dimarts, de desembre 08, 2015

I a això li diuen democràcia?

Reprodueixo un article publicat avui mateix al diari digital Público. Després de llegir-lo, a qui hem de votar? I em sembla que aixó no només passa a nivell estatal. A Catalunya, ídem de ídem.


Les pensions estan pagant el rescat de la banca

 

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona

 

La banca privada està sobredimensionada a Espanya, i això és una cosa que té conseqüències molt negatives per a l'economia d'aquest país, ja que ocupa un espai massa gran dins de l’economia. En realitat, i en termes proporcionals, el sector bancari espanyol és més llarg que el sector bancari dels Estats Units, i en conseqüència, ha estat consumint un nombre excessiu de recursos que es podrien haver aplicat a altres activitats més necessàries. I per complicar encara més les coses, les seves inversions, en lloc de dirigir-se a una funció pública com és l'oferta de crèdits a les famílies i a les petites i mitjanes empreses (que són les que creen més ocupació en aquest país), s'han centrat en la història recent en activitats especulatives, com en el sector immobiliari, creant-se les bombolles que porten aquest nom, amb les conseqüències tan negatives que tots coneixem. Tothom és conscient que la crisi financera ha tingut un impacte molt perjudicial per a l'economia espanyola.

 

Una de les causes d'aquest sobredimensionament de la banca privada és la seva enorme influència (que arriba en ocasions categoria de control) sobre les institucions polítiques i mediàtiques d'aquest país. En part aquesta influència s'exerceix a través de l'endeutament d'aquestes institucions, fent-les molt vulnerables a l'exercici de la pressió bancària. Quan Joan Torres, Alberto Garzón i jo vam escriure el llibre “Hi ha alternatives. Propostes per crear ocupació i benestar social a Espanya” (2011), l'editorial que anava a publicar-ho, propera a El País, ens va demanar que eliminéssim seccions del llibre crítiques amb la banca privada perquè estaven en procés de renegociació del seu deute amb ella i no volien que apareguessin aquestes crítiques en un moment delicat d’aquestes negociacions. En negar-nos a aquesta revisió, es va cancel·lar la publicació del llibre, i vam haver de recórrer a una editorial molt més petita a fi de poder publicar el llibre. Això és un exemple, dels milers que existeixen, que una conseqüència de l'excessiva influència d'aquestes institucions financeres en els mitjans d'informació i persuasió en aquest país, és que aquest està (dels països de la Unió Europea) entre els menys variats ideològicament i els menys crítics de l'estructura del poder econòmic, centrada en el capital financer. Com he indicat en diverses ocasions, estem aconseguint una falta de diversitat ideològica alarmant per a un país que es defineix com a democràtic.

 

El silenci dels mitjans sobre l'assalt al Fons de Reserva de Pensions de la Seguretat Social per part del govern Rajoy i els seus amics de la banca

 

Un dels exemples de l'abusiva influència política de la banca privada a Espanya és el que està passant amb el Fons de Reserva de les pensions de la Seguretat Social. Aquest Fons, que es va establir el 1997 i es va iniciar l'any 2000, tenia com a objectiu anar acumulant una reserva de diners procedents de les cotitzacions socials, generat en moments de bonança i creixement econòmic, de manera que el superàvit que s'anava generant durant el procés àlgid de l'economia servís per cobrir els dèficits que poguessin aparèixer en moments de recessió.

 

Aquest fons va arribar a aconseguir la xifra més que respectable de 66.815.000 d'euros el 2011. Ara bé, des de llavors, el govern del PP (el partit més proper a la banca privada que hagi governat Espanya durant el període democràtic) va treure més i més diners d'aquest fons de reserves (7.003 milions el 2012, 11.648 milions el 2013 i 15.300 milions el 2014) amb la intenció d'anar pagant les pensions, ja que no s'estava ingressant prou diners a la Seguretat Social, com a conseqüència de les polítiques imposades a la població (i dic imposades, ja que no estaven en l'oferta electoral dels partits governants, el PSOE i el PP) pels governs espanyols presidits pel Sr Zapatero i pel Sr. Rajoy. Aquestes polítiques, com ara les reformes laborals aprovades pels dos governs, van produir un descens del nombre de cotitzants a la Seguretat Social (a causa de l'augment de la desocupació) i una disminució de les cotitzacions socials (conseqüència del descens dels salaris, creat també per tal reforma laboral) provocant un problema devastador per a les pensions públiques que el govern Rajoy va intentar pal·liar recorrent al Fons de les Pensions de la Seguretat Social, sostraient les quantitats esmentades. No cal dir que qualsevol dificultat que tinguin les pensions públiques és causa d'alegria per a la banca que està intentant convèncer la població que les pensions públiques no són sostenibles (que vol dir que l'Estat no podrà pagar) per tal que la gent vagi corrent al banc més proper a fer-se un pla privat de pensions (que incidentalment ha tingut un índex de col·lapses molt superior al d'altres inversions financeres).

 

El que els mitjans d'informació i persuasió no han dit sobre el Fons de les Pensions Públiques

 

Ara bé, el que els mitjans d'informació més importants no han comunicat a la població espanyola és l'enorme escàndol - denunciat per la premsa estrangera, però no per l'espanyola - que significa que els diners acumulats al Fons General de les Pensions (que inclou el Fons de Reserves citat en la secció anterior) ha facilitat que l'Estat espanyol hagi pogut rescatar els bancs. M'explico.

 

Quan, com a resultat de les inversions especulatives de la banca privada, la bombolla immobiliària (que va absorbir una enorme quantitat de recursos) va esclatar, la banca privada estava a punt de col·lapsar. Però a causa de l'enorme influència de la banca, l'Estat la va rescatar, realitzant el major programa de beneficència que l'Estat espanyol hagi realitzat a la seva història. L'Estat espanyol, que en teoria - però no en la realitat - ens representa a vostè, lector, i a mi, es va gastar ni més ni menys que l’enorme quantitat de 61.000 milions d'euros per rescatar la banca. Aquests diners procedien, de nou, de vostè, lector, i de mi.

 

Ja que l'Estat no disposava d'aquests diners, els va haver de demanar prestats, amb la conseqüència de que el deute públic es va disparar. Que el deute públic augmenti vol dir que algú o alguna institució ha prestat tal diners ¿I qui va ser el que va prestar diners a l'Estat per poder pagar el rescat bancari? Aquí hi ha el gran escàndol que vostè no ha llegit en cap mitjà d'informació espanyol. Aquests diners procedeix del Fons Públic de les Pensions. En realitat, el 97% dels diners acumulats en aquest fons s'ha prestat a l'Estat comprant fons públics. En altres paraules, l'Estat ha agafat aquests diners i els ha utilitzat per pagar el rescat de la banca, entre d'altres despeses. I mentre, els mitjans han guardat un silenci ensordidor. No així la premsa estrangera. Diversos diaris econòmics com el Wall Street Journal (03.01.13) i l'alemany Deutsche Wirtschafts Nachrichten (04.01.13), han parlat del que han anomenat el saqueig dels fons de pensions públiques per a comprar bons del govern d'Espanya. Aquest últim afegia que "com a mínim el 90% dels actius totals dels fons de pensions de l'Estat espanyol estan convertits en bons a Espanya". En realitat, es va quedar curt, ja que no és el 90%, sinó el 97%.

 

Aquesta actuació posa en perill a les pensions públiques, ja que el valor del deute públic varia enormement, ja que està subjecta a vaivens especulatius dels mercats financers, amb la qual cosa, el futur de les pensions públiques pot estar en perill, i tot això sense que la població tingui ni idea del que està passant. I això passa en un sistema polític que es defineix com una democràcia. El millor indicador que no ho és, és que aquest article no es publicaria en cap dels rotatius més importants del país.

 

En aquest país, el que no està indignat és que no sap el que està passant. I els grans mitjans d'informació i persuasió es passen quatre hores al dia treballant per assegurar-se que vostè, senyor lector, continuï sense conèixer el que està passant. Si la gent ho sabés, i sabés també que hi ha alternatives a tant d’escàndol, hi hauria una revolta general. D'aquí que el silenci ensordidor imposat continuï. I el que és fins i tot pitjor és que els partits polítics més propers a la banca, és probable que guanyin les eleccions legislatives del 20 de desembre a nivell de l'Estat. I a això, repeteixo, li diuen democràcia.



divendres, de desembre 04, 2015

Baixar impostos?

Parlàvem l’altre dia de la pressió fiscal agregada (impostos més cotitzacions a la Seguretat Social), que a Espanya és del 38 % de Producte Interior Brut (PIB), i que la mitjana de la Unió Europea és del 45 %. La pregunta és, es pot mantenir un estat del benestar amb una pressió fiscal com l’espanyola, o no?

Fa pocs dies, el Partit Socialista, al presentar el seu programa econòmic, deia que vol augmentar aquesta pressió fiscal un parell de punts, fins el 40 o 41 %, mentre que els actuals responsables del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques afirmen que amb una pressió fiscal del 38 o del 39 % del PIB es pot mantenir l’estat del benestar, i que quan es supera aquesta barrera es poden plantejar rebaixes impositives.

En un cicle econòmic, la pressió fiscal, “sense fer res”, baixa quan hi ha crisi i puja quan l’economia va bé. Si la previsió de millora econòmica es confirma, doncs, la pressió fiscal pujaria un o dos punts, ja que els ingressos públics augmentarien. En realitat, als anys del boom econòmic, la pressió fiscal agregada va arribar gairebé al 41 %

Les despeses publiques, sempre “sense fer res”, disminuiran pel cantó dels interessos del deute públic, ja que els interessos han baixat, i per les prestacions d’atur, ja que cada vegada hi ha més aturats que han arribat al final dels seus drets a rebre la prestació, mentre que les prestacions de la Seguretat Social augmentaran a causa de l’augment dels pensionistes i que les pensions dels nous pensionistes són més elevades que les dels més antics. Probablement l’augment de les despeses de pensions serà més important que la disminució de les despeses financeres i de les prestacions d’atur

Per aquesta raó, quan el Partit Popular ens diu que ara es poden baixar els impostos, no diu tota la veritat, ja que si es baixen els impostos és molt probable que s’hauran de baixar les prestacions. Que un partit que durant el seu mandat ha hagut de fer servir més de 30.000 milions d’euros del fons de la Seguretat Social per pagar les pensions ens digui que baixarà impostos sense tocar l’estat del benestar, és que ens pren per imbècils.

Però, en realitat, el Partit Popular ens diu el que volem escoltar. Si ens digués la veritat perdria vots. És per aquesta raó que els polítics són uns mentiders: si ens diuen la veritat, no els votem.

dimecres, de desembre 02, 2015

La investidura del President


Com molta gent, em miro amb un ull escèptic i un altre ull burleta el que està passant a la política catalana. Molta gent havia pensat que la independència, o la desconnexió amb Espanya, era cosa senzilla, i que n’hi havia prou amb sortir al carrer a manifestar-se per tenir una passaport que digui Catalunya. La realitat ha sigut molt diferent.

D’una part, la quantitat de vots de les darreres eleccions no és clarament favorable a la independència, el que vol dir que a Catalunya hi ha més o menys la meitat dels votants que volen ser independents i que l’altra meitat opinen el contrari. Amb uns resultats així, la independència és gairebé impossible.

D’altra part, a més de dos mesos de les eleccions, l’embolic per formar govern és sensacional. La CUP no vol votar al senyor Mas, i aquest fa equilibris funambulescs perquè els de la CUP li donin el seu vot. Penso que la CUP fa bé de no voler votar el senyor Mas, per diferents raons.

1. Ha demostrat ser un polític que no coneix el país, ja que cada vegada que convoca eleccions anticipades perd diputats.

2. Per altra banda, és el president d’un partit que té moltes paperetes per que es demostri que s’ha finançat de manera irregular, i és molt probable que algú s’hagi beneficiat personalment d’aquest tipus de finançament.

3. I, finalment, ha dirigit les retallades socials a Catalunya, que han afectat a les capes més necessitades de la societat catalana.

Fa bé la CUP de no votar la investidura del senyor Mas. El camí cap a la independència de Catalunya no es ressentirà si el senyor Mas desapareix de la política. I de tota manera, el camí cap a la independència no està gens madur en aquest moment. Potser un altre líder serà capaç de reconduir la situació, però l’actual president ja ha demostrat que, en aquest tema, trenca tot el que toca.

Malgrat 1915 – Festa Major i subhasta de les mines de ferro

El dissabte 4 de desembre de 1915, La Vanguardia publicava una notícia sobre la celebració de la propera Festa Major de Sant Nicolau.


Un parell de dies abans, el 2 de desembre, podíem llegir al mateix diari l'anunci de la subhasta de les mines de ferro, per un valor de mig milió de pessetes.





divendres, de novembre 27, 2015

Malgrat 1915 – Puntes

La Vanguardia del divendres 26 de novembre de 1915 publicava una nota sobre una exposició de puntes. La indústria de puntes de Malgrat era molt important fa cent anys.


divendres, de novembre 20, 2015

El millor alumne de la classe

Fa unes setmanes es va reunir a Madrid la plana major dels conservadors europeus, presidits per Angela Merkel, patrona major de l'austeritat amb les conseqüències que patim els ciutadans de mitja Europa. Al costat d'ella, Nicolás Sarkozy, el que anava a refundar el capitalisme quan va començar la crisi, Jean-Claude Juncker, actual president de la Comissió, que quan era primer ministre de Luxemburg va autoritzar la signatura d'acords fiscals amb centenars d'empreses, el que va fer que altres països europeus, entre ells Espanya, perdessin milers de milions d'euros. No van faltar dirigents tan pintorescos com l'italià Silvio Berlusconi, conegut pels seus excessos de tota mena, o l'hongarès Viktor Orban, que té unes tendències autoritàries que no se les salta un gitano.

Tots aquests personatges es van reunir per festejar al seu alumne model, Mariano Rajoy, el que ha fet millor els deures. L'altre candidat, Pedro Passos Coelho, havia comès l'error de perdre les eleccions. Què mèrits ha fet Mariano Rajoy perquè els seus col·legues conservadors li fessin aquest homenatge? Hem sortit de la recessió, encara que no de la crisi, tenim més deute, menys població activa, més desocupats, treballs més precaris i mal pagats, en resum, més pobresa. Som els campions europeus de la desigualtat. Ha defensat els interessos dels creditors estrangers i de les entitats financeres, d'aquí la seva aposta per l'austeritat, sense que les seves conseqüències socials li importessin gaire.

Per als espanyols la principal herència que ens deixarà Mariano Rajoy és un deute públic inassumible per les generacions futures. Sota el seu mandat, el muntant de deute de les administracions públiques, si atenem als comptes financers del Banc d'Espanya, s'aproxima als 1,4 bilions d'euros, fet que suposa un increment de gairebé 600.000 milions d'euros. Mentre el deute augmentava, els serveis públics empitjoraven, les prestacions socials disminuïen i es retallava la despesa social.

El segon mèrit de Mariano Rajoy ha estat el d'aplanar el camí perquè molts espanyols haguessin d'anar a treballar fora d'Espanya. Molts d'aquests nous emigrants són mà d'obra qualificada, formada a costa de l'erari espanyol, i de la qual s'aprofiten, gratis, els països receptors.

Un altre mèrit atribuïble a Mariano Rajoy és el de la reforma laboral, dissenyada per abaratir salaris i acovardir els treballadors. Aquesta reforma laboral ha tingut com a conseqüència menys població activa, més desocupats, més contractes temporals i parcials, en resum, una precarietat extrema. S'ha estat repartint misèria. Hi ha un empitjorament generalitzat de la situació social a tot Espanya des de l'any 2009. Les xifres s'han vist agreujades en 2014. En aquest any, es van aconseguir xifres rècord en pobresa, desigualtat i privació material severa, amb 13,6 milions de persones que vivien en risc de pobresa i / o exclusió social a Espanya, un 29,2 % de la població, comparat amb un 24,7 % l’any 2009, com es pot veure a la gràfica. D'aquest total, 3,2 milions vivien en situació de pobresa severa, és a dir, per sota del llindar del 30% de la mediana de la renda des espanyols, el que equival a uns ingressos inferiors a 332 euros mensuals per a una llar d'una sola persona.

Per totes aquestes raons, Mariano Rajoy ha estat elegit pels seus col·legues conservadors com el millor alumne de la classe. Queda per veure si els electors opinaran el mateix el proper 20 de desembre.

AROPE (At Risk of POverty and/or Exclusión) = Risc de Pobresa i/o Exclusió Social

diumenge, de novembre 15, 2015

La sorra del Cap de Tordera


Parlàvem fa uns mesos de la solució que les autoritats de Costes, del Ministeri de Medi Ambient, havien decidit aplicar a la part malgratenca del Cap de Tordera per intentar salvar la platja de la zona, platja que és la base perquè els càmpings situats allà tinguin clients.

La solució ha consistit en fer una aportació de 112.000 metres cúbics de sorra procedents d’un dragat que s’ha fet davant del port d’Arenys. Aquesta aportació de sorra, que no duraria massa temps, ja que no seria estable, s’ha reforçat amb la construcció de sis espigons “tous” i submergits, formats per tubs de geotèxtil plens de sorra, d’una llargada d’uns vint metres. El cost total de l’operació s’estimava en 1.150.000 euros.

Aquesta aportació de sorra s’ha fet sobre una llargada de platja d’uns 800 metres.

Doncs bé, resulta que aquesta solució no ha aguantat la primera llevantada de la temporada. Unes ones de cinc metres durant un parell de dies han acabat amb els espigons de geotèxtil i s’han endut el milió llarg d’euros que ha costat la prova pilot. Els espigons tous no han aguantat.

Molts, entre ells els que formen la Plataforma en Defensa del Litoral, pensen que s’ha de continuar investigant, que es poden treure resultats positius del fracàs. Diuen que potser el problema es troba en l’orientació dels espigons. I és possible que tinguin raó. Possible, sí, però probable? Perquè siguem francs, el mar no l’entén ningú, per molt que hi hagi gent que cregui que hi entén alguna cosa.

Una altra prova tornarà a costar un milió llarg d’euros. I sense cap seguretat. A més, a Arenys és probable que s’oposin a una nova extracció massiva de sorra. Per ara, la única defensa que sembla funcionar són les barreres de roques, com les que fa anys es van posar davant Malgrat per protegir les vies del tren. Però que tenen l’inconvenient que deixen la zona protegida sense sorra.

S’han de seguir enterrant milions? No és temps de llençar els diners a la claveguera, si aquest temps ha existit alguna vegada. No seria millor indemnitzar els propietaris dels càmpings perquè es busquessin una altra manera de guanyar-se la vida i deixar que el mar agafi el que li correspon? Així la inversió només s’hauria de fer una vegada.

O algú a l’Ajuntament té una altra idea?

dimecres, de novembre 11, 2015

Les despeses i els ingressos públics

Al blog “Nada es Gratis” hi trobem una entrada interessant, titulada “A vueltas con el déficit”, o hi ha unes dades interessants.

La primera fa referència a l’evolució de les despeses de les Administracions Públiques entre els anys 2009 i 2014, que podem veure al quadre següent:


 Entre els anys 2009 i 2014, les Administracions Públiques (Administració Central, Autonomies, Corparacions Locals i Seguretat Social), han passat de gastar 493.865 milions a gastar-ne 461.850, o sigui, un estalvi de 32.015 milions d’euros.

D’aquest estalvi, l’Administració Central no hi ca col·laborat gens, ja que ha augmentat les seves despeses en 2.745 milions. La Seguretat Social ha augmentat les seves despeses en 12.440 milions. Les Comunitats Autònomes han reduït les seves despeses en 28.143 milions, i les Corporacions Locals ho han fet en 15.414 milions. L’esforç (si a això se li pot dir esforç) ha recaigut exclusivament sobre les CCAA i les CCLL.

És a dir, que, si bé la Seguretat Social podria justificar l’augment de despeses en l’envelliment de la població i l’augment de les pensions, l’augment de despeses de l’Administració Central és inexplicable, sobretot havent caigut els interessos del deute públic.

Si analitzem els ingressos de les Administracions Públiques, en percentatge del Producte Interior Brut, veiem que a Espanya aquest percentatge és del 38 %, sent la mitjana europea del 45 %. Aquests 7 punts percentuals es corresponen a una quantitat de 70.000 milions anuals que no s’ingressen. I encara ens volen fer creure que baixaran impostos!



Aquesta gràfica mostra que hi ha països amb pressions fiscals baixes i estat del benestar petit. N’hi ha d’altres amb una pressió fiscal alta i un estat del benestar generós. Espanya, que com sabem és diferent, té una pressió fiscal petita i vol tenir un estat del benestar gran. Fins que Espanya no decideixi el camí a seguir, si desmantellar l’estat del benestar o augmentar la pressió fiscal, no anirem bé.

Els que defensen la independència de Catalunya volen fer-nos viure en un país com Dinamarca. La figura ens explica clarament que ens haurem de rascar molt la butxaca.

La declaració del Parlament

Tornarem a parlar de la independència de Catalunya, tema que ocupa molt de temps, potser massa, i pren molta energia als que s’haurien d’ocupar del dia a dia de l’administració. I així va tot...

Molta gent ha dit que la declaració sobre l’inici del procés polític a Catalunya, aprovada ahir al Parlament no és un encert. Jo també ho penso així: per a mi és com donar a l’adversari un bastó perquè et pugui donar més fàcilment garrotades. Aquesta declaració sembla escrita per una banda d’aficionats, i segueix la tendència actual a que les coses aprovades als diferents parlaments, que són moltes i variades, tenen una qualitat molt millorable, i són carn de demandes judicials degut a les seves contradiccions i mala redacció.

La reacció del govern central ha estat tan desencertada com la redacció de la declaració: que el Tribunal Constitucional, al que el Partit Popular ha fet tot el que ha pogut per desprestigiar-lo, sigui el que tombi la declaració. I, un cop la declaració suspesa, si es segueix endavant, es podria acusar de delicte de desobediència i ficar algun dirigent polític català a la presó. Si ho fessin així, és probable que la quantitat de partidaris de la independència augmenti. Potser és el que volen els autors de la declaració.

El problema de veritat vindrà quan el Parlament aprovi les lleis de la Hisenda catalana i de la Seguretat Social catalana, lleis que, per altra banda, ja deuen estar redactades. A qui hauran de pagar els impostos els contribuents, a qui hauran de pagar les cotitzacions socials els empresaris? I si uns paguen a Catalunya i els altres a Espanya, qui pagarà les pensions, que, com tots sabem, es paguen amb les cotitzacions? Per a mi, el problema, més que en la declaració, quan aquesta es vulgui concretar. No sé si els que han aprovat la declaració saben què faran quan arribi aquest moment. I, si ho saben, s’ho guarden per ells.

Solucions? Ja s’ha arribat molt lluny. La única solució és la que proposa Podem: un referèndum a Catalunya. Però ni Podem guanyarà les eleccions ni, si les guanyés, li deixarien fer fàcilment el referèndum, ja que el que vol el PP, C’s i bona part del PSOE, inclòs del PSC, és guanyar per KO i, si és possible, deixar l’adversari ferit de mort. És que té la cultura castellana, totalment incapaç de pensar que hi ha solucions en les que cada part ha de cedir.

divendres, de novembre 06, 2015

L’ascensor inclinat del Castell

Llegíem ahir a elmalgratenc:
“L’ascensor inclinat, que connecta el barri del Castell i el centre de Malgrat de Mar, està tancat des de fa uns dies. El motiu és una avaria al motor. S’estan duent a terme les feines per arreglar-lo que consisteixen en desmuntar el motor, canviar el bobinatge i tornar a muntar-ho. Des del consistori, s’assegura que el servei es restablirà en breu. La previsió és que pugui fer-se aquest dilluns.
Usuaris habituals de l’ascensor es queixen d’interrupcions freqüents del servei, sigui per fer tasques de manteniment o per a reparacions. Consideren que s’espatlla massa sovint i demanen solucions definitives. Els usuaris amb qui ha pogut parlar elmalgratenc també apunten la possibilitat que no es fes bé en inici o que estigui assumint més trànsit de persones del previst. Una de les queixes que fan els usuaris és la que fa referència als mals usos per part d’algunes persones.”

Ara fa cinc anys i mig vaig dir que l’ascensor inclinat del Castell tindria problemes importants de funcionament. Pensava que els problemes es veurien al cap de dos o tres anys. Em vaig equivocar, els problemes seriosos han sortit més tard, però han acabat sortint. Era fàcil de veure. I no són més que els primers.

Farà falta molta voluntat política de la part dels responsables de l’Ajuntament i estar disposats a despeses importants perquè aquest ascensor inclinat segueixi funcionant d’una manera raonable (per exemple, tenint un motor de recanvi, ja que parlem de l’avaria actual, motor que no és gratuït). I és que, encara que alguns no ho hagin volgut acceptar mai, les inversions requereixen un manteniment, i les inversions en aparells mòbils a l’aire lliure i a disposició del públic, requereixen un manteniment molt important.

divendres, d’octubre 23, 2015

Malgrat 1915 – Bolets i altres notícies

La Vanguardia del diumenge 24 d’octubre de 1915 publicava una ressenya sobre Malgrat, de la que podem destacar la gran abundància de bolets d'ara fa cent anys.


Els comptes del govern: cotitzacions a la Seguretat Social

Ja que a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ningú ha parlat de les coses de menjar, seria bo que, per les properes eleccions al Parlament espanyol toquéssim una mica de peus a terra. És a dir, que parléssim de les propostes econòmiques dels diferents partits. Començarem pels pressupostos del govern per l’any que ve.

La Comissió Europea ha advertit al Govern del senyor Rajoy que el seu pressupost per al 2016 no complirà l'objectiu de dèficit i que després de les eleccions haurà d'aplicar 7.000 milions d'euros de retallades addicionals.

Fixem-nos només en els pressupostos de la Seguretat Social. Els ingressos per cotitzacions van ser de 99,2 milers de milions d'euros l'any 2014. Per a l'any 2015, els pressupostos preveuen unes cotitzacions de gairebé 110 mil milions, un augment del 10,7%. I quins seran els ingressos per cotitzacions en 2015? Tot fa preveure que seran de l'ordre dels 103.000 milions, de manera que hi haurà un desfasament, d'arribar-se a aquesta quantitat, de 7.000 milions d'euros. Aquest desfasament ve de les bonificacions a les contractacions, la baixada dels salaris mitjans i la precarietat dels nous llocs de treball creats. En resum, les noves ocupacions pràcticament no augmenten la cotització.

Doncs bé, els pressupostos de l'any 2016 preveuen un augment dels ingressos per cotitzacions del 6,5%, però no sobre el probable del 2015, sinó sobre el pressupost de 2015. Els ingressos per cotitzacions previstos són de 117,2 milers de milions . El més lògic és que en el 2016, per les mateixes raons que les de l'any 2015, es produeixi un nou desfasament de, almenys, la mateixa quantia, si no superior (hi ha qui parla d'un desfasament de gairebé 25.000 milions entre 2015 i 2016)

I el govern segueix dient que baixarà impostos el 2016 i que, tot i així, respectarà el dèficit previst. Fa l'efecte que tornen a estar a la negació de la realitat com en 2011, fent promeses que sap que hauria de incomplir.


dijous, d’octubre 15, 2015

La meravella espanyola

Des de fa uns quants dies, per terra, mar i aire ens diuen que l’economia espanyola va com un coet. Es clar que la Comissió Europea fa algunes remarques a aquesta meravella, però com tothom sap, Comissió Europea ens té mania.

Ara diuen que Espanya no complirà, aquest any ni el que ve, amb els objectius de dèficit. Ràpidament, el senyor President del Govern respon que no entén com gosen dir això del seu govern, ja que des de que el PP governa, sempre s’han complert els dèficits. Resposta convincent, però amb un petit detall, que és falsa. A la taula següent es pot veure el dèficit públic, en % del PIB, des de que governa el PP.


 Què sabran aquests ximples de la Comissió de l’economia espanyola, si som el país que creix més d’Europa? Una altra resposta convincent, si no fos per un altre petit detall, que es falsa, tal com es pot veure a la taula següent, on hi ha els creixements reals de l’any 2014, segons Eurostat, de diferents països, i les previsions del Fons Monetari Internacional 2015.


 És clar que, fora d’aquests petits detalls, l’economia espanyola és una meravella i va com un coet. O serà que s’acosten les eleccions i ens prenen per imbècils?

Malgrat 1915 – Inauguració del Col•legi Delatreille i altres notícies

El divendres 15 d’octubre La Vanguardia s’ocupava de Malgrat d’una manera bastant extensa:

-         Inauguració del col·legi Delatrille
-         Premi del concurs de tir de Sant Sebastià
-         Pel·lícules que es projectaven als cines de Malgrat
-         Avís sobre la censura de les pel·lícules
-         Gran quantitat d’ocells
-         Bones collites de blat de moro i de fesols


dilluns, d’octubre 12, 2015

La guerra de Síria i el canvi climàtic

A un article publicat al mes de març, titulat Climate change in the Fertile Crescent and Implications of the recent Syrian drought, s'estudia la sequera que va assolar la regió de Síria durant els anys 2007 a 2010, i s'arriba a les següents conclusions:

- aquesta sequera va ser la pitjor des que es tenen registres instrumentals, i va causar una disminució important i generalitzada de les collites, el que va donar lloc a emigracions massives de famílies camperoles cap a les ciutats.
- Síria és un país amb polítiques agrícoles i mediambientals poc sostenibles, de manera que aquesta sequera va tenir un efecte catalític que va conduir a desordres polítics.
- és molt probable que aquesta sequera es degui al canvi climàtic provocat per l'activitat humana.

La tendència de les precipitacions, temperatura i pressió al nivell del mar dels últims cent anys, juntament amb els models climàtics, suggereixen amb força que, com a conseqüència de l'activitat humana, principalment a causa de l'emissió de diòxid de carboni i altres gasos d' efecte hivernacle, la probabilitat de sequeres persistents en aquesta regió ha augmentat molt. La probabilitat que ocorrin sequeres de tres anys de durada, com la dels anys 2007 a 2010, és de dues a tres vegades més gran que la deguda a la variabilitat natural. D'on s'arriba a la conclusió que la influència humana sobre el sistema climàtic és una de les causes principals de l'actual conflicte sirià.

El govern sirià hauria pogut fer front a la conseqüències socials de l'emigració massiva de camperols cap a les ciutats si no hagués estat que la seva producció de petroli estava disminuint, alhora que augmentava el consum intern. Tot això va fer que els recursos de l'estat per fer front als problemes socials també van disminuir. Mentre aquests recursos van ser importants, es van fer servir per subvencionar els productes bàsics i les compres de material agrícola, el que va conduir a un augment important de la població siriana.



A l'article es mostra que la disminució recent en les precipitacions de Síria és una combinació de la variabilitat natural del clima i d'una tendència a llarg termini, i que la severitat de la sequera observada és altament improbable sense aquesta tendència a llarg termini.

Els canvis a les precipitacions de Síria estan lligats a l'augment de la pressió al nivell del mar a la Mediterrània oriental, que també mostra una tendència a llarg termini. També hi ha hagut una tendència a llarg termini d'augment de les temperatures, que també ha contribuït a la disminució de la humitat del sòl.



(A) Precipitació mitjana àrea de Síria durant els sis mesos d'hivern (mitjana de novembre-abril), utilitzant dades CRU3.1 quadriculada.
(B) CRU temperatura anual prop de la superfície (l'ombrejat vermell indica la persistència recent per sobre del que seria normal a llarg termini).
(C) Índex de Severitat Palmer de Sequera (Palmer Drought Severity Index - PDSI) anual, auto-calibrat.
(D) Població total de Síria.

No hi ha cap causa natural que expliqui aquesta tendències a llarg termini, mentre que l'augment de la temperatura i la disminució de les precipitacions són coherents amb els models que estudien la resposta a l'augment dels gasos d'efecte hivernacle. És més, els models assenyalen pel futur un augment de les temperatures i una disminució encara més important de les precipitacions a la Mediterrània oriental, el que no pot més que agreujar els problemes actuals.

En resum, la guerra de Síria i el seu corol·lari d'emigracions massives es deuen, molt probablement, al canvi climàtic provocat per les activitats humanes, agreujat per la disminució dels recursos de l'estat derivats del petroli, i és possible que no sigui més que un preludi del futur que ens espera.

diumenge, d’octubre 04, 2015

Malgrat 1915 – Venda de dues cases

A La Vanguardia del divendres 1 d’octubre de 1915 hi venia un anunci de la venda de dues cases al carrer de Boters.


dissabte, de setembre 26, 2015

Perque unís, guañén

Ara resulta que el políglota màxim de la nació, el senyor Mariano Rajoy i Brey, se’ns posa romàntic i diu que ens estima molt, i ho diu en català. Li perdonarem l’accent, i li agraïm la bona voluntat.

Però diuen que “fets i no paraules”, i perquè el senyor Mariano ho entengui, “obras son amores, y no buenas razones”. Les paraules, molt boniques, els fets, no tant. Si agafem el percentatge de la inversió estatal territorialitzada que s’ha pressupostat anualment per Catalunya, el resultat és decebedor. Catalunya té el 15,8 % dels habitants d’Espanya, i el seu PIB és el 18,8 % del total espanyol. Bon any mal any, si no ens estimessin tant però fossin raonablement justos, el percentatge de la inversió territorialitzada corresponent a Catalunya hauria d’estar entre aquestes dues xifres. El gràfic és parlant.

Durant l'època del senyor Aznar López (pressupostos 1997 – 2004), aquest percentatge va ser, en mitjana, del 12,6 %.

Durant la del senyor Rodríguez Zapatero (pressupostos 2005 – 2011), va ser del 15,0 %.

Quan ha governat el senyor Rajoy Brey (pressupostos 2012 – 2016), la mitjana corresponent a Catalunya ha caigut al 10,6 %.

Units, guanyem, ens diuen. Però no especifiquen qui guanya.


dimecres, de setembre 23, 2015

Independència i Déu

Ara sí que l’hem fet grossa. Resulta que a València, el bisbe-cardenal Cañizares ha convocat rogatives per la unitat d’Espanya. De la mateixa manera que els indis s’encomanaven a Manitú i els cristians, abans que hi hagués l’home del temps, s’encomanaven al Senyor quan feia temps que no plovia, a València s’encomanen a Déu per preservar la sacrosanta unitat d’Espanya. Com si a Déu li importés el més mínim aquesta qüestió.

De la mateixa manera que les rogatives perquè plogués tenien un percentatge d’èxit molt relatiu, és d’esperar també que les rogatives per preservar la unitat d’Espanya tinguin el mateix èxit. Però, de la mateixa manera que un conseller del tripartit, declaradament ateu, es va encomanar a la Moreneta perquè plogués quan hi va haver la darrera sequera a Catalunya, i va ploure, no hem de menystenir la possibilitat que les instàncies superiors escoltin al bisbe de València i els seus fidels.


De manera que recomanaria a les senyores Forcadell i Casals, als senyors Mas, Romeva i Junqueras, i fins i tot a l’entrenador de futbol que tanca la llista de Junts pel Sí, que es vestissin de sac i, descalços, pugessin a peu a Montserrat per fer rogatives per la independència de Catalunya, per contrarestar les rogatives valencianes. L’experiència demostra que si l’èxit de les rogatives a Déu és molt relativa, les rogatives a la Moreneta tenen un èxit assegurat.  

dimarts, de setembre 22, 2015

Malgrat 1915 – Topada de trens

El dia 21 de setembre de 1915 es va produir una topada de dos trens a la vora de Malgrat, segons ressenyava La Vanguardia del dia 24 del mateix mes.


Malgrat 1915 – Carretera de Blanes

La Vanguardia del dijous 23 de setembre de 1915 publicava que la Mancomunitat de Catalunya, presidida pel senyor Prat de la Riba, es va reunir. Un dels temes tractats va ser el referent a la carretera de Malgrat a Blanes. Aquesta carretera va ser l’obra de la seu.


L’extensió del gel marí

Mentre aquí estem atrafegats amb les nostres polítiques locals o amb el problema dels refugiats de les guerres que hem contribuït a que es produeixin, la naturalesa continua al seu ritme indiferent a les nostres misèries.

Així, l’extensió del gel marí àrtic ha arribat al seu mínim anual el passat 8 de setembre, assolint una extensió de 4,34 milions de km2, segons la Universitat de Colorado Boulder.


L’extensió mínima del gel marí àrtic ha anat disminuint, ja que a la dècada dels 80 era de 6,96 milions de km, i els darrers sis anys ha sigut de 4,48 milions de km2, un 35 % menys. Pel que fa a l’extensió màxima, era de 16,04 milions de km2, mentre que els darrers sis anys ha sigut de 14,80 milions de km2, un 8 % menys.

El gel marí àrtic disminueix, en valors relatius, més de pressa a l’estiu que al hivern. És possible que d'aquí a alguns anys, l'Artic quedi lliure de gel a l'estiu.

Si anem a l’altre banda del món, el gel antàrtic ha arribat a la seva extensió màxima el passat 5 de setembre, assolint els 18,45 milions de km2, segons la mateixa universitat.


A l’oceà Antàrtic, al revé que a l'Àrtic, l’extensió del gel marí augmenta: l’extensió mínima mitjana dels anys 80 era de 2,70 milions de km2, i els darrers sis anys ha sigut de 3,17 milions de km2, un 17 % més, mentre que l’extensió màxima, que en mitjana era de 18,62 milions de km2, els darrers sis anys ha passat a 19,26, un 3 % més.

Tot això confirma que el gros del canvi climàtic s’està produint a l’hemisferi nord, i dins de l’hemisferi nord, a les regions polars.

diumenge, de setembre 20, 2015

Pensions i independència

Fa un parell d’anys, el Partit Popular publicava El Dret a Saber. Entre els diferents temes que va tractar hi estava el de que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Com a prova, donava les dades de que la Seguretat Social catalana havia tingut dèficit durant els anys 2010 al 2012, és a dir, que les prestacions (pensions majoritàriament) havien sigut més importants que les cotitzacions.

Com que al conjunt de l’estat també les prestacions havien sigut superiors a les cotitzacions, es va haver de recórrer al fons de pensions que s’havia anat alimentant abans de la crisi per poder anar pagant les pensions. Aquest dèficit ha continuat fins al 2014, segueix aquest any i previsiblement continuarà durant els propers anys fins que aquest fons s’esgoti.

De manera que, si una Catalunya independent no podria, segons el Partit Popular, pagar les pensions, el mateix passarà a Espanya.

Els amics de Junts pel Sí han publicat un full dient que les pensions estan més assegurades en un estat propi, el que en sí no es pot demostrar, com tampoc es pot demostrar el contrari. El que m’ha cridat l’atenció és que també diu que “des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya, mentre que a l’estat espanyol té dèficit”. I això no es correspon a la realitat actual. La Segureta Social té, des de fa uns quants anys, dèficit tant a Catalunya com a Espanya. El dèficit de la Seguretat Social catalana dels anys 2009 al 2011 (darrer any del que es tenen dades) és de 8.051 milions d’euros (suplement econòmic del País del 20.09.2015).

Amb una Catalunya independent, la Seguretat Social catalana seguiria tenint dèficit, encara que l’economia seguís igual. Com que es pot preveure que durant un temps l’economia tindria problemes per mantenir-se al nivell d’abans de la independència, és molt probable que el problema de les pensions s’agreujaria. Per pagar-les, s’hauria de recórrer al seu finançament mitjançant impostos.

Trobo contraproduent que es diguin coses que no es corresponen a la realitat. Des de fa cinc anys, a Catalunya les prestacions de la Seguretat Social són superiors a les pensions. La gent de Junts pel Sí ho saben o ho deurien saber. Dient que, des de que es tenen dades, la Seguretat Social té superàvit a Catalunya o bé ens menteixen o bé demostren que no coneixen la realitat.

En definitiva: Junts pel Sí = gent poc de fiar. Tant poc de fiar com el PP amb els seus pamflets del Dret a Saber. És una llàstima.

divendres, de setembre 18, 2015

Els valors intangibles

Tots hem pogut seguir les mobilitzacions dels ramaders per aconseguir que els industrials lactis no els hi paguin la llet a un preu per sota dels seus costos de producció. Unes mobilitzacions que el govern, escudat en la lliure competència a què ens obliga Europa, contempla, no sé si impassible, però sí, almenys impotent. La lliure competència a la qual estem sotmesos per pertànyer a la Unió Europea impedeix que els països membres puguin actuar sobre els preus. Aquest problema de la llet s'ha accentuat ara que a Europa s'han suprimit els límits a la producció lletera, el que fa que s'hagi produït un excés d'oferta que baixa els preus, i les multinacionals comprin la llet a qui la ven més barata , tant és que sigui francesa, belga, espanyola o holandesa, ja que al cap i a la fi, totes són blanques.

Aquesta competència suposa per als nostres ramaders el tancament progressiu de les seves instal·lacions, el que porta a la ruïna a moltes famílies i fa que el camp quedi cada vegada més desert. És això el que volem: que tots ens anem a la ciutat, deixant un camp desert, sense activitat? Probablement, no.

Fa uns dies, el rector d’Ortigueira va publicar un escrit molt interessant sobre aquest tema. Entre altres coses, destacaré d'aquest escrit dos conceptes: "establir preus justos ha de ser un dret que ha de primar necessàriament", i l'acusació que estem governats pels “dirigents més formats i amb més estudis en macro i en microeconomia, però que són molt poc sensibles a la realitat concreta dels homes i de les dones que els van triar i dels que s’han convertit en depredadors".

La dificultat d'establir polítiques de preu just radica en que les societats de mercat com la societat actual varen aparèixer quan els "valors de canvi" (o sigui, els que es poden valorar en unitats monetàries) van triomfar sobre els "valors intangibles" (els que no es valoren en unitats monetàries). Per exemple, el preu de la llet és un valor de canvi, mentre que que el camp segueixi tenint població o que les famílies segueixin tenint una vida digna és un valor intangible. Aquests valors intangibles no compten per a l'economia neoliberal. Com diu el rector: "l'economia europea s'ha convertit en un monstre al servei d'una cosa deshumanitzadora i assassina".

França és probablement el país que més resistència ha ofert i segueix oferint a aquesta economia neoliberal europea, però per ara amb resultats molt magres. Al principi de la crisi econòmica, el llavors president Sarkozy va crear un grup d'experts per modificar el concepte de Producte Interior Brut (PIB), conscient que no mesura més que els valors de canvi, però que no dóna cap valor als valors intangibles, dels que França és una gran defensora. Per exemple, si es produeix un gran incendi forestal, aquest incendi augmenta, en comptes de disminuir, la riquesa comptable de la nostra societat. Sembla absurd i increïble, però així funcionen els criteris econòmics: per més arbres que es cremin, per més que el paisatge es tenyeixi de negre, per més que els animals morin de manera horrible entre les flames, no es perd cap valor de canvi, perquè el paisatge, els arbres i els animals tenen un valor de canvi nul, mentre que el combustible dels avions i dels vehicles antiincendis té un valor de canvi molt elevat, i els treballs de reconstrucció que es puguin fer posteriorment, també, de manera que, amb cada incendi, el PIB augmenta.

Un exemple de valor intangible el tenim en la llei de la Generalitat que posa traves a la creació de grans superfícies comercials a poblacions petites, per preservar el comerç local, considerat com un bé intangible. El govern central ha recorregut la llei, ja que, d'acord amb la valoració nul·la dels valors intangibles, pot posar pals a les rodes del creixement del PIB.

Cada vegada sembla més clar que, perquè una economia funcioni al servei de la gent i no la gent al servei de li economia, caldrà donar un valor econòmic a aquests valors intangibles que avui en dia no el tenen. Però l'empresa no serà fàcil, ja que el lema imperant en la nostra societat és que, per maximitzar el valor de canvi dels teus productes no has de tenir en compte el valor dels intangibles. Cal tenir clar que fa tres-cents anys van aparèixer les societats de mercat, quan els valors de canvi van triomfar sobre els intangibles, i el benefici (la plusvàlua) va adquirir un poder únic i absolut sobre les accions dels éssers humans. I això és i serà molt difícil, si no impossible, de corregir.

dimarts, de setembre 15, 2015

Europa


Quan, aviat farà trenta anys, vam entrar a la Unió Europea, un, que també tenia trenta anys menys que avui, es pensava que entravem a un club que ens permetria progressar, no només des del punt de vista econòmic, sinó també des del punt de vista polític, democràtic.

Malauradament, les coses no han passat exactament com les esperàvem. Al principi vam rebre diners europeus que ens van permetre de fer passeigs marítims i altres coses d’una utilitat més o menys dubtosa, mentre ens anàvem retardant en la construcció de depuradores i altres investiments que poguessin millorar el nostre medi ambient i modificar l’economia del país. De tots és sabut que es van llençar a les clavegueres la majoria de les ajudes europees a un país, Espanya, tenia un retard econòmic molt marcat. Com que això era Espanya, vam trobar relativament normal que l’administració dels diners es fes d’una manera irracional i contribuís a emplenar les butxaques dels de sempre.

Però el problema es va anar complicant amb la deriva neolliberal d’Europa i amb la creació d’aquest monstre al que anomenem euro. A més, la Unió Europea va anar augmentant els seus membres fins a convertir-se en una entitat totalment ingovernable. No m’estranya gens que molts anglesos en vulguin sortir.

La darrera ha sigut l’elecció del que va ser primer ministre de Luxemburg com a president da la Comissió, quan Luxemburg va “distreure” milers de milions d’impostos que moltes multinacionals haurien d’haver pagat als països on exercien les seves activitats: tot molt europeu i molt solidari.

Europa, d’una manera o d’una altre, va recolzar les guerres d’Irak, de Líbia i de Síria, amb les terribles conseqüències que estem vivint ara mateix, amb el problema dels refugiats de guerra, als que Europa tracta de la manera que veiem un dia sí i l’altre també.

A Europa, com diu la vinyeta d’avui del Roto, tanquem la muralla al perseguit i al que passa gana, mentre l’obrim al banquer i al lladre. Si algun dia Catalunya fos independent (que ho dubto), si us plau, fem com volen fer molts anglesos, i fugim d’aquesta Europa.

El toro de la Vega


Un any més, una colla de salvatges han torturat un toro fins a la seva mort. Això passa, cada any, a la castellana ciutat de Tordesillas, i en diuen “tradició”. He llegit que aquesta tradició ve de que a una noble tordesillana un toro li va matar un fill, i la seva resposta va ser la de que cada any es matés un toro de la manera més dolorosa possible.

Aquest any, la mort del pobre animal ha estat declarada nul·la perquè “s’ha incomplert el reglament”. La tortura, com passava amb la Inquisició, també té els seu reglament.

El que ha matat el toro es diu Fran Alcalá, i, segons els diaris, ja és un ídol local, el que diu molt de com són la majoria dels habitants de Tordesillas.

Mentrestant, un partidari d’aquesta “tradició” ha donat una garrotada a un periodista.

L’alcalde de Tordesillas és membre del Partit Socialista. Una raó de pes per no votar aquest partit, incapaç d’imposar a un dels seus que no permeti ni subvencioni aquesta barbaritat.

Aquesta crueltat castellana és un argument més per fugir d’aquesta Espanya que accepta que es digui que la tortura és cultura.

dilluns, de setembre 14, 2015

Les emissions de CO2 de l’any passat

BP ha publicat el seu Statistical Review of World Energy Report 2015 en el que, entre altres moltes dades, calcula les emissions de CO2 degudes a la combustió de combustibles fòssils.

Aquestes emissions estan calculades amb les següents bases:

Petroli: 73.300 kg de CO2/TJ
Gas: 56.100 kg de CO2/TJ
Carbó: 94.600 kg de CO2/TJ


Amb aquestes bases de càlcul, les emissions de l’any 2014 han sigut de 35.499 milions de tones, un 0,5 % superior a les emissions de 2013 y un 56 % superior a les emissions de l’any 1990.

El primer emissor es la Xina, amb un 27 % de las emissions totals, seguida dels Estats Units, amb un 17 %.


Malgrat 1915 – Nova imatge per l’església

El dimecres 15 de setembre de 1915, La Vanguardia publicava la notícia de la benedicció d’una nova imatge de la Verge del Carme a l’església.


dissabte, de setembre 05, 2015

Malgrat 1915 – Naufragi

La Vanguardia del dimecres 8 de setembre de 1915 portava que van arribar a Barcelona els tripulants d’un vapor que va naufragar. Entre els nàufrags rescatats hi havia dos malgratencs. 


dijous, de setembre 03, 2015

Potser no tots som imbècils

Després d’escoltar les penoses explicacions del senyor Artur Mas sobre el finançament il·legal de CdC (similars a les del senyor Mariano Rajoy sobre el del PP), de sentir a dir al senyor García Albiol que s’havien acabat les bromes al sortir de presentar al Congrés la reforma del Tribunal Constitucional, i de llegir l’article del senyor Felipe González dirigit als catalans, ja havia perdut tota esperança sobre la intel·ligència del personal. Menys mal que els dijous, el senyor Suso del Toro escriu el seu article al Diario.es, que et permet pensar que no tothom és imbècil a aquest país i que encara hi ha algú que no pensa que els seus conciutadans són retardats mentals.

La crisis nacional, disparate a disparate

Hace unos días el periódico El País publicaba en portada una carta A los catalanes de Felipe González y no le hizo ningún favor al expresidente. Decía ser “a los catalanes”, pero no lo era; era contra esos catalanes que quieren la independencia e iba dirigida realmente a los españoles no catalanes.

La carta del expresidente del Gobierno no pretendía que quienes hoy desean independizarse de esta España reconsiderasen su postura sino descalificarlos a ellos y a sus dirigentes ante la ciudadanía española. Porque es imposible que alguien pretenda realmente convencer a otras personas faltándole al respeto y ofendiéndolas. González dice escribirle a personas que participan de lo que llama “lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”. Es decir, a fascistas seguidores de Mussolini o nazis seguidores de Hitler. Escojan ustedes.

Ni que decir tiene que Mussolini y Hitler sumados son el president Mas, que los tiene engañados “el señor Mas engaña a los independentistas y a los que han creído que el derecho a decidir (…)”, y seducidos, ”en realidad tratan de llevaros, ciudadanos de Cataluña, a la verdadera “vía muerta” de la que habla Mas (…)”. Y se pregunta: “¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?” Impresiona que quien fue presidente del Gobierno de España tantos años se refiera a la sociedad catalana de forma tan descalificadora y despreciativa y a la propia Catalunya con tal menosprecio. Es prácticamente imposible que desconozca las características y las capacidades de esa población y de ese país, es imposible que sea tan ignorante, que no haya estado alguna vez allí en tantos años. Hay que entender que los descalifica para ponernos a los demás ciudadanos en su contra.

González hace que resulte incomprensible a estas alturas defender en Catalunya a un PSOE que, empezando por el secretario del PSC, respalda sus palabras. Y desde luego nadie que viva allí y que no esté cegado por la ideología o la ira puede compartir tales disparates, aunque cuesta ser ciudadanos libres y no súbditos engañados en medio de esta guerra sucia. Las mentiras contra el rival pretenden despertar animadversión personal, destruyen la democracia y son formas de la política autoritaria, que utiliza el odio para conservar el poder.

González se muestra como alguien perdido en la historia, o más bien en su historia, y tan desorientado que hace daño a ese país al que dice querer servir. Le falta al respeto al mismo cargo que ejerció y que invoca cuando ofende a una parte de la población a la que representó y sobre la que gobernó, pero también nos ofende a los demás cuando nos toma por tontos. Su propósito de hacer propaganda innoble y no de razonar es tan evidente que no corresponde siquiera entrar a discutir el resto del argumentario de su carta, es pura guerra ideológica contra una facción contraria.

Es, por ello, lógico que ni siquiera se moleste en situar un asunto de Estado tan complicado y delicado en su verdadero contexto, en la dialéctica entre una parte de la ciudadanía catalana, que excede con mucho a los nacionalistas, y los poderes económicos, políticos y administrativos que detentan el Estado desde Madrid. Se puede estar de acuerdo o no con una parte u otra en un conflicto que comienza con boicots y recogidas de firmas anticatalanistas, que acabó con la sentencia del Constitucional por un voto y que desencadenó la rabia casi unánime de los catalanes que vieron como se cerraba cualquier camino a ser reconocidos como nación dentro de esta España. Pero la consecuencia es la crisis de Estado a la que se ha llegado.

La utilización por parte de la derecha española del nacionalismo españolista frente al nacionalismo catalanista, acompañado en parte por el PSOE en distintos momentos, ha conducido a un camino sin salida en el que el PP y el Estado se parecen mucho y en el que la máxima institución jurídico política, el Tribunal Constitucional, no solo se ha transformado en un instrumento puramente político sino que, además, está al servicio de un partido.

González avisa a los catalanes, pero también nos avisa a los demás: “Pueden creerme. No conseguirán, rompiendo la legalidad, sentar a una mesa de negociación a nadie que tenga el deber de respetarla y hacerla cumplir”. Se refiere a los actuales gobernantes, Rajoy, Fernández Díaz y al candidato del PP en Catalunya, García Albiol. Éste ya ha sacado la porra partidaria, es decir su Tribunal Constitucional. Su advertencia es tan ominosa como clara: “La broma se ha terminado”. Y es que, primero, hay que destruir la imagen del enemigo y, a continuación, se le golpea y se le mete preso. Ahora van a por éstos, aguarden en sus casas que ya vendrán por los demás.

Omitir, como hace González, esa cadena de hechos anteriores y ese contexto para tratar de ese conflicto es engañar descaradamente. Como lo es presentarse como valedor del reconocimiento político de Catalunya dentro de España. Además de hemerotecas, algunas personas tenemos algo de memoria y recordamos, por ejemplo, el 23F, lo que se pactó con los golpistas y sus consecuencias. Cualquier relato de lo ocurrido en esos días que omita que tras el golpe de Estado González y Guerra pactaron con la UCD de Leopoldo Calvo Sotelo la reforma del reglamento del Congreso, para que el grupo parlamentario del PSC se disolviera en el del PSOE, y que su Gobierno redactó inmediatamente una ley para disolver políticamente la autonomía, la LOAPA, que el propio Tribunal Constitucional de entonces declaró inconstitucional (aún no era el de Rajoy y Albiol).

La maniobra de hace unos meses para formar una coalición PP-PSOE no funcionó, la dirección actual será lo que sea pero vio que suponía su inmolación inmediata y la del propio partido, pero los entendimientos de hierro en torno de tres puntos, la Corona, el sistema de poder económico vigente y la estructura del Estado controlado desde la corte es evidente que existen.

Pero esos pactos de hierro no ocultan la evidencia: el fracaso del Estado. Y, lo más profundo y de dimensión histórica, el fracaso nacional español.

¿En qué momento comenzó esta crisis de Estado, en la segunda legislatura de Aznar, con el boicot al cava, cuando Rajoy comenzó a recoger firmas contra los catalanes, cuando Guerra sacó el cepillo, cuando tres magistrados del Constitucional acudieron a fumarse un puro al ruedo ibérico de la Maestranza sevillana, cuando Albiol entró en el Constitucional…?

¿Pero es que no hay otra España? ¿Y no la habrá nunca, es imposible? Pues entonces…

diumenge, d’agost 30, 2015

Els preus del petroli

Fa uns dies, La Vanguardia publicava un article sobre el preu del petroli. Tenia dos conceptes:

-         La baixada actual de preus és la més important des de fa 29 anys. Podem veure al gràfic que l’any 2008 hi va haver una baixada més important, de més de 140 $/barril a menys de 40, mentre que ara la baixada ha sigut de 110 a 40/50 $/barril

-         El petroli baixarà, molt probablement, fins a 10 $/barril. Això, ningú ho sap. Tant pot pujar com baixar encara més. Si baixa molt més del preu actual, serà molt mala senyal, ja que voldria dir que anem cap al col·lapse de l’economia.

En resum, un article ple d’incongruències. Es veu que va ser escrit el mes d’agost, on els especialistes del diari estaven de vacances.

Aquí podem veure el gràfic del preu del petroli Brent, el preu de referència a Europa, des de l’any 1987 (font: EIA, Agència Internacional de l’Energia)


El 3% de Convergència


A finals de febrer del 2005, ara fa deu anys i mig, el President Maragall pronunciava la cèlebre frase, referint-se a CiU: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. El President no tenia proves del que deia, pel que va retirar la seva acusació.

Ara, deu anys i mig després, la guàrdia civil entra a escorcollar una fundació de Convergència de Catalunya, CatDem, i la mateixa seu del partit, ja que cada vegada és més evident que alguna cosa hi havia de veritat a les paraules del President Maragall. La resposta de la part dels convergents no pot ser més pobre: “volen influenciar les eleccions del 27 de setembre”. Tenen raó, l’escorcoll s’ha fet ara, i no abans ni després, per influenciar el resultat de les eleccions, però això era d’esperar. Però aquest fet és secundari, ja que el problema és que, des de fa deu anys, es tenen sospites cada cop més fundades de que Convergència s’ha finançat il·legalment, enriquint de passada a alguns dels seus, sense que cap dels dirigents del partit hagi fet res per esclarir la veritat ni per evitar que això es continués produint. I, davant de tots els dirigents, el President Mas.

De la mateixa manera que considero indigne que el President del Govern central sigui sent en Rajoy, ja que era sabedor (o hauria d’haver-ho sigut) del finançament irregular del Partit Popular, i no solament no ha fet res per impedir-lo, sinó que l’ha negat reiteradament, considero indigne que el President Mas segueixi davant del Govern català, per les mateixes raons.

Ni el Partit Popular ni Convergència de Catalunya han estat condemnats per finançament irregular. Però ni un ni l’altre han presentat proves de que, havent-hi hagut molt probablement, per no dir segurament, finançament irregular als seus respectius partits, han actuat per denunciar-lo i per corregir-lo. Els seus presidents, doncs, haurien de dimitir. Encara que l’un sigui President del Govern espanyol i l’altre President del Govern català.

L’entrada de la guàrdia civil a una fundació relacionada amb Convergència i a la seva seu ha sigut planejada per entorpir les eleccions del 27 de setembre, però el fons de la qüestió és la irregularitat del finançament d’un partit polític, que els seus responsables no han sabut ni volgut denunciar i corregir. Això és el que realment posa pals a les rodes de les properes eleccions.

diumenge, d’agost 23, 2015

Malgrat 1965 – Atropellament mortal i torneig de bàsquet

La Vanguardia del diumenge 22 d’agost del 1965 portava dues notícies sobre Malgrat: la d’un atropellament mortal i la de la celebració d’un torneig de bàsquet.



Malgrat 1965 – Elecció de la Pubilla

El divendres 20 d’agost del 1965, el corresponsal de La Vanguardia, en Francesc Mateu Vergés, publicava la ressenya de l’elecció de la Pubilla 1965.