La felicitat dels catalans

Cada vegada trobem més indicis que la societat catalana perd velocitat. Fa poc era que Espanya és el país d’Europa on menys es parla una llengua estrangera i que, dins d’Espanya, Catalunya anava a la cua. Després ens varem assabentar que Catalunya és la comunitat espanyola on es dediquen menys hores a les matemàtiques. Hem llegit que a Catalunya s’han perdut més llocs de treball qualificats que a qualsevol altre comunitat durant els darrers anys. Ens expliquen que els nois i les noies catalanes tenen un vocabulari molt reduït, tant en català com en castellà, és a dir, que no saben cap de les dues llengües. I així podríem continuar la llista.

Per una societat que es vol dinàmica i que vol instal•lar-se plenament a la societat del coneixement, aquestes notícies no són gens optimistes. Si són certes, més aviat ens indiquen que anem per un camí equivocat.

Però, ahir, als diaris, hi trobem un estudi molt seriós sobre la felicitat, publicat per l’Eurobaròmetre, amb l’anagrama de la Comissió Europea. Aquest estudi situa els habitants del nord-oest espanyol com els més feliços de la península (un 82 % dels enquestats ho afirma), seguits dels veïns del centre peninsular (un 70 %). Els menys satisfets serien, segons aquest estudi, i contra qualsevol pronòstic, els andalusos, amb “només” un 57 % de veïns encantats amb les seves vides.

I aquí és on jo començo a no entendre res. O bé aquestes notícies i aquest estudi no són significatius, i no els hem de prendre en compte, o bé els habitants del nord-est peninsular (que no són altres que els catalans) tenen la felicitat del ruc: el pobre ruc és feliç perquè cada dia li donen el pinso per anar tirant, però no veu que el pinso s’està acabant.

El temps ens dirà quina de les dues opcions és la correcta.