El dilema

La llarga sessió de debat de política general del Parlament de Catalunya s’ha acabat. Menys mal, ja que ha estat d’un avorriment total, petri. No criticaré el discurs del president que, com gairebé sempre, ha estat una llista de tot el que el govern de Catalunya a ha fet de bo des que ell el presideix, oblidant el que no ha fet o el que ha fet malament. Fins aquí, res a dir. Es el que s’acostuma a fer.

M’interessava el que el president diria sobre el futur de Catalunya, ara que sembla que el model autonòmic de la constitució actual comença a estar esgotat. Si ens parlaria d’un federalisme asimètric, tan car a l’ex-president Maragall, si ens parlaria d’un camí cap a la independència, tema tan car al vicepresident Carod i als seus boys. No, el projecte de futur que té el president Montilla per Catalunya és el d’acabar amb el dilema Catalunya – Espanya.

El líder de CiU va aprofitar l’ocasió per contestar-li que el dia que no existeixi aquest dilema, Catalunya haurà desaparegut.

He quedat més aviat poc satisfet. Què vol dir això d’acabar amb el dilema Catalunya – Espanya? Dilema és haver de decidir entre vàries coses, dues en el nostre cas. No hi ha dilema quan no s’ha de decidir entre aquestes dues coses. Es a dir, ja no hi haurà dilema quan:

- Catalunya hagi estat absorbida per Espanya, i sigui una regió més.

- Catalunya sigui independent d’Espanya.

- S’hagi trobat un encaix entre Espanya i Catalunya vàlid per la majoria.

Es a dir, que el futur que ens proposa el president és molt poc clar, ja que totes les opcions hi caben.

El senyor Mas, pel que dedueixo, ha reduït l’expressió presidencial al primer cas. Té raó, llavors, en pensar que la Catalunya diferent de la resta d’Espanya ja no existirà. Però no ens ha donat tampoc la seva perspectiva de futur.

En quant a ERC, dient que Espanya és un llast, no ens diu res del futur que vol ni de com pensa arribar-hi.

Un, en la seva pobre ignorància, pensava que els líders polítics, a més de resoldre els problemes de gestió, devien tenir un projecte de país, sobretot a un país com el nostre que no acaba de trobar el seu lloc ni dins ni fora d’Espanya. Un, amb el seu optimisme infantil, esperava que els líders polítics haurien aprofitat el debat sobre política general per explicar-nos la seva visió d’on volen conduir el país, i de com pensen fer-ho. Però, com sempre, ha estat decebut.

I és que haig d’arribar a la trista conclusió que, ni els uns ni els altres tenen la més punyetera idea del què volen en aquest assumpte. Potser el catalanisme és això, una indefinició. Si és el cas, estem ben apanyats.

Molt criticar els altres, em diu en Janí, però no veig que tu proposis quelcom de concret.

Si vols que et digui el que penso, Janí, li responc, és molt senzill: una confederació entre Espanya, el País Basc i Catalunya, amb Parlaments independents, on compartiríem només el Cap de l’Estat i les forces armades, el tot integrat dins de la Unió Europea. D’aquesta manera, ningú podria dir que Catalunya es separa d’Espanya, i podríem trobar més fàcilment camins per entendre’ns que reclamant pura i durament la independència.

I la lliga de futbol, la continuarem disputant dins de la lliga espanyola o en tindrem una de pròpia?, pregunta en Janí.

Probablement aquest sigui el punt més delicat de la meva proposta. No veig el Barça disputant només una lliga catalana i seguint sent una gran equip. Aquest detall pot tirar per terra qualsevol intent de canviar la situació actual.