Un dogma econòmic

El dogma econòmic que és la causa de tots els mals que patim és que, per crear llocs de treball, s’ha de créixer. A Espanya, ens diuen, s’ha de créixer un dos per cent per començar a crear llocs de treball. De manera que tots els esforços que fem, o que ens fan fer, són per crear les condicions necessàries per arribar a un creixement de l’economia. El problema és que tots els dogmes són falsos.

Recordo que els que eren d’esquerres els anys setanta deien que el benestar occidental es basava en l’explotació dels recursos dels països endarrerits, als qui robàvem les matèries primes pagant-les a baix preu, i a qui veníem els nostres productes a preu elevat. La nostra riquesa estava basada en la seva pobresa.

Tenien raó. De manera que, quan aquests països han començat a desenvolupar-se, nosaltres ens estanquem. I podrem estar contents si no anem enrere.

L’economia que hem creat està basada en el crèdit. Hem pensat durant molt de temps que vivíem cada vegada millor, però, en realitat, estàvem gastant els diners de les generacions futures. També això ho deien els que eren d’esquerres els anys setanta. I afegien que els nostres fills haurien de pagar tot el que nosaltres havíem malgastat. Doncs bé, ha arribat l’hora de pagar, i, com que ens hem gastat els quartos, no ho podem fer.

L’única manera de sortir d’aquest embull, ens expliquen els economistes, és seguir creixent. Només si l’economia creix podrem pagar el que devem, podrem reactivar l’economia i podrem crear llocs de treball. El que no diuen els economistes és que és impossible continuar creixent: no hi ha prou recursos naturals perquè tots els països puguin créixer.

El tipus d’economia que hem creat és, a més, financerament inestable, com es demostra amb uns bancs poc solvents, que es col•lapsen quan la tassa de morositat augmenta una mica, i que s’han de salvar amb diners dels nostres impostos. Fins ara, a Espanya, no hi ha hagut molts bancs intervinguts, però cada vegada n’hi haurà més.

És interessant llegir la Contra d’avui de la Vanguardia, on un economista heterodox, Tim Jackson, canta unes quantes veritats. Estic convençut de que el tipus d’economia actual no té massa futur, i que ens haurem de conformar amb una economia estancada. Una economia estancada té dues sortides: una, ja en vaig parlar fa temps (*), l’altre és, com diu el senyor Jackson, disminuir el consum i fabricar més serveis i menys objectes. Només nosaltres podem triar la sortida que volem.


(*) Rellegeixo Albert Jacquard, demògraf i filòsof, que ens descriu una de les possibilitats del futur si no aconseguim dominar l’economia. Ens parla de la situació a l’any 2040:

S’han acabat els moviments socials que costaven tan car a les nostres empreses. El dret a la vaga, esgrimit abans a cada problema, ha estat feliçment eliminat a la majoria de les nacions, ja que disminuïa la rendibilitat. Els qui tenen una feina estan massa contents de poder treballar; coneixen els seus privilegis i els faria vergonya reivindicar quelcom. Saben també que el seu privilegi és precari. El progrés tècnic, cada vegada més accelerat gràcies als mitjans donats a la recerca, ocasiona un canvi permanent de les condicions de producció. El benefici de l’empresa necessita una flexibilitat total de la mà d’obra, totes les situacions són precàries.

Però, sobre tot, el progrés ha fet desaparèixer, o gairebé, el que antigament s’anomenava treball: els robots se n’encarreguen. Les deslocalitzacions que permetien disminuir els costs de producció utilitzant la mà d’obra menys cara ja no són necessàries. Aquesta mà d’obra no té, d’ara endavant, cap utilitat. L’atur s’ha generalitzat: era del 80 % l’any 2040, i ben aviat serà del 90 %.

S’ha d’acceptar l’evidència, tots aquests homes i totes aquestes dones sobren. Se’ls anomena “zantres”. Se’ls reconeix pel seu posat esborrat. Tot el seu comportament reflecteix el seu desig de fer-se perdonar que existeixen. Què fer amb els “zantres”? Gràcies a l’’excel•lència del sistema educatiu, que els ha inculcat la resignació, no hi ha hagut cap vel•leïtat de revolta. Però la competició entre les nacions ha fet que el cost del seu manteniment s’hagi hagut de reduir. Els subsidis d’atur s’han alineat per tot arreu sobre el nivell més baix. Així s’ha realitzat la igualtat entre els països rics i els pobres que reclamaven els utopistes. A la vegada s’ha resolt el problema de l’esgotament dels recursos no renovables del planeta: el consum dels 8.000 milions de “zantres” és suficientment petit per deixar que els privilegiats no s’hagin d’ocupar del futur de la nostra Terra.

Aquests “zantres” no s’han de queixar. Malgrat la seva inutilitat, la societat els dóna, a més del mínim vital, l’accés gratuït als programes de televisió. Així poden passar el temps mirant espectacles que els distreuen, reportatges que els fan descobrir el món, loteries que els poden fer rics. Certament, aquesta vida virtual no és gens rica en aventures, però és menys estressant que la vida real. La passivitat d’aquesta gentada és el signe de que accepta la seva sort.

Hem arribat, doncs, a la meitat del segle XXI, a un estat òptim i perfecte.

Tot això ho va escriure el senyor Jacquard l’any 1997. Es aquest el futur que volem? No ho sé, però és el futur que ens espera amb el dogma del creixement econòmic.