“La reforma és bona i justa”, replica el president del govern.
D’una banda i de l’altra, molta demagògia. Si miréssim el que diu la reforma potser podríem tenir una opinió amb més fonament. Ho farem d’una manera molt resumida.
Començarem pel principi, que són les indemnitzacions per acomiadament: un acomiadament improcedent d’un treballador fix s’indemnitzava amb 45 dies de sou per any treballat, amb un màxim de 42 mesos. Ara s’indemnitza amb 33 dies per any treballat i un màxim de 24 mesos. Si l’acomiadament era objectiu, s’indemnitzava al treballador amb 20 dies per any treballat, i un màxim de 12 mesos; ara s’amplien els motius d’acomiadament objectiu, afegint-hi les pèrdues actuals o previstes i la disminució de les vendes durant tres trimestres consecutius.
Tenint en compte que a molts altres països la indemnització és de 20 dies per any treballat amb un màxim de 24 mesos, la reforma sembla correcta, però insuficient, ja que quan una empresa va malament, en comptes d’acomiadar alguns empleats, amb indemnitzacions massa elevades, li pot sortir més econòmic fer fallida o suspensió de pagaments: així han tancat moltes empreses. Però, tenint en compte que la comptabilitat de les empreses pot ser molt “creativa”, les pèrdues o la disminució de les vendes es poden maquillar fàcilment, i, tenint en compte que hi ha dues indemnitzacions, l’empresari pot elaborar estratègies comptables per acomiadar alguns empleats a un cost inferior. Si hi hagués una única indemnització, com passa a molts països europeus, no hi hauria aquest problema.
Contractes: es poden deduir 3.000 euros per jove contractat. Si un empresari no té perspectives d’augmentar el seu negoci, substituirà el treball dels adults pel dels joves. Els subsidis no han creat mai ocupació.
Es creen nous tipus de contractes, quan s’haurien d’haver reduït dràsticament, per anar eliminant les enormes diferències entre els treballadors amb contracte fix (molt protegits) i els treballadors amb contracte precari (sense cap protecció). No s’ha fet, i és probablement el més dolent d’aquesta reforma.
Convenis: els convenis d’empresa seran prioritaris sobre els provincials, autonòmics o estatals. Fins ara, era una anomalia que els sous, els incentius, els horaris, els sistemes d’avaluació, etc., es discutissin a un nivell que no fos el de l’empresa, com es fa per tot arreu. El cafè per tots ha fet tancar moltes empreses que haurien pogut subsistir amb unes condicions pactades localment.
Per altra banda, s’elimina el que s’anomena com “ultraactivitat” (un conveni que caducava seguia indefinidament en vigor mentre no se’n signava un de nou). La mateixa idea de “ultraactivitat” és absurda, de manera que està molt bé que es limiti el temps de discussió d’un nou conveni.
En resum, una llei necessària, encara que lluny de ser perfecta. Una llei s’avalua segons la manera com pot resoldre els problemes plantejats, no amb eslògans.
Finalment, algunes consideracions sobre el mercat de treball:
- a Espanya, durant la darrera dècada, la productivitat ha crescut un 5 % i els sous un 38 %, mentre que a Alemanya, durant el mateix període, la productivitat ha crescut un 13 % i els sous un 12 % (La Contra de la Vanguardia del dia 10 de febrer)
- entre el 1997 i el 2008, prenent com a base 100, el cost laboral per unitat de producte ha passat a Alemanya al 103 %, a Espanya al 135 % i a Itàlia al 140 % (suplement econòmic de la Vanguardia del dia 19 de febrer)
- amb la globalització econòmica mundial s’han incorporat al mercat de treball 1.500 milions de treballadors (xinesos, indis, coreans, sud-americans, etc) amb un cost molt inferior al nostre. És il•lusori pensar que aquesta incorporació no té cap conseqüència sobre les relacions laborals d'aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada