El llarg camí cap a la sobirania

Faig unes curtes reflexions sobre el camí cap a la sobirania de Catalunya. Aquestes reflexions són purament personals.


Què és ser català?

Es relativament senzill definir què és ser espanyol. Ho és qui té el DNI o el passaport de l’estat espanyol.

Definir què és ser català és menys clar. L’Estatut defineix com a políticament català al ciutadà espanyol que tingui veïnatge administratiu a Catalunya i als espanyols residents a l’estranger que hagin tingut a Catalunya com a darrer veïnatge administratiu.

Si és difícil de saber qui és català, encara ho és més el saber qui es sent català. Penso que qui es sent primer espanyol i després català no es pot considerar que es senti pròpiament català. Per sentir-se català s’ha se sentir primer català i després, i només administrativament, espanyol.

Penso també que per sentir-se català s’ha d’enraonar català correctament. No crec que hi hagi gaire gent que no parli català que es senti català.

Per arribar a la sobirania de Catalunya, s’han de resoldre problemes dins de Catalunya i fora de Catalunya.


Problemes a Catalunya

Per arribar a la sobirania de Catalunya és necessari, però no suficient, que la majoria dels que poden votar a Catalunya es sentin catalans. Es a dir, que parlin català. Avui no és el cas. Molta gent que viu a Catalunya no parla català. Per això penso que la política d’immersió al català és necessària i convenient perquè la gent es pugui sentir catalana. D’aquí uns vint anys, la majoria de la població parlarà català. Es probable que el percentatge de persones que es sentin catalans augmenti considerablement.

I això s’ha de fer sense oblidar que tenim a l’abast la facilitat de parlar correctament el castellà, que és una llengua molt estesa al món, i que els catalans hem de dominar el millor possible per no perdre oportunitats. Aquesta és una de les dificultats de l’exercici.

Mentrestant, s’ha de demostrar que una Catalunya sobirana és més útil al ciutadà que una Catalunya dins de l’estat Espanyol. Això, al País Basc ho tenen clar. Avui, els serveis públics dispensats pel Govern Basc tenen un nivell clarament més avançat que els de la resta d’Espanya. No és el cas de Catalunya.


Problemes fora de Catalunya

La resta d’Espanya és clarament hostil a la sobirania de Catalunya. Això és clar. Què hem de fer?

Ens hem de fer respectar. No hem de passar res a l’estat central quan envaeixi les competències estatutàries. Encara que el treball de l’estat central es col•lapsi. Hem d’introduir a les lleis centrals que envaeixin l’Estatut una clàusula que digui que no seran aplicables a Catalunya. Així ho comença a fer CiU a Madrid. De mica en mica, el Parlament de Catalunya tindrà més lleis diferents de las de les Corts. De mica en mica, el Parlament s’anirà independitzant de les Corts.

Per fer-nos respectar, hem de respectar als altres. No hem d’acusar gratuïtament d’anticatalà a la gent. No hem de declarar que la justícia està polititzada quan pensem que decidirà en contra del que defensem (hem de fer com els altres, aprofitar les esquerdes legals per obtenir les decisions ens siguin favorables). Però quan sigui veritat, ho hem de repetir fins a la sacietat. Hem d’enfonsar a qui sigui, de veritat, anticatalà.

Hem d’aconseguir els mitjans econòmics necessaris. Per això, hem de fer por. Els bascs tenen un “cupo” molt favorable en el seu concert econòmic perquè fan por. Fan por perquè poden organitzar un referèndum, encara que no en tinguin la competència, i fan por perquè hi ha la ETA. Catalunya no fa por a ningú. En podria fer si el Govern fos clarament catalanista. Però per ara, ERC n’ha decidit altrament. Això ha de canviar.

Hem de rebatre tots els arguments que vagin contra la relativa sobirania del nou Estatut. Que si no sabrem enraonar castellà, que si mai no ha funcionat una nació de nacions, què sé jo. I ho hem de fer amb arguments contundents, dirigits als ciutadans de fora de Catalunya. Amb arguments almenys tant contundents (primaris, si fa falta) com els que fa servir el PP. I hem de procurar ser coherents amb els nostres arguments, aprofitant la incoherència dels que són contra.


Conclusió

Aquestes curtes reflexions em duen a la conclusió que hauran de passar vint anys per poder tenir dins de Catalunya una majoria de votants que pensin que la sobirania és interessant pels seus interessos. I encara això no és gens segur que s’aconsegueixi.

Quan la majoria de les lleis espanyoles no siguin d’aplicació a Catalunya, serà més senzill convèncer a la resta d’Espanya que Catalunya és, de fet, independent. Penso que llavors es podrà trobar una solució (per exemple, tenir el mateix cap d’estat, i en això la monarquia és molt interessant) que faci que Catalunya sigui tant independent d’Espanya com Canadà ho és de la Gran Bretanya.

Que vostès ho vegin.