El dos de maig

Haig de dir que m’ha sorprès agradablement que la celebració del segon centenari del dos de maig del 1808 s’hagi celebrat amb tan poca parafernàlia. Se n’ha sentit a parlar, però no ens han aclaparat. S’ha celebrat a Madrid, però a la resta del país ens han deixat més o menys tranquils. Als diaris es recordava, més en uns que en altres, el que va passar en aquella data d’ara fa dos-cents anys, de manera relativament neutra.

Si una sola cosa m’ha estranyat d’aquesta celebració és que es comença a dir (i dic que es comença a dir perquè no ho havia sentit dir mai abans), per part de la dreta, que va ser a la dita guerra de la independència quan es va constituir Espanya com a nació. Com a nació de ciutadans, ni més ni menys. Es estrany, ja que fins fa poc es deia que la nació espanyola s’havia constituït durant l’època dels Reis Catòlics, i ara és retarda aquesta fita de tres-cents anys...

Probablement l’article de premsa sobre el dos de maig que m’ha fet riure més és el del senyor Juan Manuel de Prada, al diari ABC, del que en reprodueixo un tros: Don Marcelino Menéndez Pelayo, que leyó más en un solo día de su vida que todos los representantes de nuestra patética derecha en todos los días de su desnortada vida, lo dejó escrito en el grandioso epílogo de su Historia de los heterodoxos españoles: «Esta unidad se la dio a España el cristianismo. La Iglesia nos educó a sus pechos con sus mártires y confesores, con el régimen admirable de sus concilios por ella fuimos nación, y gran nación, en vez de muchedumbre de gentes colecticias, nacidas para presa de la tenaz porfía de cualquier vecino codicioso. (...) España, evangelizadora de la mitad del orbe; España martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio...; ésa es nuestra grandeza y nuestra unidad; no tenemos otra. El día en que acabe de perderse, España volverá al cantonalismo de los arévacos y de los vectores o de los reyes de taifas». Las palabras proféticas de don Marcelino ya se están cumpliendo. El trobo genial, i em sembla que reflecteix molt del que preocupa, i molt, avui a alguns diaris de la capital del regne, que no és més que el nacionalisme perifèric (a més de la pèrdua d’agressivitat del PP, que també els preocupa molt)


Un cop passada l’època en que la interpretació de la història era una imposició de l’estat, vaig estar convençut, durant un temps, que el dos de maig del 1808 va ser, en realitat, un greu error que va retardar de 150 anys la modernització d’Espanya. Desprès, he anat canviant d’opinió, per arribar a la conclusió, decebedora però és la que és, de que no tinc una opinió clara sobre el dos de maig. Si el poble no s’hagués rebel•lat aquell dia, què hauria passat? Si Napoleó hagués manat a Espanya, ens hauria anat millor o pitjor? Penso que és difícil que ens hagués anat pitjor, però no estic gens segur que ens hagués anat millor. Estic segur, en canvi, de que va ser una època molt complicada, i que s’ha d’haver llegit molts llibres d’història per començar a entendre-la.

Del que també estic segur, és de que estic content d’haver passat la data del bicentenari sense massa atabalaments. La propera data a passar és de l’onze de setembre del 2014. Espero que els organitzadors tinguin la mateixa intel•ligència que els que han organitzat aquest dos de maig i que també ens la facin suportable.