dilluns, de juliol 23, 2007

El Caporal Fradera i altres mites

El passat mes de juny, arran d’un post publicat al blog Des del Castell, es va establir un debat molt interessant sobre el Caporal Fradera. El número de comentaris va ser molt important (uns 50), alguns d’ells molt llargs i ben raonats. Des dels que pensen que el Caporal malgratenc va ser un heroi, fins als que pensen que va ser una víctima de la política colonialista espanyola, passant per qui opina que no va ser més que “soldadesca colonial de taverna”.

Algú arriba a demanar que es tregui el nom del carrer que té dedicat a Malgrat, per tornar-li el nom original de carrer de les Alobes. Molts es lamenten del mal estat en què es troba el monument que, ara fa uns quaranta anys, se li va dedicar.

En resum, un debat interessant, només enterbolit per un intercanvi d’epítets no massa agradables entre els partidaris de l’heroi i els partidaris de la víctima de la política colonialista. Personalment no entenc perquè es tatxa de feixista a qui considera que el Caporal fou un heroi, ni perquè es tatxa de repugnant a qui el veu d’una altra manera. I és que no podem estar-nos de confondre una opinió amb la persona que té aquesta opinió.

No tinc pas una posició massa clara respecte del Caporal. No conec massa la història del que va passar al Callao, on va morir enfrontat a una multitud, en el que es va anomenar el motí del Callao. No sé si va ser en defensa de la Nació, si va ser un acte de provocació pròpia d’un personatge violent o si va ser una víctima innocent del motí. No oblidem que el famós bombardeig del Callao per la flota d’en Méndez Núñez, va ser més de deu anys més tard. Entre altres raons, aquest bombardeig es va fer perquè el govern peruà va trencar les negociacions per indemnitzar la família del Caporal Fradera.

Però jo no crec gens ni mica en els mites. Dir que el Caporal va ser un heroi, única i exclusivament un heroi, em sembla mitificar el personatge. Es per aquesta raó que penso que el Caporal malgratenc probablement va tenir una mica de cada, d’heroi, de víctima i, potser, de personatge violent.



Però la història del Caporal Fradera no és l’únic mite que alguns ens volen fer empassar. El que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un altre mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. Però, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser la terra més pobre d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa molt determinant. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, recordem-ho, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra, a qui també es varen abolir els Furs, varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Es a dir, que l’onze de setembre, tal com alguns ens el volen explicar, és una altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

1 comentari:

Anònim ha dit...

El caporal és parent meu!! Llunyà, pero la meva mare encara en conserva el cognom. El segon.