Un país de nous rics

Espanya és un país de nous rics. Una de les proves d’aquesta afirmació és la xarxa de trens d’alta velocitat que s’està construint per tot arreu, sense que hi hagi cap estudi econòmic que la justifiqui. S’estan utilitzant recursos ingents per dur a terme aquesta xarxa, recursos que no es poden dedicar a altres qüestions més importants. Si, com es diu, fa falta una circulació d’un mínim de vint-i-cinc trens d’alta velocitat en cada sentit perquè una línea comenci a ser rendible, algú em pot explicar quina serà la rendibilitat de les línees de Galícia i d’Astúries, per no citar-ne moltes altres?

Fa poc he visitat algunes de les obres d’aquestes dues vies, i, com que la geografia espanyola és poc amable, són d’una complexitat tècnica molt important i, com a conseqüència, d’un cost faraònic. I tothom queda tan content. I, sobretot, no digueu res d’això en veu alta, que els habitants d’aquestes dues regions us saltaran a sobre: com podrien viure sense tenir un tren d’alta velocitat?

Amb la recent visita del president francès a Madrid, a Catalunya es reclama un tren d’alta velocitat que vagi de Barcelona a Lió. Diuen que d’aquí dos o tres anys el tren espanyol arribarà a la frontera. Però a partir d’allà, rien de rien. I és que a la república francesa són més rics que nosaltres, i ho són des de fa més temps, raó per la qual miren més els diners de les inversions. Varen ser els primers a Europa que varen construir el tren d’alta velocitat, el TGV, entre París i Lió, que va ser un èxit tècnic i econòmic molt notable i que va començar a funcionar l’any 1981. Desprès, la construcció de noves línees s’ha anat fent amb parsimònia, malgrat gaudir d’una geografia més favorable que l’espanyola: l’any 2001 aquesta línea es va allargar fins a Marsella, l’any 2007 es van inaugurar els primers 300 km de la línea Paris Estrasburg, l’any 1990 es van fer uns 200 km de la línea a Bordeus, i l’any 1993 es va inaugurar la París – Lille, que continuaria més tard cap a Brussel•les i que enllaça amb l’Eurostar, que va cap a la Gran Bretanya.

Gairebé pertot a França es pot agafar el TGV, però circula per vies normals fins a enllaçar amb una via d’alta velocitat. Es una política sensata, de qui sap el que costen les coses i el que valen els diners. Es el que ha dit el president francès a Madrid: la connexió Barcelona – Lió per alta velocitat es podrà fer des del 2012, però per les vies normals, almenys fins arribar a la connexió amb la via Marsella – Lió, passat Montpellier. L’estudi d’una via d’alta velocitat entre la frontera i Montpellier s’està començant, però encara ningú sap per on passarà. Si es fa algun dia, no serà abans de l’any 2020, massa tard per les pretensions dels nous rics que es troben al sud dels Pirineus (que és on comença Africa, segons va dir Stendhal)

Si, en comptes de fer tantes línees d’alta velocitat a Espanya, s’haguessin fet únicament les rendibles (el triangle Barcelona – Madrid – València i parem de comptar) i s’hagués destinat aquesta inversió per adaptar les línees existents a l’ample europeu, i si s’haguessin construït dobles vies que permetessin un tràfic ferroviari d’una certa fluïdesa de mercaderies i de trens de passatgers de velocitat mitjana (entre 150 i 200 km/h), les inversions haurien estat molt més rendibles. Però no hauríem pogut presumir de ser el país que tindrà més línees d’alta velocitat del món. I és que presumir és el més important pel nou ric.

Foto: el TGV a Béziers, circulant per una via convencional.