Professors nomenats a dit

Llegia fa un parell de dies al diari un article d’ Oriol Pi de Cabanyes titulat “A dit, no”, que criticava que els directors de les escoles públiques poguessin contractar el professorat  del centre que dirigeixen. Deia així l’articulista: “Els professionals de l’ensenyament adscrits als centres de propietat i gestió pública han anat accedint als seus llocs de treball després de passar unes oposicions o un concurs de mèrits que garantien la igualtat d’oportunitats. Ara sembla que des d’alguns despatxos s'està plantejant una reforma del sistema d’ensenyament, una altra més, que no respecta el criteri fins ara establert per a tota la funció pública i que preveu la discrecionalitat del director del centre per contractar a dit el professorat”.

Va ser l’any 1847, durant el regnat de la reina Isabel II que el sistema educatiu espanyol va quedar sota la tutela de l’estat, que es va fer càrrec de les escoles, els instituts i les universitats, implantant una carrera docent basada en les oposicions i en una escala uniforme de sous. En aquells moments, això va representar una notable millora sobre el que existia. Però ens podem preguntar si, avui, seguir amb aquest sistema té mes inconvenients que avantatges.

D’entrada, ens podem plantejar la raó per la que els professionals del sector privat són més eficients que els del sector públic. Al principi, al moment de contractar-los, podem dir que són més o menys igualment eficients. Els uns els contracten mitjançant entrevistes, els altres mitjançant oposicions. Ni les entrevistes ni les oposicions són garantia de que les persones seran eficients durant tota la seva vida laboral. Al sector públic, siguin o no eficients, segueixen al seu lloc de treball. Al sector privat, en canvi, si en un moment donat no són eficients, se’ls convida a marxar i a buscar-se un altre lloc de treball. Amb el temps, al sector privat es va fent una tria, que millora el nivell mitjà, mentre que al sector públic aquesta tria no es fa, i el nivell queda estancat. O pitjor, els que són eficients, al ser tractats de manera idèntica als que no ho són, no tenen al·licients per continuar sent-ho, i la qualitat del seu treball pot empitjorar.

Acaba l’articulista: “Que ara es pretengui consagrar la discrecionalitat d’una sola persona a l’hora de donar (o deixar de donar) feina en un centre públic obre la porta a tota mena d’abusos. I convé evitar, encara més al sector públic, tota temptació d’amiguisme i de cooptació per afinitats no contrastades”. Estem d’acord, la discrecionalitat dels directors obre la porta a tota mena d’abusos. Però, no és un abús molt pitjor que la qualitat de l’ensenyament sigui la que és perquè uns quants funcionaris que tenen el lloc de treball assegurat no es prenguin la seva feina seriosament?