dimarts, d’abril 24, 2007

En Janí i les seves flaqueses


Sortir a passejar amb un gos és una manera d’enraonar amb la gent. Si passeges sol o amb la mestressa, ningú que no et conegui no et diu res. Si surts amb un gos, no solament enraones amb els altres vianants que també porten un gos, sinó que molta gent et saluda i alguns enceten una conversa.

L’altre dia ens varem asseure, en Janí i jo, en un banc del passeig. Al banc del costat hi havia una parella de persones, que ja no eren joves. Com és molt freqüent, varen entaular la conversa dient-me que en Janí estava una mica gras.

- Com l’amo, els vaig contestar (que és el que sempre responc).

- Es un gos d’aigües, oi? (en realitat, em varen preguntar si era un “caniche”)

- No, és un “bichon frisé”. Són més amples que els gossos d’aigua i tenen la pota més curta.

El senyor em va dir que eren madrilenys, i que havien estat observant en Janí des de feia una estona, i que l’havien vist anant amunt i avall, parant-se de tant en tant davant d’un cancell i mirant amb atenció cap a un jardí que hi ha darrere.

- Es que en aquesta casa hi viu una gosseta, de color blanc com en Janí. Es una “westie” i està en zel, els hi vaig dir. Des de fa uns quants dies que venim aquí cada dia i que tenim la mateixa comèdia. Ahir a la tarda, sense anar més lluny, els dos es varen veure a la platja i varen “jugar” molt animats.

- Deu ser jove, el seu gos, em va dir el de l’altiplà.

- No tant. Pel juliol farà tretze anys.

- Carai. Si tenim en compte que un any d’un gos són set anys nostres, ja no és tant jove. “Pierdo el diente, pero no pierdo la simiente”

Davant d’aquesta profunda manifestació de la saviesa popular, només puc donar-li la raó. I és que la naturalesa humana, almenys en aquest aspecte, no és pas tan diferent de la dels gossos.

1 comentari:

Albert Serrano García, ha dit...

m'alegro d'haver conegut en Janí, per fi. el gos més famós de la catosfera.

una abraçada