El castellà en perill

Tothom coneix el drama que viu la llengua castellana, perseguida i menyspreada pels nacionalistes, els que la parlen només troben dificultats quan van aquí o allà. Una llengua castellana que és la llengua comuna d’Espanya i de bona part de les Amèriques, degut a que els perifèrics (gallecs, bascs i catalans) i els aborígens americans desitjaven ansiosament conèixer-la, abandonant de bon grat els seus parlars infantils i poc comprensibles. Una llengua que es va estendre sense cap mena d’imposició. Una llengua que, ai, avui dia viu hores amargues.

Es cert que els nostres avis parlaven gallec, basc o català, però ho feien sense mala fe. Més aviat era per ignorància de la llengua comuna, de la veritable, de la que ens permet d’entendre’ns amb tots els que la parlin (ja que amb els que no la parlin, no). Gràcies a Déu, avui tots sabem parlar i escriure el castellà correctament. Es clar que els gallecs segueixen fent servir el pretèrit indefinit en comptes del perfecte, que els bascs confonen el condicional amb el subjuntiu, i que els catalans no veuen la diferència entre anar i venir. Però això és peccata minuta.

L’origen dels mals que afligeixen el castellà es troba en aquest diantre de Constitució, la que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret a utilitzar-lo, però que també diu que les altres llengües espanyoles també seran oficials a les seves respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts. I aquí comença el calvari del castellà. Quan s’encén la televisió, s’hi pot trobar canals on no es parla la llengua comuna. Quan es va a comprar el diari, hi ha publicacions en llengües diferents, fins i tot hi ha diaris esportius escrits en català. A certes televisions, dites autonòmiques, gosen traduir les pel•lícules americanes al gallec. On hem anat a parar?. Que torni el Generalíssim a posar ordre a aquest atac insensat contra el patrimoni comú de la pàtria que és la llengua castellana.

S’ha de canviar la Constitució. S’han de declarar nuls els Estatuts. Com pot ser que l’Administració de l’Estat situada a Catalunya hagi d’acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el faci apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de treball?. Això es rebaixar les oportunitats dels monolingües castellans quan pretenen treballar com a funcionaris a Catalunya. Com es pot tolerar que la llengua pròpia de Catalunya sigui el català i que, com a tal, el català sigui la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i sigui també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament? I els drets dels pares a escollir la llengua en que els seus fills ha de ser educats?

Els castellanoparlants fan pena. Són perseguits per tot arreu. No es respecta la llengua comuna, la que ens permet de comunicar-nos els uns amb els altres. Com ho reflecteixen totes les estadístiques, aquesta llengua comuna està en perill. Animem-nos a sortir al carrer amb guardioles per recaptar fons per salvar la llengua comuna, el nostre patrimoni més important, de tants nacionalistes insolidaris que, amb la seva bogeria d’exclusió, l’han portada a l’estat actual de perill d’extinció.