El Estado tradicional, es decir, la Monarquía, se ha ido formando un surtido de ideas sobre el modo de ser de los españoles. Piensa, por ejemplo, que moralmente pertenecen a la familia de los óvidos, que en política son gente mansurrona y lanar, que lo aguantan y lo sufren todo sin rechistar, que no tienen sentido de los deberes civiles, que son informales, que a las cuestiones de derecho y, en general, públicas, presentan una epidermis córnea. Como mi única misión en esta vida es decir lo que creo verdad, -y, por supuesto, desdecirme tan pronto como alguien me demuestre que padecía equivocación-, no puedo ocultar que esas ideas sociológicas sobre el español tenidas por su Estado son, en dosis considerable, ciertas.
Ha canviat el poble espanyol des de fa vuitanta anys? Pel que veiem, no gaire. El poble espanyol segueix pertanyent a la família dels òvids, ja que si no fos així, avui el govern del senyor Rajoy ja hauria hagut de plegar. Una economia que no rutlla, un atur indecent, una corrupció rampant, uns ministres que tenen un nivell molt mediocre, un president del govern que no llegeix cap altre diari que no sigui el Marca i que no sap idiomes, una educació arcaica i poc eficaç, uns serveis sanitaris que es troben cada vegada més maltractats, etc. I podríem seguir. El pitjor és que ningú sembla poder donar una sortida a aquesta crisi que vivim, crisi que segons el president del Bundesbank, ha de durar encara deu anys. I no és res d’estrany que sigui així, si pensem que la veritable imatge de la crisi és l’atur i que, encara que l’economia comencés a anar una mica millor l’any que ve o d’aquí a dos anys, l’atur no baixaria d’una manera significativa durant molt de temps.
I a Catalunya? Parlem només de la corrupció. El president acaba de fer una crida per netejar Catalunya de la corrupció. Molt bé, però ja sabia fa temps que hi havia corrupció, i no sembla pas haver fet res. Podria, potser, començar per netejar a casa seva.
Espanya no sembla pas tenir cap sortida. I el poble no es revolta. On és el moviment del 15 M? Els òvids semblen anar-se acostumant a la situació. Veurem el que dura (recordem que, des de que el senyor Ortega y Gasset va escriure l’article en qüestió i el canvi de règim no van passar ni sis mesos). De vegades, els òvids prenen decisions irracionals i s’estimben tots junts.
Catalunya no té una sortida més fàcil que la que té Espanya. Durant els darrers trenta anys hem copiat les estructures i els defectes de l’estat central, les mateixes corrupcions, el mateix augment exponencial del nombre de funcionaris, no hem ni fet una llei electoral adaptada a Catalunya, ens hem endeutat com ximples, i el nostre atur és tant insolent com el de la resta de l’estat. Moltes d’aquestes coses s’haurien pogut fer d’una altre manera. Però el que més em preocupa és que, ara fa quaranta cinc anys, quan vaig acabar els estudis, a gairebé ningú se li venia al pensament fer-se funcionari. Això feia que Catalunya fos diferent i més rica. Ara és al revés, molta gent només té, com horitzó per la seva vida, el delit de esdevenir funcionari.
Amb l’autonomia, potser el pecat més important que s’ha fet pel futur de Catalunya és aquest. Conscient o inconscientment, ens hem anat convertint d’un país de gent emprenedora en un país que aspira al funcionariat, i en aquest aspecte ens hem anat acostant a Espanya. Som cada vegada més òvids. Però recordem el que hem dit abans: en situacions extremes, els òvids poden prendre decisions irracionals. Sobretot si els que estan al càrrec del ramat enraonen molt però no fan res del que diuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada