The Power of Green

L’article d’en Thomas L. Friedman (un dels periodistes més respectats i influents del món) publicat al New York Times del diumenge passat, que té com a títol The Power of Green, em va obrir els ulls a uns raonaments en els que no havia pensat mai. Diu l’articulista que la política “verda” no és una cosa progre, lliberal, una mica gay i vagament francesa, sinó que és una política que es pot anomenar com geoestratègica. Es a dir, que no es tracta d’una, diguem-ne, “mariconada”, sinó que és una cosa molt seria.

I per què? Perquè els darrers decennis ens han ensenyat que, quan el preu del petroli és car, financem de les nostres butxaques els enemics de la nostra civilització, que així poden sostenir el terrorisme, a més de finançar la lluita antiterrorista. En canvi, quan el petroli és barat, els règims antioccidentals es tornen més moderats, ja que no tenen recursos per pagar els terroristes.

No és una casualitat si, quan els preus del petroli van baixar al principi dels anys noranta, l’Iran va elegir un parlament i un president reformistes. Quan els preus del petroli s’ha apujat fins a 70 $ per barril, l’Iran ha elegit un president conservador que impulsa l’energia nuclear per fer bombes i que nega l’Holocaust. Podríem apostar que si el preu del petroli tornés a baixar, l’Holocaust no es negaria amb tanta insistència. El mateix passa amb Rússia, Nigèria o Veneçuela: quan més car és el petroli, menys llibertat hi ha en aquests països.

El senyor Friedman en dedueix el que anomena com la primera llei de la petropolítica: el preu del petroli i l’avanç de la llibertat sempre es mouen en direccions oposades en els estats que són molt dependents de les exportacions de petroli pel seu finançament i que tenen institucions febles o governs autoritaris.


Una altre reflexió que ens fa l’autor és la referida a una conseqüència positiva de la guerra d’Iraq (que també en té). Com que l’exèrcit americà depèn molt dels combustibles, la tàctica dels guerrillers és la d’atacar els combois que abasteixen les bases, ja que són l’anella més feble de la cadena. Els generals americans han reaccionat utilitzant enginys menys consumidors de benzina i barraques que necessitin menys energia per la climatització. Es a dir, han impulsat una indústria "verda"


L’article és molt més llarg i dens. He destacat les dues idees que més m’han interessat.

Si el proper president dels U.S.A. comença a considerar que una política “verda” els interessa des del punt de vista polític i des del punt de vista monetari, amb el potencial científic i econòmic que tenen els Estats Units, seran els iniciadors d’una revolució “verda” de veritat (no només de boca enfora com a Europa), podran seguir amb el seu tipus de vida actual i continuaran liderant el món durant molts anys. Probablement tots hi sortirem guanyant.