La proposició de jubilar-se als 67 anys

Comencem pel començament: cada vegada hi haurà més jubilats, mentre que la quantitat de gent que cotitza a la Seguretat Social quedarà, previsiblement, estancada en uns 20 milions de persones. Ens diuen que d’aquí a deu anys, el nombre de jubilats passarà dels 8,5 milions actuals als 10 milions (i a 17 milions l’any 2.050). A primera vista, això vol dir que, o bé s’hauran d’augmentar les cotitzacions, o bé s’hauran de rebaixar les pensions, o bé s’haurà de dedicar una part del pressupost de l’estat a les pensions de jubilació, el que vol dir augmentar els impostos.

Fins aquí, res a dir: tot això sembla lògic. Però, la decisió d’augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys és una bona solució? Econòmicament, i sempre a primera vista, sembla que no hi ha cap dubte, ja que l’augment de dos anys de vida laboral equival a una rebaixa important de les pensions que s’hauran de pagar. Però, i socialment, és una mesura justa?

El que s'ha de començar a veure és que les diferències de longevitat per classe social són enormes. Així, la diferència d’anys de vida entre una persona pertanyent al tram de renda més baixa del país (els més pobres) i al tram superior (els més rics) a Espanya és ni més ni menys que de deu anys. Als Estats Units aquesta diferència és de quinze anys i a la mitjana dels països de la UE-15 és de set. Aquestes diferències de longevitat es deuen a que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la que es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de cinc anys) té, als seixanta anys, el mateix nivell de salut que té un banquer o una persona de professió lliberal als setanta anys. Aquests últims sobreviuran, en mitjana, deu anys al primer. És profundament injust demanar-li al primer que continuï treballant dos anys més per pagar les pensions dels segons, que li sobreviuran deu anys. Retardar l'edat de jubilació a tota la població treballadora sense més, és una mesura que perjudica les classes populars per beneficiar a les classes que viuen més anys, que són les que tenen més rendes.

Anem ara a la part econòmica de l’afer. Si suposem que un dia o un altre sortirem d’aquesta crisi, i que l’augment de la riquesa nacional augmentarà a un ritme net de només un 1 % per any, el PIB passarà dels 1,04 bilions d’euros actuals als 1,16 bilions l’any 2.020 (en euros constants) i als 1,56 bilions l’any 2.050. Actualment, les pensions representen un 8,5 % del PIB. L’any 2.020, les pensions, si es mantenen les condicions actuals, passaran dels 88.000 milions d’euros actualment a 88.000 x 10 / 8,5 = 104.000 milions (recordem que parlem d’euros constants), calculats multiplicant l’import actual de les pensions pels 10 milions de pensionistes de l’any 2.020, i dividint pels 8,5 milions de pensionistes actuals. Aquesta quantitat representa un 9 % del PIB del 2.020, i sembla perfectament assumible.

Fent el mateix càlcul pel 2.050, les pensions seran, en euros constants, de 88.000 x 13 / 8,5 = 135.000 milions, que representaran un 8,6 % del PIB.

Si fem el càlcul invers podrem trobar el creixement del PIB necessari per finançar les pensions l’any 2.050 si el nombre de pensionistes arribés, no a 13 milions, sinó a 15 milions: les pensions serien de 88.000 x 15 / 8,5 = 155.000 milions. Perquè aquestes pensions no passessin del 9 % del PIB, faria falta un PIB de 155 / 0,09 = 1,73 bilions d’euros, que s’obtindria amb un creixement anual del PIB del 1,25 %.

De la mateixa manera, si el nombre de pensionistes arribés a 17 milions l’any 2.050, la quantitat per pensions que faria falta seria de 88.000 x 17 / 8,5 = 176.000 milions. Perquè aquesta quantitat no sobrepassi el 9 % del PIB, farà falta un PIB de 195 / 0,09 = 2,0 bilions d’euros, que s’obtindrien si el creixement anual fos del 1,6 %


Conclusions

1. El ratio entre pensionistes i cotitzants no és l’únic criteri econòmic per determinar si el sistema de pensions es pot sostenir: l’altre criteri, a la meva manera de veure més important, és el de mantenir el percentatge de pensions sobre el PIB.

2. Seguint aquest criteri, només un creixement del PIB pot assegurar les pensions futures. Amb un creixement del 1 % es podrien pagar les pensions de 13 milions de pensionistes, amb un creixement del 1,25 % les de 15 milions, i amb un creixement del 1,6 %, les de 17 milions.

3. Si es parla d’augmentar l’edat de jubilació, convé mirar molt bé l’esperança de vida que tindran, quan arribin a aquesta edat, les diferents capes de la població, no fos que el retard de l’edat de jubilació dels pobres pagués la pensió dels rics, el que seria, penso, profundament injust.