Migració anual: pensaments barrejats

Com cada any, des de que sóc pensionista, la mestressa, en Janí i jo hem deixat la calor mediterrània per anar cap a la frescor cantàbrica. Hem travessat la península ibèrica d’est a oest, en un dia de calor i de relativament poc trànsit (els camions encara no circulaven tots) per arribar a la verda Galícia.

Com cada any, m’ha fet falta una bona setmana per aclimatar-me, més que a la temperatura, al paisatge i la manera d’entendre la vida, adaptada a un cel gris i a un llarg i mullat hivern. Sembla que el pas del temps tingui un altre ritme, més tranquil, més pausat. Per anar-nos acostumant, hem anat a una platja, deserta com la majoria de les d’aquí, i hi hem berenat un bon plat de pernil i unes navalles (longueirones, en diuen aquí) a la planxa.

Durant la travessa del país, m’ha cridat l’atenció el gran nombre de generadors fotovoltaics que han crescut, sobretot a Castella i a Lleó. D’una part, m’ha molestat el fet que cada vegada subvencionem més energia cara quan paguem la factura de l’electricitat. Per altra banda, m’ha alegrat l’augment del consum de silici, que assegura el treball de tants ex-companys de feina, ja que la producció de silici és l’activitat més important que vaig fer durant la meva vida laboral.

He tingut temps de pensar en la crisi econòmica. Diuen que és deguda a la pujada dels preus del petroli, ja que la demanda és cada vegada més important, i la producció es va acabant. Raó per la que no acabo d’entendre que cada vegada es facin més carreteres, més autopistes i més trens d’alta velocitat, que només serveixen per anar a Madrid. Quan s’haurien de fer vies de tren per transportar mercaderies, ja que el tren consumeix menys petroli que els camions. Amb més carreteres i més autopistes, ens conviden a utilitzar cada vegada més el cotxe, amb el conseqüent consum d’un producte cada vegada més escàs, i sense disminuir la nostra dependència d’aquesta font d’energia.

Com cada any, fem llargues passejades pels voltants de la ria, que de vegades és plena d’aigua i de vegades està gairebé buida. Passejant per paratges que encara són naturals, ens entra la gana de menjar (que de totes maneres mai no hem perdut). Potser per això trobem que l’alimentació gallega és tant saborosa.
I així anirem passant l’estiu, si Déu ho vol.