Els plaers d'una vida petita

Evis Herring és una anglesa que, tipa de la vida de la ciutat, va anar a viure fa uns anys a San Adrián de Veiga. San Adrián és una de les 22 parròquies del municipi d’Ortigueira. La capital de municipi és Santa Marta. San Adrián es troba entre Santa Marta i Cariño. El capellà de San Adrián, Don Higinio, és el director del cor d’Ortigueira, que canta als oficis i que actua en les festes.

Santa Marta és un poble d’uns 2000 habitants, situat al nord de Galícia, molt net, amb uns paisatges magnífics, on s’ha refet el paviment de tota la zona cèntrica. S’ha aprofitat la riquesa mineral de la zona per pavimentar les voreres i els carrers per als vianants amb llosetes de granit rosa, i amb lloses de pissarra polida, gris i verda. Queda un paviment molt bonic, però té un inconvenient: quan plou, rellisca. I a Ortigueira plou força.

La Evis acostumava a agafar el cotxe i a anar gairebé cada dia a Santa Marta, que és on hi ha el comerç i l’ambient del municipi. Dic que acostumava perquè ja fa dies que no hi pot anar. Va relliscar i es va trencar una cama. Ha de estar en una cadira de rodes. No pot pujat al cotxe.

Ha fet un escrit a la Voz de Ortigueira de la setmana passada que m’ha fet pensar. El transcric:

Mi tejuela (ostrakon) han sido los “mosaicos bizantinos” de Ortigueira, pero la realidad es que me han condenado al ostracismo, y – como aquellos griegos sancionados – este castigo me permite pensar en aquello de lo que no disfruto por este alejamiento. Por ejemplo:

- De los pronósticos del tiempo de Eduardo, cada día.
- De los Uribarri, que con sólo saludarte te inundan de ternura.
- De la figura “como de la familia” de Pepe del Galaripos, poniendo y quitando sillas.
- De las locuritas de Margarita Brasil, de José o de Gilberto (sudaquía generalizada)
- De la imagen de Casino Royal Club de mi querida Tula y su partida.
- De la sonrisa como tímida de Conchita de la Botica, etc. etc. etc.

No extraño a la buena de Chelo porque es mi generosa mandadera. Ella llega incansable a mi casa con todo lo que pido.

Y he descubierto en este ostracismo que en cada vecina de mi casita de San Adrián he encontrado una hermana. Palabra.

Aquesta llista de petits plaers quotidians enyorats és molt eloquent. Gaudim a cada moment del que ens envolta? Probablement la Evis troba ara a faltar allò que, com que era habitual, no semblava tenir massa importància quan ho vivia.

Recordo uns versos que vaig llegir quan feia el batxillerat, i que se m’han quedat per sempre:

Tantas idas y venidas,
tantas vueltas y revueltas,
quiero amiga que me diga
¿son de alguna utilidad?

Mentre recordo aquests versos, s’obre la porta de la cuina. En surt una olor força agradable, i se sent un xup-xup rítmic. La mestressa està preparant una caldeirada de rap, a foc lent, perquè les patates s’amarin amb la substància del peix.

En Janí, que mig dormia als meus peus, obre els ulls, ensuma i mou la cua, pensant en l’hora de dinar. Per una vegada, en Janí i jo estem d’acord. Els plaers d’una vida petita és el que hi ha de més important a l’existència.