Recordant...

Aquestes dates, amb els seus dies curts, la seva llum escassa i el seu fred, et conviden a seure tranquil·lament i a recordar. M’agrada, de vegades, recordar el què passava a Malgrat fa cinquanta anys. Gràcies a una colla de gent amant de la història local i també gràcies a l’ajuntament, disposem avui d’una sèrie de publicacions que ens ajuden a precisar els records.

Quan jo era jove, l’únic llibre del que disposàvem per conèixer la història de Malgrat era el de mossèn Fèlix Paradeda, La vila de Malgrat i els seus contorns, publicada el 1915. Era difícil trobar-ne un exemplar, però sempre hi havia algú que te’n deixava un si havies de fer un treball pel col·legi.

Fullejo el llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, i vaig a l’any 1956, ara fa cinquanta anys.

Era llavors alcalde en Lluís Garriga i Viadé, a qui recordo com a poeta i com a director de la Voz, i amb qui vaig tenir l’honor de col·laborar en aquesta revista durant uns quants anys. Home afable i religiós (de missa, que es deia llavors), donava gust parlar amb ell. T’adonaves que era una barreja de tradició, de catalanisme moderat i de bonhomia molt agradables. Em vaig preguntar molt de temps perquè va ser nomenat alcalde, ja que per mi no era gens ni mica el tipus de persona típicament afecte al règim, ideològicament parlant. A la Voz era un director prudent. Al final, em va deixar publicar l’any 1965 un article criticant la nominació dels bisbes, que va ser un dels desencadenants de la seva destitució com a director de la Voz poc temps després. En tinc un gran record.

L’any 1956 va morir Zenòbia Camprubí. Haig de dir que llavors no me’n vaig assabentar. Jo tenia catorze anys, i no sabia res de la Zenòbia ni n’havia sentit a parlar mai.

Aquest mateix any va morir a l’Escala l’avi Xaxu. No l’havia conegut massa, però en vaig sentir a parlar molt a la gent de la generació del meu pare.

També recordo molt clarament quan es va inaugurar l’hotel Maripins. No ho veiem ben clar llavors, però aviat ens varem donar compte que començava una nova època.

El 18 de juliol es va inaugurar la plaça Marià Cubí. No recordo haver assistit a la inauguració, però sí que recordo que el que més em va impressionar de la nova plaça va ser la pèrgola. Es més, va ser la primera vegada que sentia anomenar la paraula pèrgola. Personalment no em va agradar la nova plaça ja que, arreglada, no ens hi deixaven jugar al futbol. Recordo també que, abans de la modificació, hi jugava al bàsquet l’equip de Malgrat.

Al veure la foto de la inauguració al llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, veig que l’alcalde i el secretari de l’ajuntament, el senyor Pont, portaven sabates blanques. Tots els presents anaven vestits de diumenge, amb americana i corbata, una característica de l’època. Malgrat tot, en aquell temps la gent anava més arreglada que ara.

Recordo el senyor Pont com un senyor imponent, gran com un castell. Deien que era ell el que realment manava a l’ajuntament. Una vegada, quan jo tenia alguna responsabilitat a la Voz, el vaig anar a veure al seu despatx de l’ajuntament. Era quan es va canviar el nom de Malgrat pel de Malgrat de Mar. Era l’any 1966. Li vaig preguntar quan havia costat a l’ajuntament aquest canvi de nom. Em va contestar cridant: “sou tots uns fills de p...”. Quan, pocs dies més tard, em vaig presentar com a únic espectador al ple municipal, on s’havia de decidir la subvenció de l’ajuntament a la Voz, em va obligar a sortir mentre es debatia aquest punt. La decisió, al dir d’alguns, la va obligar a prendre el senyor Pont, i va ser de suprimir-nos la subvenció. L’home estava emprenyat i potser una mica espantat pels canvis que veia que passaven al periòdic.

Recordo que, no sé si l’any 1966 o 1967, hi havia eleccions a l’ajuntament pel terç familiar. L’ajuntament havia presentat un candidat, que havia de ser elegit sense votació, ja que, com sempre, era l’únic candidat. Des de la Voz, varem decidir que volíem que es celebressin eleccions, i ens varem espavilar per presentar un segon candidat, en Josep Garangou. La irritació dels dirigents de l’època, entre ells el secretari de l’ajuntament, va fer època. Finalment van decidir retirar el candidat oficial per no haver d’organitzar eleccions. Així l'amic Garangou va entrar a l'ajuntament.

Malgrat aquestes relacions una mica conflictives amb el senyor Pont, en tinc un record afectuós. Era un home de la seva època, època que no va ser ni més ni menys agradable que la d’ara pels que teníem llavors vint i pico d’anys. Va ser, això sí, molt diferent.

El que més em preocupa és que sembla que fos ahir i ja ha passat mig segle. Serà que ens fem grans?