits a la producció lletera, el que fa que s'hagi produït un excés d'oferta que baixa els preus, i les multinacionals comprin la llet a qui la ven més barata , tant és que sigui francesa, belga, espanyola o holandesa, ja que al cap i a la fi, totes són blanques.

Aquesta competència suposa per als nostres ramaders el tancament progressiu de les seves instal·lacions, el que porta a la ruïna a moltes famílies i fa que el camp quedi cada vegada més desert. És això el que volem: que tots ens anem a la ciutat, deixant un camp desert, sense activitat? Probablement, no.

Fa uns dies, el rector d’Ortigueira va publicar un escrit molt interessant sobre aquest tema. Entre altres coses, destacaré d'aquest escrit dos conceptes: "establir preus justos ha de ser un dret que ha de primar necessàriament", i l'acusació que estem governats pels “dirigents més formats i amb més estudis en macro i en microeconomia, però que són molt poc sensibles a la realitat concreta dels homes i de les dones que els van triar i dels que s’han convertit en depredadors".

La dificultat d'establir polítiques de preu just radica en que les societats de mercat com la societat actual varen aparèixer quan els "valors de canvi" (o sigui, els que es poden valorar en unitats monetàries) van triomfar sobre els "valors intangibles" (els que no es valoren en unitats monetàries). Per exemple, el preu de la llet és un valor de canvi, mentre que que el camp segueixi tenint població o que les famílies segueixin tenint una vida digna és un valor intangible. Aquests valors intangibles no compten per a l'economia neoliberal. Com diu el rector: "l'economia europea s'ha convertit en un monstre al servei d'una cosa deshumanitzadora i assassina".

França és probablement el país que més resistència ha ofert i segueix oferint a aquesta economia neoliberal europea, però per ara amb resultats molt magres. Al principi de la crisi econòmica, el llavors president Sarkozy va crear un grup d'experts per modificar el concepte de Producte Interior Brut (PIB), conscient que no mesura més que els valors de canvi, però que no dóna cap valor als valors intangibles, dels que França és una gran defensora. Per exemple, si es produeix un gran incendi forestal, aquest incendi augmenta, en comptes de disminuir, la riquesa comptable de la nostra societat. Sembla absurd i increïble, però així funcionen els criteris econòmics: per més arbres que es cremin, per més que el paisatge es tenyeixi de negre, per més que els animals morin de manera horrible entre les flames, no es perd cap valor de canvi, perquè el paisatge, els arbres i els animals tenen un valor de canvi nul, mentre que el combustible dels avions i dels vehicles antiincendis té un valor de canvi molt elevat, i els treballs de reconstrucció que es puguin fer posteriorment, també, de manera que, amb cada incendi, el PIB augmenta.

Un exemple de valor intangible el tenim en la llei de la Generalitat que posa traves a la creació de grans superfícies comercials a poblacions petites, per preservar el comerç local, considerat com un bé intangible. El govern central ha recorregut la llei, ja que, d'acord amb la valoració nul·la dels valors intangibles, pot posar pals a les rodes del creixement del PIB.

Cada vegada sembla més clar que, perquè una economia funcioni al servei de la gent i no la gent al servei de li economia, caldrà donar un valor econòmic a aquests valors intangibles que avui en dia no el tenen. Però l'empresa no serà fàcil, ja que el lema imperant en la nostra societat és que, per maximitzar el valor de canvi dels teus productes no has de tenir en compte el valor dels intangibles. Cal tenir clar que fa tres-cents anys van aparèixer les societats de mercat, quan els valors de canvi van triomfar sobre els intangibles, i el benefici (la plusvàlua) va adquirir un poder únic i absolut sobre les accions dels éssers humans. I això és i serà molt difícil, si no impossible, de corregir.

Europa

Quan, aviat farà trenta anys, vam entrar a la Unió Europea, un, que també tenia trenta anys menys que avui, es pensava que entravem a un club que ens permetria progressar, no només des del punt de vista econòmic, sinó també des del punt de vista polític, democràtic.

Malauradament, les coses no han passat exactament com les esperàvem. Al principi vam rebre diners europeus que ens van permetre de fer passeigs marítims i altres coses d’una utilitat més o menys dubtosa, mentre ens anàvem retardant en la construcció de depuradores i altres investiments que poguessin millorar el nostre medi ambient i modificar l’economia del país. De tots és sabut que es van llençar a les clavegueres la majoria de les ajudes europees a un país, Espanya, tenia un retard econòmic molt marcat. Com que això era Espanya, vam trobar relativament normal que l’administració dels diners es fes d’una manera irracional i contribuís a emplenar les butxaques dels de sempre.

Però el problema es va anar complicant amb la deriva neolliberal d’Europa i amb la creació d’aquest monstre al que anomenem euro. A més, la Unió Europea va anar augmentant els seus membres fins a convertir-se en una entitat totalment ingovernable. No m’estranya gens que molts anglesos en vulguin sortir.

La darrera ha sigut l’elecció del que va ser primer ministre de Luxemburg com a president da la Comissió, quan Luxemburg va “distreure” milers de milions d’impostos que moltes multinacionals haurien d’haver pagat als països on exercien les seves activitats: tot molt europeu i molt solidari.

Europa, d’una manera o d’una altre, va recolzar les guerres d’Irak, de Líbia i de Síria, amb les terribles conseqüències que estem vivint ara mateix, amb el problema dels refugiats de guerra, als que Europa tracta de la manera que veiem un dia sí i l’altre també.

A Europa, com diu la vinyeta d’avui del Roto, tanquem la muralla al perseguit i al que passa gana, mentre l’obrim al banquer i al lladre. Si algun dia Catalunya fos independent (que ho dubto), si us plau, fem com volen fer molts anglesos, i fugim d’aquesta Europa.