Penso que un país és madur quan continua funcionant malgrat el govern que tingui i les decisions que prengui. Fa temps, els països nòrdics, França, Anglaterra i fins i tot Itàlia, eren països madurs, que continuaven funcionant durant i malgrat els canvis de govern, com si no hagués passat res.
Espanya, des de fa uns quants anys, ha esdevingut un país madur. Ha continuat funcionant durant la darrera legislatura d’en Felipe, durant la segona de l’Ansar, i continua funcionant ara mateix, malgrat les bajanades del govern del senyor Rodríguez. El que fa falta és que els responsables econòmics del govern no s’equivoquin massa. La resta del treball important el fa la gent.
A Catalunya és el mateix. Catalunya ha continuat funcionant malgrat el tripartit, i continua fent-ho.
Es a dir, que les decisions que un govern pugui prendre no tenen pas gaire importància quan la gent està preparada, quan cadascú mira de guanyar-se la vida, i quan el nivell econòmic general arriba a un punt que permet de pensar que, en cas de revolució, seria més el que es perdria que el que es podria guanyar.
Parlo d’això al veure el terrabastall que s’ha organitzat als diaris, a les ràdios i a les televisions amb les declaracions del senyor Maragall, el conseller d’educació, sobre les tres hores setmanals de castellà. Tot això no té cap importància. El que en té una mica més és com el govern català resoldrà aquest tema. Però d’això pocs n’han parlat.
Deia en Gandhi que un arbre que cau fa molt de soroll, i tothom en parla, però que el creixement del bosc és silenciós.
Jo sóc d’aquells que s’estimen més els periodistes que expliquen com i perquè creix el bosc que aquells que només saben parlar dels arbres que cauen. Però també m’agrada saber quants arbres han caigut, no us penseu.
El problema que jo veig és que una gran majoria de periodistes només parlen dels arbres que cauen, i molt pocs del creixement del bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada