Un país de tertulians

No ensenyaré res a ningú si començo dient que porc, en anglès es diu pig, i que el seu plural és pigs, exactament les inicials de Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (Spain). Es a dir, aquest país en el que ens trobem és un dels porcs d’Europa (econòmicament parlant, és clar, encara que, des del punt de vista de la neteja dels llocs públics, no en som pas massa lluny). L’economia d’aquesta països és incompatible amb formar part del club de la moneda única, ja que la seva productivitat fa que, sense poder devaluar la seva moneda, estiguin condemnats a gastar més del que produeixen. Per exemple, els anys 2005 al 2008, Espanya va tenir un dèficit per compte corrent del 9 % del PIB, el de Grècia va ser del 12 %, el de Portugal del 11 % i el d’Irlanda del 4,5 %. El resultat va ser un nivell d’endeutament insostenible. La causa, la falta de productivitat.

Aquesta falta de productivitat es veu clarament quan analitzem el comportament dels costos laborals dels pigs entre els anys 1995 i 2010 i el comparem amb els d’Alemanya. A aquest darrer país es van mantenir gairebé invariables, mentre que a Grècia augmentaven un 70 %, a Portugal un 51 %, a Espanya un 50 % i a Irlanda un 45 %. A Irlanda ho van comprendre aviat, i des de l’any 2009 els costos laborals van baixar de manera molt important. Els altres pigs ho van veure més tard, i les correccions han sigut més aviat simbòliques, amb el resultat que l’augment de la productivitat d’aquests tres països s’ha fet per la via d’un increment brutal de l’atur.

L’atur actual, de més del 25 % de la població activa, és una conseqüència directa de la falta de productivitat de l’economia espanyola. Abans d’entrar a formar part de la moneda única, quan el desequilibri era massa important, es devaluava la moneda. Amb l’euro, això no es pot fer. De manera que, podem afirmar que la causa última de la progressió de l’atur ha sigut la decisió d’entrar a formar part de la zona euro. Aquesta decisió la va prendre el govern del senyor Aznar, malgrat que va ser avisat pel primer ministre italià, Romano Prodi. Aznar mateix ho afirmava en una entrevista al Financial Times. Prodi, durant una cimera entre els dos països, li va dir que ni Espanya ni Itàlia estaven preparades per entrar a formar part de l’euro. Aznar li va contestar que Itàlia, potser no, però que Espanya, sí. Prodi parlava de productivitat. Aznar parlava de comptabilitat. Corria l’any 1997.

Espanya és un país de tertulians. A la ràdio, a la televisió, per tot arreu. Els tertulians espanyols estan tots d’acord: si bé és necessari disminuir el dèficit públic, també és necessari que Europa faci polítiques que afavoreixin el creixement econòmic. Això, és clar, ho ha de fer Europa. I si Europa no ho fa, és culpa de la senyora Merkel, que té eleccions aquesta tardor. Els tertulians queden satisfets de la seva dissertació, però cap tertulià parla de l’essencial, que és què hem de fer nosaltres per millorar la nostra competitivitat. El tertulià espanyol, en general, és un ase.

Si no augmentem la nostra competitivitat, l’euro serà inviable, ja que cada vegada hi haurà més desigualtats entre els països rics d’Europa i els pigs. Una manera de reduir aquestes desigualtats seria la transferència permanent de rendes dels rics als pigs, però això no està, ni estarà, a l’ordre del dia. De manera que hem d’actuar.

Per actuar hem de millorar el capital humà. Per molt que es digui que la joventut espanyola és la més ben preparada de la història, la veritat és que hi ha molta gent no té les capacitats mínimes per fer un treball de qualitat, per falta de formació. El sistema educatiu espanyol és un desastre, la formació professional eficaç pràcticament no existeix, la formació contínua dels treballadors és una quimera, les universitats es miren el melic i no es preocupen de si la formació que donen als seus alumnes serveix perquè trobin un treball o siguin capaços de muntar una empresa. Les decisions sobre les infraestructures es fan amb criteris polítics i no econòmics, el que dificulta el desenvolupament de les zones més productives i detreu recursos que serien vitals. Les partides per la recerca i el desenvolupament disminueixen, impossibilitant qualsevol recuperació futura de l’economia. Les administracions no es volen simplificar, ja que així els partits poden oferir llocs de “treball” als seus afiliats. Hi ha moltes traves administratives per la creació d’empreses, i no es fa res per simplificar el sistema. L’energia elèctrica és una de les més cares d’Europa.

Si volem sortir de la crisi, hem d’atacar tots aquests problemes. Esperar que la senyora Merkel guanyi les eleccions de la tardor perquè ens resolgui els problemes, tal com pensen els tertulians, és anar directament al precipici (del que ja estem ben a prop). La solució la tenim nosaltres. Si esperem que vingui de fora, podem esperar asseguts. I, si esperem asseguts, fins i tot ens agafaran la cadira.

(Dades d’un article del 7 d’abril passat al suplement econòmic de la Vanguardia)