Unes guatlles farcides i el canvi climàtic

L’altre dia vam sortir a dinar fora. Quan ens varen portar la carta, el maître ens va dir que, a més a més de la carta, hi havia guatlles farcides. El meu coneixement de la caça menor, que és la cacera que hi ha al país, és escassíssima, nul·la. Però, pel que he pogut arribar a saber, la guatlla només es pot caçar durant els mesos que no fa fred, ja que quan l’hivern arriba, se’n va cap a Àfrica, buscant la calor.

Això ho sé, o ho creia saber, des de que, ara fa molts anys anava a passar, de tant en tant, uns dies a Santa Coloma, a casa d’un amic que tenia un pare caçador. A l’eixida de la casa hi havia moltes vegades algunes perdius penjades d’uns ganxos que estaven esperant a que la carn se’ls estovés, es passés, procés que en francès en diuen faïsander. Quan començaven a tenir una certa pudor de carn passada, entraven a la cuina. Davant el meu astorament i la cara de fàstic que probablement em va endevinar, el pare del meu amic em va dir que, al ser la carn de la perdiu molt dura i difícil de mastegar, degut a una textura més aviat massa ferma, les perdius s’havien de deixar passar.

Un bon dia, el senyor va arribar, al vespre, amb unes guatlles que acabava de caçar. “Són pel dinar de demà”, va dir. “Que no s’han de deixar passar?”, que li responc. Va moure el cap com dient, quina paciència he de tenir amb aquest ignorant, i em va contestar que no, que la carn de la guatlla era més tova que la de la perdiu i, a més, la guatlla té una capa de grassa sota la pell que, si no es menja aviat, es corre el risc de que es torni agra. A més, em va dir, segurament per evitar alguna altre pregunta digna de la meva ignorància, que les guatlles marxaven a passar l’hivern a Àfrica, de manera que ai algun dia em donaven guatlla durant l’estació freda, no podria ser una guatlla salvatge.

Al restaurant, doncs, segur dels meus coneixements cinegètics, vaig dir al maître que la guatlla que ens oferia devia ser criada en una granja, que no podia provenir de la caça, ja que, quan fa fred, aquestes pobres criatures emigren cap al sud. “Esteu molt equivocat”, em va contestar. “Això era abans. Ara, amb el canvi climàtic, amb l’escalfament global, moltes guatlles no s’adonen que arriba l’hivern i es queden aquí. Vostè comprendrà, va acabar, que si les guatlles fossin de granja les tindríem a la carta”.

De manera que tenim una altre prova convincent que el món s’escalfa, i és que a l’hivern es poden menjar guatlles salvatges. Una altre pilar dels meus escassos coneixements que s’ha enfonsat.

Les guatlles eren molt bones. Farcides amb paté, pit de gallina i un picat de xampinyons. Dada la textura de la carn, és plausible que es tractés d’unes guatlles caçades feia poc temps. Encara que a mi potser m’agradin més guisades amb mongetes seques, les clàssiques pochas con codornices, tal com les he menjat moltes vegades, ja fa anys, quan treballava al prepirineu aragonès. En deien guatlles a la navarresa.