dijous, de maig 13, 2010

La festa s’ha acabat

Finalment, sembla que el de Lleó ha vist les orelles al llop. El que tothom sabia i el que ell ignorava, que Espanya estava en una situació de fragilitat extrema, ho ha acabat descobrint gràcies a uns “amics” que, aquest darrer cap de setmana, l’hi han explicat. I, per si no ho acabava d’entendre, l’han amenaçat. I el de Lleó, amb una cara compungida, ha començat a dir el que farà. I és que la festa s’ha acabat, i que ara ens toca pagar els deutes que, entre els uns i els altres, hem anat acumulant aquests darrers quinze anys, anys en que hem estirat més el braç que la màniga.

I així es congela al pensionista, s’abaixa el sou al funcionari, es suprimeix la possibilitat de jubilar-se als 61 anys si es contracta un jove, no hi haurà més xecs pel nadó, es tornen a abaixar els medicaments, es disminueix l’ajuda al desenvolupament, es retallen els pressupostos d’autonomies i ajuntaments, es retarden moltes obres públiques. Un estalvi suplementari de 15.000 milions d’euros al pressupost de l’estat d’aquí a final de l’any que ve, equivalent al 1,5 % del PIB.

Aquestes noves mesures s’han d’afegir als augments d’impostos (IVA, interessos, anul•lació de la deducció de 400 €) i a la primera disminució de la despesa en medicaments.

Però això no ha fet més que començar. Per arribar als 50.000 milions d’euros que l’estat (incloent autonomies i administracions locals) ha d’estalviar abans del 2013 queda encara molt per retallar. L’època de sang, suor i llàgrimes per la majoria del personal acaba de començar (en realitat, ja fa dos anys que ha començat, però, fins ara, només se’n havien adonat els que han anat perdent la feina)

Per ara, els que més protesten són els funcionaris. Es queixen de que sempre se’ls congela el sou. La veritat és que el sou dels funcionaris el va congelar el govern del senyor González (1991 – 1993) i el del senyor Aznar (1997). El que no diuen és que, encara que tinguin el salari congelat, la massa salarial segueix augmentant, pels triennis i per les promocions. Això, que tothom que hagi gestionat nòmines ho sap prou bé, els sindicats no ho diuen ni volen que es sàpiga.

Avui dia no es sap quantes persones treballen per l’estat. Si agafem el personal que treballa directament per l’estat, les comunitats autònomes i les corporacions locals, hi ha 2.659.010 persones, del que 583.447 treballen per l’administració de l’estat, 1.345.577 per les comunitats autònomes, 627.092 pels ajuntaments i 102.894 a les universitats. A les comunitats autònomes hi ha 539.669 persones a la docència no universitària, 491.107 persones a la sanitat, 252.265 per a les conselleries i organismes, 38.710 persones per la justícia i 23.856 persones a les forces de seguretat.

Però l’enquesta de població activa parla de 3,1 milions de persones. I és que a la llista anterior no hi figuren: els alts càrrecs de les tres administracions (una central, 17 autonòmiques i 8.000 municipals), els diputats i senadors, els que presten els seus serveis en els òrgans constitucionals i en el Consell d'Estat, el personal de reserva de Defensa, Guàrdia Civil i Policia Nacional, el personal del Centre Nacional d’Intel•ligència (CNI), i el que és important, ni els efectius del miler llarg d'empreses públiques empresarials de l'Estat (incloses RTVE i les dels ministeris), de les comunitats autònomes i dels ajuntaments, que han trobat amb aquest sistema de crear societats anònimes una fórmula per treure de la comptabilitat partides de dèficit (tenen comptabilitat pròpia) que no incrementen el deute públic. Això ens dona una lleugera idea de com a Espanya, igual que a Grècia, els comptes públics estan “maquillats”. El que és equivalent a un malbaratament important i totalment fora de control (i manca de control = corrupció!)

La nòmina dels empleats públics “reconeguts” com a tals de l’any 2009 va ser de 124 miliards d’euros. Un cop descomptades les cotitzacions a la seguretat social, es queda en uns 90 miliards. La reducció pressupostada és doncs, de 4.500 milions per any ple, i de la meitat per l’any 2010.

Però el problema és que el nombre d’empleats públics no para de créixer. Ha augmentat en més de 100.000 des de l’any 2007 fins ara: 20.000 a l’estat central, 60.000 a les autonomies, 13.000 a l’administració local i 7.000 a les universitats. Si s’hagués mantingut constant ens estalviaríem 3.000 milions per any. A la figura podem veure com han anat augmentant les despeses de personal. Ens podem preguntar la raó d’aquest augment en una època de crisi, però no hi haurà cap resposta racional; s’ha augmentat per pura inèrcia. A Malgrat, per exemple, l’any 2005 l’ajuntament tenia una plantilla de 172 persones, l’any 2007 de 191, i avui en té 212: algú ens pot explicar per fer què?

Ja hi ha moltes veus que protesten perquè sempre paguen els plats trencats els mateixos, quan la culpa de la crisi no és seva. Acusen els bancs i les finances. Tenen raó en part, però no tota la raó: sense un endeutament frenètic del personal, la crisi hauria sigut molt menys acusada a Catalunya i a Espanya, i no hauríem arribat a la crítica situació actual.

També són culpables els que varen enredar al personal, pregonant que “España va bien” i que teníem una “economia de champions league”, quan l’immens dèficit per compte corrent anunciava el desastre. Un parell de llestos. Un parell d’ignorants, que ens han ficat en uns plans faraònics d’inversions amb cap o molt poca rendibilitat, plans que s’han empassat milers de milions d’euros, i que continuen...

Com a Grècia, amb les mesures preses fins ara no n´hi haurà prou. Es molt probable que ens quedin encara uns quants anys de penúria, de sous i pensions curts i d’impostos llargs. Per sortir-ne hem d’estar preparats per poder augmentar la productivitat, i això és un procés molt llarg. La gent ha d’estar preparada per guanyar-se la vida amb feines de més valor afegit i, des de que els socialistes varen espatllar l’ensenyament, fa més de vint anys, cada vegada ho hem estat menys. I ara són els conservadors els que no volen col•laborar a sortir del forat amb l’excusa que l’ensenyament s’ha de fer en castellà. Com si ensenyar malament en castellà fos millor que ensenyar bé en qualsevol altre llengua.

Als que, per raons d’edat, hem viscut la crisi del 59 i les successives del petroli, tot això no ens ve de nou. Es més, podem pensar que aquesta crisi serà finalment beneficiosa. Però ens ho haurem de suar molt. I em temo que a molta gent, això de suar no els farà massa gràcia. I a molts polítics locals, això de gestionar pressupostos a la baixa els dissuadirà de presentar-se a les properes eleccions, ja que en són incapaços.

3 comentaris:

Neus ha dit...

Una anàlisi molt interessant feta amb rigor.

Anònim ha dit...

És curiós observar com ara recau sobre el funcionari la major part de la responsabilitat de tot el que passa. No nego que sigui un grup inflat i de baixa productivitat, ni pretenc albar-ne les excel.lencies, que alguna en deuen tenir... però les causes de la crisi son més profundes, més diverses i de més difícil solució.
Les mesures preses pel govern Zapatero són pròpies de governs d'extrema dreta... això va dir-ho ahir dijous l'economista Arcadi Oliveras a la Biblioteca de Malgrat. A més va afegir que era un titella en mans dels grups financers nacionals i internacionals, com la Merkel o l'Obama...que son els que dissenyen veritablement les polítiques econòmiques mundials. Un darrer detall: bona part dels diners que els països europeus destinaran a Grècia acabaran a les caixes fortes dels grans bancs alemanys que s'han dedicat a comprar quantitats ingents de deute públic grec quan encara tenia un interès baix i que ara ha pujat considerablement.
Todo atado y bien atado.

Anònim ha dit...

Un aclariment: la Merkel i l'Obama també són titelles dels grups econòmics.