Urbanisme i destrucció

A la Contra de la Vanguardia d’ahir entrevisten al senyor Andrew Williams, assessor internacional d’inversions immobiliàries, que parla sobre la destrucció de la costa espanyola. Ho fa amb criteri i coneixement.

Ens explica com, encara que els europeus segueixin interessant-se en comprar a Espanya, ara només ho fan les classes mitges-baixes. Els més cultes i rics ja no inverteixen en la costa espanyola perquè són conscients de la seva ruïna ecològica i cultural.

La causa d’aquesta destrucció? Les decisions transcendentals que comprometien la riquesa natural de la costa espanyola s’han deixat en mans de polítics locals que no han sabut, no han pogut o no han volgut resistir la pressió dels constructors. No hi ha hagut planificació urbanística feta a temps i la que hi havia s’ha ignorat amb total impunitat i sovint amb la connivència dels partits polítics.

Les qüestions d’urbanisme tenen moltes facetes:

- Ho podem veure com la construcció d’un espai per viure, el que vol dir un espai agradable, amb zones verdes repartides arreu i un creixement relativament lent per poder anar teixint les relacions socials. Aquest és un urbanisme de qualitat.

- El podem veure també com un afany legítim de lucre, però si només pensem en el curt termini, haurem perdut tota la nostra riquesa natural a canvi d’un benefici de molt poca volada.

- Podem també integrar-hi la necessitat d’habitatge produït per una augment important de població. Però aquesta necessitat d’habitatge es pot solucionar amb una bona planificació i un urbanisme de qualitat. I que no es digui que seria més car, ja que amb un urbanisme destructiu i de poca qualitat els preus dels habitatges han augmentat com mai, de manera purament artificial.

A Malgrat, com a moltes altres poblacions de la costa, des de fa molts anys, s’ha escollit el model del lucre immediat. Alguns s’han enriquit. Els altres, la majoria, hi hem perdut. I el més trist és que aquesta pèrdua no ha estat només per nosaltres, sinó que és una pèrdua irrecuperable. Com s’acostuma a dir, pa per avui i fam per demà. Un demà que, malauradament, ja és avui.

I es continua destruint. No sé si, com diu el senyor Williams, és per ignorància, per impotència o perquè les autoritats locals no han pogut resistir la pressió dels constructors.


Destrucció i descentralització

Recordo ara mateix unes inundacions que es varen produir a França, a Vaison la Romaine, prop de Nimes, fa uns quants anys. Hi va haver alguns morts. Les desgràcies vares ser a causa de la descentralització a la molt centralitzada França: m’explico, fins al final dels anys setanta, les competències d’urbanisme a la república estaven centralitzades a les prefectures, on els funcionaris donaven els permisos de construir de manera estrictament adequada als reglaments, sofrint molt poc els problemes de pressions de veïns i constructors. Amb la descentralització, aquestes competències varen passar ala ajuntaments. En el cas de Vaison la Romaine, es va donar (per ignorància, per impotència o perquè les autoritats locals no han pogut resistir la pressió dels constructors) permís de construir en zones inundables, i va passar el que va passar.

Em pregunto si la descentralització és una bona cosa. Es clar que els problemes resolts a la vora del ciutadà haurien de tenir, en teoria, una millor solució. Aquesta teoria com deia Schumpeter,és una teoria excel•lent que mai podrà ser refutada i a la que la única cosa que li falta és el sentit comú. I és que acostar la solució al ciutadà és una bona cosa, però donar poder a gent poc preparada i incompetent és un perill.