En Patufet i la ministra

Es pot dir que les meves primeres lectures van ser les d’En Patufet, aquella revista que es va crear l’any 1904 i va durar fins al 1938. A casa n’hi havia un bon grapat, ordenats i enquadernats. Els dibuixos d’en Junceda i d’en Cornet, els versos de Guillem d’Oloró i les pàgines viscudes de Josep Maria Folch i Torras són una part dels records d’aquell temps. Em feien molta gràcia els acudits de nous rics, ignorants i fatxendes. Més tard vaig entendre que durant la Gran Guerra s’havien guanyat molts diners, i que a Barcelona s’hi havia establert una nova burgesia, la dels nous rics. En Patufet no era només una revista còmica, sinó que la seva sàtira era molt àcida, encara que jo, en aquell temps, no la captés.

Amb aquestes lectures, vaig acabar vacunat per sempre més de les ridícules situacions d’aquesta classe social. Em fan riure, si en veig alguna.

La ministra Mato em sembla un bon exemple d’aquesta espècie. No és, com les noves riques d’En Patufet, grassa i exuberant, sinó que és escanyolida, perquè les modes canvien amb el temps. Les festes d’aniversari de les seves criatures amb confetti a gogó, l’aparició d’un Jaguar al garatge sense que se’n adonés, em recorden, no hi puc fer es, aquells personatges.

La senyora ministra tindrà estudis de Sociologia i de Ciències Polítiques, però la veig com una nova rica, fatxenda, de la que En Patufet, si encara existís, en podria treure molt de suc.

És clar que, amb un president que sembla el cavaller de la trista figura, un ministre d’hisenda que cada vegada que el miro se m’assembla més al mag Tamariz, i un ministre de turisme, indústria i energia que recorda, per la seva cara adusta, en Buster Keaton i que, com ell, trenca tot el que toca, la ministra Mato no desentona gens en un govern que, si no fes plorar, faria riure.