Els bancs públics

No em refereixo als bancs públics que cantava en Brassens (on els enamorats es petonegen) sinó als bancs públics que preconitza la plataforma de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. En efecte, en un dels punts del seu programa diuen que estan a favor de la creació d’una banca pública. No és pas una idea original, ja que molts altres partits d’esquerra també hi estan a favor, entre ells ERC.

Des del punt de vista teòric, tenen raó. Els bancs han estat a l’origen de la crisi que estem vivint (o, almenys, així ens ho volen fer creure) degut a la seva avarícia. Un banc públic, en canvi, no tindrà aquesta avarícia. El problema és que, a Espanya, els bancs que han tingut dificultats no han sigut els bancs privats, sinó les caixes d’estalvi, i no totes. I, amb perdó, les caixes d’estalvi, si bé no eren públiques, estaven dirigides, bé per polítics, bé per gent imposada pels poders públics. Al seu consell d’administració hi seien representants de les administracions que les tutelaven. I han sigut aquestes caixes, tutelades pel sector públic, les que han donat crèdits a dojo, a n’importa qui, i ara han hagut de nacionaltzar-se. Amb una factura, per cert, de gran envergadura, i que és probable que continuï augmentant. Els bancs “privats”, en canvi, han tingut menys problemes.

Recordem que, a França, a principis dels anys 80, el president Mitterrand va nacionalitzar la banca (i no només la banca). L’objectiu era que els bancs nacionalitzats havien de ser útils per desenvolupar la política econòmica i industrial del país. El banc més important de França, el Crédit Lyonnais, va fer fallida l’any 1993, amb un cost pel contribuent de 8.000 milions d’euros (euros del 1993). De manera que ser un banc públic no és cap garantia de res.

Per dirigir un banc s’ha de ser un professional de la banca. El negoci d’un banc, sigui privat o sigui públic, és de pagar als dipositants o als inversors uns interessos més baixos que els interessos dels que paguen aquells a qui el banc presta els diners, i amb una morositat el més reduïda possible. La banca no pot prestar diners si no en té (que és el cas actual, en que tots els bancs tenen uns deutes molt importants), ni els pot prestar per projectes poc solvents.

Una banca pública, en la pràctica, rep moltes més pressions que la privada per prestar diners per projectes poc rendibles, el que condueix més fàcilment a aquest tipus de bancs a tenir problemes. L’experiència demostra que els bancs públics tenen més possibilitats de ser inviables que els privats.

L’únic element a favor dels bancs públics és que els privats tenen més tendència a especular, i encara, ja que s’ha vist bancs públics especulant. Una bona regulació, i una estricta separació entre banca comercial i banca d’inversions pot contribuir a evitar aquest problema.

En resum, pensar en crear una banca pública és somiar truites. Aquests somniadors de truites, si algun dia arribessin a governar, sabrien ocupar-se dels problemes concrets? Ho dubto molt.

(El problema, però, és saber si, avui dia, hi ha algun banc que estigui sanejat de veritat. Amb la recessió que estem patint, i que pot durar encara molts anys, amb una població envellida, és molt possible que ni els bancs, ni les empreses, ni els particulars, ni l’estat, puguin tornar els diners que han manllevat. Però això ja és un altre problema, que sobrepassa de molt el dilema banca pública o banca privada)

Afegit el 23 d’abril 2013

Ens assabentem avui que unes quantes empreses públiques portugueses han generat un nou forat als comptes d’aquell país, per un valor d’entre 2.600 i 3.000 milions d’euros. Aquestes empreses havien signat uns contractes especulatius (swaps, és a dir, una mena d’assegurança dels interessos dels préstecs que havien demanat) Com que els interessos reals han baixat, ara aquestes empreses, ja de per si deficitàries, han de pagar les quantitats esmentades als bancs. De manera que, no per ser públiques, aquestes empreses han deixat d’especular.