Efectivament, demà 4 d’octubre farà justament cinquanta anys que el primer sputnik va alçar el vol per girar al voltant de la Terra, començant el que es diu, pomposament, l’era espacial.
Ho recordo ara amb una certa enyorança, no per la proesa realitzada pels russos, que tant va espantar el món occidental (si són capaços de llençar un satèl•lit a l’espai, es deia, també poden tirar-nos una bomba atòmica pel damunt), sinó de la manera com vaig viure la situació, en plena època de la que es va anomenar, llavors, la grip asiàtica.
Feia poc que el curs havia començat. Jo estudiava cinquè de batxillerat. La grip asiàtica va arribar, i el nombre d’alumnes a les classes del col•legi on estava intern es va anar aclarint. Els uns darrere dels altres anaven caient, i a mesura que queien, se’n tornaven a casa seva, ja que la infermeria del col•legi era incapaç d’engolir tanta malaltia junta. Trobant-me bé, em varen dir que la millor manera d’aparentar tenir febre era la de posar-se uns papers secants als peus. Així ho vaig fer, i la recepta ve ser radical. Al cap de dos dies, un pare d’un altre de Malgrat que tenis cotxe, va venir a buscar el seu fill, malalt, i, de passada, em va dur a mi cap a casa, ja que els meus pares no m’havien pogut venir a buscar perquè els trens no funcionaven. Recordo que havia plogut molt, i que varem tenir problemes per passar Arenys, on la riera s’havia desbordat. El problema va ser que els papers secants dels peus no eren la causa de la meva febre, sinó que, com es deia llavors, jo també havia llepat.
Vaig passar uns dies relativament dolents. Recordo que vaig delirar i tot. Poc a poc em vaig anar posant bé, i va ser llavors quan em vaig assabentar del sputnik. Per la ràdio sentia el bip bip del satèl•lit, que posaven relativament sovint. Estirat al llit, vaig assistir al naixement de l’era espacial, el que no era pas massa gloriós per la meva part.
Quinze dies més tard, vaig tornar al internat. Mentrestant, als que havien resistit o que havien tornat abans que jo, els hi havia explicat els nombres complexes, de manera que els vaig haver d’estudiar sol. Em va costar molt entendre que carai eren aquest nombres. De cop i volta, els vaig veure clar, com en una inspiració. Probablement d’aquesta descoberta en solitari em va venir l’afició per les matemàtiques.
I així, amb una barreja de nombres complexes, de grip asiàtica i d’exploració espacial, fa cinquanta anys vaig passar aquell mes d’octubre de l’any 1957, probablement un dels que recordo més clarament. Tenia, llavors, quinze anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada