Filosofies barates des del Cantàbric

Diuen que fa molta calor per tot arreu. Que les platges estan plenes de gom a gom. Que les carreteres que van cap als llocs de vacances estan atapeïdes. Doncs aquí fa una fresca molt agradable, que t’obliga a sortir amb jersei i que et permet de dormir amb una manta de llana, o, si ets un xic fredolic, amb dues.

Es que amb en Janí i la mestressa ja fa uns dies que hem vingut a passar l’estiu a Ortigueira, fugint de les calors asfixiants d’Alacant. El canvi ha estat brutal, i no només per la temperatura: com cada vegada que venim a Galícia, passem, en Janí i jo, uns dies d’adaptació mental a la nova situació. I aquesta adaptació la podem resumir en dues activitats: contemplar les marees i visitar els cementiris.


La contemplació de les marees

Si hi ha una activitat que ens calmi l’esperit és la molt noble activitat de seure davant del mar i anar contemplant com l’aigua va pujant, lenta però inexorablement. Et fixes en una roca que està sobre l’aigua i veus com, de mica en mica, es va cobrint d’aigua, fins que queda submergida del tot. I tornes a començar amb una altre roca.

El pujar i el baixar de la marea, indiferent al teu estat d’ànim, al resultat de les darreres eleccions i als problemes que poden tenir els que la contemplen, és una demostració clara i palpable de la superioritat del món mineral sobre el, diguem-ne, món viu. Almenys, una superioritat en el tema de la supervivència en el temps. Quan ningú de nosaltres no hi serà, les marees continuaran el seu ritme impertorbable, seguint les lleis de la física.

M’entretenc explicant a en Janí el perquè de les marees. Fem junts el càlcul clàssic de l’elevació de l’aigua del mar degut a la lluna i al sol, que ja havia fet a classe de física ara fa més de 40 anys. Trobem que l’elevació màxima de l’aigua deguda a l’atracció de la lluna és de 53 cm, i la deguda a l’atracció del sol és de 24 cm. Però el problema es complica quan veiem que aquí, a Ortigueira, les marees són, de vegades, de més de 3 metres. I que a altres llocs de l’oceà són de 15 a 20 metres. L’explicació, diuen els que en saben, és senzilla, i es basa en un fenomen de ressonància de la oscil•lació de les aigües del mar, oscil•lació que té un període de 12 hores aproximadament. El càlcul, però, és excessivament complicat, de manera que ho deixem per una altre vegada.

Mentrestant, la marea ha baixat, i contemplem els ocells picotejant el terra humit que ha quedat al descobert, buscant el cuc o el marisc que hagi quedat a l’aire per omplir-se el pap. Més enllà, veiem una gent arribant a un tancat al mig de la ria, segurament per recollir o per plantar-hi escopinyes (berberetxos). Ah, la truita d'escopinyes, quina delícia! Un altre dia en parlarem. Encara més que amb els percebes, sents el gust de l’oceà a la boca...


Les visites als cementiris

Quan ets a Galícia, la visita obligada és al cementiri del poble. El cementiri d’Ortigueira està situat a sobre d’una penya, dominant la ria. La vista hi és magnífica. No és gens d’estranyar que els natius ho deixin tot disposat per ser-hi enterrats.

A Galícia hi ha una veritable cultura del cementiri. En Janí i jo en visitem uns quants. No hi falta mai la visita al de Laraxe, un poblet a la vora de la carretera antre La Corunya i el Ferrol. Al porxo de l’entrada hi trobes la famosa frase, genial i definitiva: "como te ves, me vi, como me ves, te verás". Aquesta frase ho resumeix tot a la vida. Llegida en un dia com avui, emboirat i mig plujós, t’ajuda a posar-te en el lloc que et pertoca.

Visitar els cementiris de Galícia és tota una aventura de l’esperit. En Janí i jo ho fem cada vegada que arribem. Ens ajuda a passar un estiu tranquil i serè, per sobre de les petites misèries que ens envolten i que trobem cada dia. Ens ajuda a comprendre el veritable perquè de les coses.


El festival celta

Per cert, i de manera independent a les marees i als cementiris (o potser no tant independent, ja que hi ha anunciades nou bandes de sacs de gemecs) aquesta setmana que entra començarà el Festival Celta d’Ortigueira. Durarà del 5 al 8 de juliol. El poble, que té uns tres mil habitants, es veu envaït per una rua de personatges de tota mena, condició i pelatge, que van a dormir a la platja, i que converteixen la tranquil•litat de Santa Marta d’Ortigueira en un cafarnaum que no para ni de nit ni de dia. Es calcula que hi vindran unes cent mil persones. Pels primers que ja comencen a arribar, intuïm que aquests visitants són d’un pelatge abundant i poc cuidat, i que deixen rere seu un flaire feréstec, que fa les delícies d’en Janí.

La mestressa, en Janí i jo, que ja no tenim ni edat ni paciència per aguantar tota aquesta gernació, tocarem el dos. Hem trobat un hotelet familiar a la vora del Miño, on hi admeten gossos, i que serà el nostre refugi la setmana que ve. Tenim planificat visitar uns quants monestirs.