Setze científics han publicat un article sobre el canvi climàtic al The Wall Street Journal del 27 de gener passat. Entre ells, Claude Allegre, antic ministre d’educació francès i autor del llibre L’Imposture Climatique.
No hi ha cap argument científic de pes per prendre mesures dràstiques per "descarbonitzar" l'economia mundial.
Un candidat per a un càrrec públic en qualsevol democràcia moderna pot haver de plantajar-se què s’ha de fer, si és que s’ha de fer alguna cosa, respecte de l’escalfament global. Aquests candidats han d'entendre que l'afirmació, tantes vegades repetida, de que gairebé tots els científics demanen que es faci alguna cosa espectacular per aturar l'escalfament global, no és certa. De fet, un gran i creixent nombre de científics i enginyers no estan d'acord de que es necessitin accions dràstiques contra l'escalfament global.
El mes de setembre passat, el premi Nobel de física Ivar Giaever, un partidari del president Obama a les últimes eleccions, va renunciar públicament a formar part de la Societat Americana de Física (APS), amb una carta que comença així:
"No renovo (el ser membre de la Societat) perquè no estic d’acord amb la declaració de la política d’APS: "L'evidència és incontrovertible: L'escalfament global és real. Si no s'adopten accions de mitigació, és probable que ocorrin trastorns significatius pels sistemes físics i ecològics de la Terra, pels sistemes socials, per la seguretat i per la salut humana. Hem de començar a reduir ara mateix les emissions de gasos d'efecte hivernacle." A l'APS es troba bé que es discuteixi si la massa del protó canvia a través del temps i com es comporta un multi univers, però l'evidència de l'escalfament global no pot discutir?"
Malgrat una campanya internacional que ja fa dècades que dura per imposar el missatge de que l’augment de la quantitat del "contaminant" diòxid de carboni acabarà destruint la civilització, un gran nombre de científics, molts molt importants, comparteixen les opinions del Dr Giaever. I el nombre de científics "heretges" està creixent cada any que passa. La raó és una col•lecció de fets científics que són tossuts.
Potser el fet més incòmode és la manca d'escalfament global des de fa més de 10 anys. Això és conegut pels partidaris de l’escalfament, com es pot deduir dels papers del "Climategate" del 2009, llegint el correu electrònic del científic expert en clima Kevin Trenberth: "El fet és que per ara no podem explicar aquesta manca d'escalfament, i això és una vergonya." Però aquesta manca d’escalfament només existeix si un es creu els models en els que les “retroalimentacions” del vapor d’aigua i dels núvols amplifiquen moltíssim el petit efecte del CO2.
La manca d'escalfament durant més d'una dècada (de fet, un escalfament menor del que preveu el Panell Intergovernamental de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC) des de que fa 22 anys va començar a publicar projeccions de l’augment de la temperatura) suggereix que els models han exagerat enormement la quantitat d'escalfament que pot causar l’augment de la concentració de CO2. Davant d'aquesta dificultat, els que promovien les alarmes han canviat la seva matraca sobre l'escalfament per la de les temperatures extremes, i així poden atribuir al CO2 qualsevol cosa estranya que passi al clima.
El fet és que el CO2 no és un contaminant. El CO2 és un gas incolor i inodor, que cada un de nosaltres exhala en concentracions importants, i un component clau del cicle de vida de la biosfera. Les plantes es comporten millor amb més CO2, de manera que els operadors d’hivernacles sovint augmenten les concentracions de CO2 d’un factor de tres o quatre, per aconseguir un creixement millor. Això no és sorprenent ja que les plantes i els animals van evolucionar quan les concentracions de CO2 eren 10 vegades més importants que les d’ara. Varietats millors de plantes, fertilitzants químics i una gestió agrícola més eficaç han contribuït al gran augment dels rendiments agrícoles del segle passat, però és gairebé segur que una part d’aquest augment va venir del CO2 addicional de l'atmosfera.
Encara que el nombre de científics públicament dissidents augmenta, molts joves científics diuen en veu baixa que també tenen seriosos dubtes sobre el missatge oficial sobre l'escalfament global, però que tenen por de parlar per por de no ser promoguts, o alguna cosa pitjor. I tenen bones raons per preocupar-se. El 2003, el Dr Chris de Freitas, l'editor de la revista Climate Research, es va atrevir a publicar un article, revisat per especialistes, amb la conclusió políticament incorrecte (però la conclusió era correcta) de que el recent escalfament no és inusual en el context dels canvis climàtics dels últims mil anys. La institució internacional de partidaris de l’escalfament van fer ràpidament una campanya dirigida a destituir el Dr. de Freitas del seu lloc de treball editorial i a acomiadar-lo del seu treball a la universitat. Afortunadament, el Dr De Freitas va ser capaç de mantenir el seu lloc de treball a la universitat.
Aquesta no és la manera com se suposa que la ciència ha de funcionar, però ja ha passat altres vegades, per exemple, en el període en el que Trofim Lysenko havia segrestat la biologia a la Unió Soviètica. Els biòlegs soviètics que van dir públicament que creien en els gens (que Lysenko deia que eren una ficció burgesa) van ser acomiadats dels seus llocs de treball. Molts van ser enviats als gulags i alguns van ser condemnats a mort.
Per què hi ha tanta passió per l'escalfament global, i per què s'ha convertit en un tema tan molest, que la Societat Americana de Física, de la qual el Dr Giaever va dimitir fa uns mesos, va negar la sol•licitud aparentment raonable de molts dels seus membres d’eliminar la paraula "incontrovertible"de la seva descripció d'un problema científic? Hi ha diverses raons, però un bon lloc per començar és la vella pregunta "cui bono (a qui beneficia)?" O la seva actualització moderna, "Segueix els diners".
L’alarmisme sobre el clima aporta grans beneficis per a molts, proporcionant fons governamentals per a la recerca acadèmica i proporcionant una raó perquè les burocràcies governamentals vagin creixent. L’alarmisme també ofereix una excusa als governs per augmentar els impostos, per augmentar els subsidis (finançats pels contribuents) per a les empreses que saben com funciona el sistema polític, i són un atractiu per fer grans donacions a fundacions de caritat que prometen salvar el planeta. Lysenko i el seu equip van viure molt bé, i defensaven ferotgement el seu dogma i els privilegis que els aportava.
Parlant en nom de molts científics i enginyers que han estudiat acuradament i de forma independent la ciència del canvi climàtic, tenim un missatge a qualsevol candidat a un càrrec públic: No hi ha cap argument científic urgent per prendre mesures dràstiques per "descarbonitzar" l'economia mundial. Fins i tot si un accepta les prediccions climàtiques exagerades del IPCC, les polítiques agressives per regular els gasos d'efecte hivernacle no es justifiquen econòmicament.
Un estudi recent sobre una àmplia varietat d'opcions polítiques, fet per l'economista de Yale William Nordhaus, va demostrar que el ratio més alt de benefici sobre cost s'aconsegueix amb una política que permeti 50 anys més de creixement econòmic sense posar traves als gasos d'efecte hivernacle. Això seria especialment beneficiós per a les parts menys desenvolupades del món, a qui els agradaria compartir alguns dels avantatges de benestar material, salut i esperança de vida que ja gaudeixen les parts desenvolupades del món. Moltes altres respostes polítiques tenen un rendiment negatiu de les inversions. I és probable que més CO2 i l'escalfament moderat que en pugui resultar tindrà un benefici general pel planeta.
Si els dirigents electes es senten obligats a "fer alguna cosa" sobre el clima, recomanem que ajudin els excel•lents científics que estan millorant la nostra comprensió del clima amb instruments ben dissenyats col•locats als satèl•lits, als oceans i a la terra, i amb l'anàlisi de les dades d'observació. Si comprenem més bé el clima, podrem fer front més bé a la seva naturalesa sempre canviant, que ha complicat la vida humana al llarg de la història. En conclusió, una gran part de l'enorme inversió privada i del govern sobre el clima té una necessitat urgent de sofrir una revisió crítica.
Tots els candidats haurien de donar suport a les mesures racionals per protegir i millorar el nostre medi ambient, però no té absolutament cap sentit que es doni suport a programes costosos que desvien recursos de les necessitats reals i es basen en afirmacions alarmants però insostenibles d’una evidència "incontrovertible".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada