Està clar que no hi ha corrupció només a Espanya. Però únicament a països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament els corruptes tenen una sensació d'impunitat com a Espanya.
Els últims governadors de l'estat d'Illinois, als Estats Units, no eren millors que els pitjors polítics espanyols en la cursa de la corrupció. Però el fiscal de l'estat els va acusar, un jurat popular els va trobar culpables i van acabar a la presó. El darrer que va ser jutjat, Blod Blagogevich, va ser condemnat a 6 anys de presó. L'anterior, Georgetown Ryan, a 13, per concedir contractes als seus amics a canvi de diners i de vacances pagades, i per mentir al FBI sobre tot això. Quants polítics espanyols es trobarien dins de les descripcions que acabem de fer?
Com que no té conseqüencies, la corrupció a Espanya s'ha tornat crònica i, en una part més o menys important, afecta a tots els partits.
Però no és només a la política on el rendir comptes brilla per la seva absència. Els delictes econòmics solen tenir un càstig escàs i impredictible. Els delictes d'informació privilegiada solen prescriure abans que es produeixi el seu càstig, i en general, gairebé tots els delictes prescriuen, com passa a Itàlia, si el delinqüent (sovint de guant blanc) té els mitjans per esgotar totes les garanties que dóna el sistema.
Inclòs els nostres esportistes d'èlit han demostrat una alarmant dependència del dopatge, desgraciadament defensada pels polítics, premsa i públic en general. Una de les atletes sobre les que existeix una evidència més clara, Marta Domínguez, ha sigut "castigada" amb un escó al Senat. La societat, que depèn en gran part dels esports per a la seva autoestima, ha tancat els ulls al que és evident, i cada vegada que algú assenyala una irregularitat, la resposta és imaginar fosques conspiracions internacionals.
La dura persecució a Lance Armstrong als Estats Units seria un acte suïcida per qualsevol organisme que intentés una cosa semblant a Espanya. I pels espanyols, a més, seria totalment incomprensible.
On l'autor diu Espanya, posem-hi Catalunya, i no hi haurem de canviar cap frase.
Un país amb un sentiment d'impunitat front a la corrupció no té cap futur. Si la societat civil no es desperta anem, com diu Luis Garicano, l'autor del llibre, directament cap a un model de país com Veneçuela o com l'Argentina. Els polítics, els responsables econòmics i els esportistes no canviaran res, si no s'hi veuen forçats, perquè així ja els hi va prou bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada