Espanya, medalla de bronze

Segons les dades de l'estudi d'integritat institucional, dades de les ja hem parlat no fa gaire, de l'Europa dels 15 (és a dir de la Unió Europea abans de les últimes ampliacions) som, després de Grècia i Itàlia, els més corruptes. Tenim, per mèrits propis, la medalla de bronze de la corrupció.

La Contra de la Vanguardia del primer de febrer entrevistava a Manuel Villoria, del consell executiu de Transparència Internacional, l'organisme que realitza cada any el citat estudi. Segons aquest senyor, la corrupció política espanyola es troba sobretot a nivell local, “a causa del urbanisme, que ha estat un mitjà de finançament ràpid i flexible de les corporacions locals, però que ha desencadenat uns problemes de corrupció terribles”. A més, diu, “els alcaldes tenen a Espanya un poder que sorprèn a la resta dels alcaldes europeus”. Per exemple, a Espanya, els alcaldes estan en els tribunals de selecció i contractació de funcionaris, i això és una font de nepotisme i clientelisme brutal.

Els diputats espanyols són elegits en llistes tancades, de manera que tenen més incentius per estar al servei de qui els posen en les llistes (la cúpula del partit) que al servei dels ciutadans. S'està produint un model de polítics professionals, que han entrat joves als partits i han crescut en ells. Només fan carrera si es mantenen fidels i submisos. Quan arriben al poder, exigeixen la mateixa lleialtat i submissió. La seva visió del poder és considerar-lo com el seu patrimoni. Com deia César Molinas en el seu cèlebre article del diari el País del 10 del passat setembre (que també hem comentat aquí), els polítics espanyols s'han convertit en una elit extractiva. És a dir, tenen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. Una cosa que recorda molt a la corrupció.

La cúpula dels partits ha molts favors als grans empresaris i als bancs. Les grans empreses han de portar-se bé amb el poder, raó per la qual procedeixen a constants nomenaments de ex polítics pels seus consells d'administració. La societat civil és feble, no pot ser molt crítica si vol tenir accés a contractes públics. Els periodistes independents tenen dificultats per informar sobre assumptes que puguin danyar als propietaris dels diaris, que de vegades són bancs o grans empresaris. I tampoc poden danyar als anunciants, ja que d'ells depèn que el diari pugui sobreviure. Manuel Villoria exemplifica el problema del periodisme espanyol: "Sorprèn que The New York Times publiqui que s'estiguin defraudant a Espanya més de 40.000 milions d'euros, amb nom i cognoms, sobretot de grans famílies i grups determinats, i que res de això es publiqui aquí. Està tot molt controlat".

Tampoc s’ha comentat, que jo sàpiga, un altre article del The New York Times, del 28 de setembre passat en el que es parla de la hipotètica fortuna del rei, que el diari americà estima en 2.200 milions de dòlars, o sigui, uns 1.800 milions d’euros.

El poder judicial també és impotent per lluitar contra la corrupció. Avui dia li és més fàcil progressar a un jutge si fa els ulls grossos a la corrupció que si la combat. L'exemple de la caça i captura del jutge Garzón, el primer que va investigar el cas Gürtel, n'és un exemple.

No podem aspirar a tenir governants perfectes, però si podem aspirar que es perfeccionin els mecanismes, els controls democràtics, perquè els governants mediocres o dolents ens facin el menor dany possible. Però aquests controls difícilment els perfeccionaran els mateixos polítics que es beneficien de la situació actual, almenys fins que milions de persones no sortim al carrer a dir prou. Només així podrem aspirar a no tenir el dubtós honor de tenir la medalla de bronze de la corrupció.